Uns altres artistes novells hagueren corregut a enregistrar el dics el més aviat possible, aprofitant el momentum mediàtic. Vosaltres s’ho heu agafat amb calma. I dos anys després, apareix el disc, precedit d’alguns avançaments. No és habitual.
Córrer per aprofitar l’embranzida, no? El cas és que ens pesava creure que no estàvem exprimint això, però partíem de zero, no teníem cançons, de sobte ens vam haver de posar les piles per tantejar l’estil que ens representés… No volia treure qualsevol cosa, volia estar segura i convençuda del que es publicava. Ho hem fet amb tota la parsimònia, però el resultat són vuit cançons de les quals n’estem satisfets. De totes.
Teníeu alguna cançó o partíeu absolutament de zero?
Hi havia algunes cançons però s’han descartat, no sabem si algun dia es recuperaran. La cançó que s’ha mantingut dels inicis és precisament «Nuvolosa», amb la qual ens vam presentar al concurs. Les altres van quedar a la rereguarda i potser no es mouran d’allí [riu]. Les del disc estan fetes des de zero.
Una altra particularitat és que els tres sou de pobles de Lleida, Vilanova de Segrià, les Borges Blanques i els Omellons, però esteu esparsos entre Barcelona, Tarragona i Girona. De tota manera, amb els avenços tecnològics la distància és més relativa?
Clar, si cal fer reunions es poden fer telemàticament, però a l’hora de fer assajos i veure’ns les cares tornem tots allà. El meeting point és a els Omellons, a les Garrigues, que és on tenim el local d’assaig. I entre setmana, cadascú fa el que bonament pot. La vida ens ha portat a diferents llocs, però no és un tema estratègic, com diu la nota de premsa [riures].
Sou fora, però l’accent lleidatà està en les cançons, com passa amb Clara Vinyals. M’agrada que això estiga reflectit.
Sí, però està de manera genuïna. El meu accent és genuïnament lleidatà. I per a mi, cantar així és natural.
Parlaves de la construcció de l’estil. «Nuvolosa» té un aire molt jazzy, però després aneu a accents molt diversos. «No m’és», per exemple, és un tema molt synth-pop, amb una mica de french touch i funky. I a la resta del disc hi ha fragments soul, de pop sofisticat… Com ha anat incorporant-se tot això a l’àlbum?
No t’ho sabria dir, perquè cada cançó ha tingut el seu recorregut, molt particular. En un primer moment vam pensar que «No m’és» s’allunyava un poc de les altres, però escoltat el disc en conjunt vam veure que no. Va sortir perquè teníem ganes que el baix fos protagonista. I aquí despunta, té una línia que enganxa. I les altres sorgien buscant una mica la volatilitat que ens defineix bastant, no sé on encaixa això… Ens han dit que fem dream-pop o fins i tot ens han englobat en el pop metafísic…
Trobe que no és el cas.
No ben bé… Ens encanten els referents d’aquest estil, però no hem indagat en això, les nostres influències les portaven més aviat de fora.
Clarament dream-pop veig «Momentània», però després hi ha molta barreja: «El gir» és un tema decididament pop, té moltes traces per ser un hit juntament amb «No m’és».
Em va fer gràcia perquè l’altre dia ens vam dir que amb «El gir» ens havíem desfermat. El ritme és més accelerat, però la melodia és prou arrossegada, com la resta, perquè tinc aquesta manera soul d’expressar-me amb la veu, de conduir-ho tot cap allà. Sí, sí, hi ha una mica de tot. Globalment, però, les cançons crec que estan ben integrades.
Sí, perquè feu un soul com molt contemporani. En «Sovint» comenceu una mica així i quan arriba la tornada porteu la cançó amb un altre lloc.
Sí, la idea era que sonara actual però no modern, no d’anar a la moda, amb aquest rerefons retro amb sintetitzadors i detalls que hem anat introduint. En tot cas no queda antic.
Té mèrit, perquè no és fàcil trobar el discurs musical en un primer disc. Ho teniu molt treballat.
