XARXES SOCIALS

Joan Palomares: "Instagram configura un apartheid entre 'pibons' i orcs"

Joan Palomares és conegut per la seua faceta musical, primer a Vertigen i més tard a Prozak Soup. El març passat, a més, va estrenar al Teatre Principal de València "Manifest antiromàntic", una òpera electrònica sobre l'amor en temps de Tinder. En bona mesura, aquesta peça bevia de la tesi doctoral que Palomares tot just acaba de defensar. Es titula "La deriva pornonarcista de l'autorepresentació a instagram". En parlem amb aquest sociòleg i músic.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Què li va moure a investigar la temàtica d'Instagram i la forma com es representen els cossos?
Va arribar un punt en el qual em vaig adonar que tota la meua quotidianitat girava al voltant de les xarxes. Les xarxes afecten la forma d'organitzar el temps, la manera com ens relacionem amb les nostres amistats, la forma com lliguem, com seduïm, els consums culturals, d'informació... I, el que em cridava més l'atenció era com tot això està en mans d'una empresa privada.
D'una altra banda, jo em psicoanalitzo de fa molt de temps i una volta la meua psicoanalista em va preguntar si el meu perfil de les xarxes socials realment em representava. Jo, primer, estava convençut que sí, però quan em va insistir vaig començar a qüestionar-m'ho. D'alguna manera aquella pregunta fou l'espurna per iniciar la tesi. Perquè el que és evident és que nosaltres, en la vida real, també ens presentem davant la societat d'una determinada manera, però aquesta posada en escena s'exacerba a través de les xarxes socials.

Es posa a investigar sobre el tema i acaba amb el següent títol: "La deriva pornonarcista de l'autorepresentació a instagram". Com a mínim, és un títol que crida l'atenció. Per dur endavant la investigació, ha monitorat l'alumnat més influent d'un institut de l'interior de Catalunya i les persones més influents dels Països Catalans. Quines són les principals conclusions a les quals ha arribat?
El títol és la darrera frase de la tesi. El que he observat a través del seguiment i el monitoratge de gent influent a diverses escales és que l'autorepresentació a Instagram -i en les xarxes socials en general- cada volta és més pornogràfica i remet més als elements que a Occident són descodificats com sexuals i alhora és més narcisista.

En la tesi explica la importància que, per a les generacions més joves, té el capital digital. Què és i en què consisteix?
El capital digital en l'actualitat esdevé un capital central en l'accés als privilegis i les competències en la forma d'organitzar-nos i produir en el món occidental. És a dir, com més capital digital tenim, tenim més possibilitats d'esdevindre competitius en el règim neoliberal.
Ara bé, per tenir capital digital no n'hi ha prou amb tenir un dispositiu tecnològic i saber utilitzar-lo. Per tenir una posició de privilegi dins les xarxes cal, a més, uns capitals digitals específics: la capacitat de mostrar-nos com persones autèntiques, és a dir, mostrar que tenim una vida especial, diferent de la resta; la capacitat de projectar atracció sexual, és a dir, ser desitjat per aquell qui mira; la capacitat de mostrar una imatge d'èxit, ja siga econòmic o, més recentment, èxit com a sinònim de ser feliç; i, per últim, la capacitat de ser influents.

Diu que un dels atributs necessaris és mostrar-se autèntic, si bé la realitat és que, en molts casos, el que es mostra és una vida performativa. Resulta una contradicció.
Sí, és una paradoxa. D'una banda, l'imperatiu és ser autèntic. Però les estratègies per mostrar-nos autèntiques en realitat consisteixen en copiar el que es veu a la xarxa. I després el que ja resulta més cridaner és que les persones que són descodificades a les xarxes com autèntiques resulta que acaben generant una cadena de pràctiques d'autorepresentació que conformen una massa que es comporta de forma clònica. És al·lucinant com, per respondre a l'imperatiu de la felicitat, s'està creant una forma d'autorepresentar-nos molt determinada. L'autorepresentació acaba validant modes de vida, construeix nocions del món i ha generat una massa homogènia.

Exacerba Intagram els estereotipus de bellesa?
Instagram ha acabat funcionant com un apartheid entre les persones que són capaces de ser descodificades en occident com a sexualment atractives i les que no. O per dir-ho d'una altra manera, Instagram configura un apartheid entre els 'pibons' i els orcs. Les persones que són anormatives, és a dir, que a Occident són descodificades com a lletges o rebutjables, estan expulsades de l'univers digital o bé invisibilitzades. El que he detectat durant la investigació és que o bé tenen fotografies que no tenen likes o bé tenen perfils on no surten o no tenen ni una publicació.
Això em duu a una reflexió: crec que el bullying està sent substituït. Abans el bullying, en la societat predigital, a la víctima se li donava una atenció feridora, és a dir, s'ubicava a una persona anormativa -per la seua conducta o pel seu físic- i se li donava una atenció feridora. En el món digital aquesta atenció feridora està sent substituïda per una feridora desatenció. Directament, no existeixes, no estàs present. Caus en una mena de buit existencial i jo crec que això pot, fins i tot, ser més dur que el bullying de