Totalment. El que passa és que no sabem si aquest discurs es mantindrà, per això el títol, Momentani, que té aquest sentit: ara presentem açò, però més endavant qui sap cap a on derive. Per donar-nos una mica de marge. És com allò de la Rosalía, «yo me transformo» [riures].
Pel que fa a les lletres, són difícils de definir, perquè d’una banda són intimistes, tenen un punt de nuvolosa, de misteri, però al mateix temps introdueixes frases molt col·loquials.
L’ambició era fer-ho tot entenedor, tot i la meva manera d’escriure una mica alambinada de vegades, reflectir reflexions i inquietuds que fossin originals i, al mateix temps, que es poguessin entendre. Aquesta és la meva creu, que de vegades les lletres no s’entenen.
Tampoc no cal entendre-ho tot. En algun moment dius: «Benvolgut desvari nocturn, t’has passat tres pobles i al quart m’has trobat». No sé què és exactament, però funciona.
Això naix de l’expressió «t’has passat tres pobles», però a la vegada ve també perquè, des de Lleida, el meu poble és el quart, és real això [riures].
També hi ha un punt de lirisme. En «Momentània» escrius: «M’estiro al llit, esperant que el llençol m’engronxi, i no ho fa». És una frase molt bonica i una manera preciosa de tancar el disc.
Sí? Què bé… Després del recorregut amb les cançons és com quedar-se al llit i dir: fins aquí hem arribat… Però l’ordre va ser una mica a la babalà, no estava previst acabar amb una frase bonica i un llit.
No? Té gràcia, perquè és una cançó perfecta per acabar.
Bé, ens agradava per tancar, perquè tenia aquesta outro [fragment instrumental per tancar] que era un poc com un punt i apart.
T’ha quedat molt enigmàtic això que l’estil de Selva nua és momentani. Encerte si dic que en el futur serà alguna cosa acostada a «No m’és» o aniria molt errat? Encara és aviat?
Encara és aviat, perquè ara toca iniciar un nou procés creatiu, però ens inclinem més pels aires de «Nuvolosa», per exemple, alguna cosa més etèria. O potser fem un remix, una mescla que serà vàlida.
Quins són els vostres referents, per tenir una pista?
Vaig seguint la pista d’artistes locals, com la Núria Graham, per exemple, que m’encanta el que fa. Tenim més o menys la mateixa edat però ella va començar molt joveneta. I llavors pensava, «tant de bo pogués fer les coses amb tanta cura». Però tampoc no és un referent explícit del disc. Després, de fora, Alice Phoebe Lou, una noia que va començar tocant en el carrer i que sempre s’ha volgut autogestionar, ha renunciat a segells discogràfics, a una gira amb Coldplay, i que es manté ferma en la idea de tocar a l’abast de tothom, sabent que pot tocar en grans sales. En el seu moment, quan era més joveneta, em vaig fixar amb això i vaig voler tocar al metro, però em va durar poc, és molt desagraït. No sé si he contestat la pregunta, m’he ramificat…
Sí. Has aconseguit contestar de manera interessant a una pregunta bastant vulgar.
Ah, molt bé! [riu].
Per acabar, com va ser el procés de publicar en Bankrobber, un segell amb un catàleg molt potent de música en català?
Encara estem al·lucinats. Quan ja ho teníem tot fet, fins i tot la masterització, i teníem les cançons avorrides de tant escoltar-les, vam buscar algú perquè ens apadrinés. Vam enviar correus, però Bankrobber era la nostra primera opció. Altres segells anaven caient, no sé fins a quin punt s’escolten les cançons, perquè potser tenen els catàlegs plens, però Bankrobber ens vam demanar el disc sencer. Estàvem en un nuvolet. Ens ha acollit molt bé, són tots un encant. I tenint ganes de conèixer-los més, sols hem fet un concert.
En el Mercat de la Música Viva de Vic. Com va anar?
Molt bé! Era estrena total, no havíem tocat ni per als amics. Això no deixa de ser un aparador, per als programadors. Adrià i Gerard estaven més relaxats, però jo estava com un flam. Ells han estat amb un altre projecte de cançons pròpies [diu en referència a Avastral], i jo només havia estat amb un grup de versions, era la primera vegada que defensava les meves cançons, que m’exposava d’aquesta manera.
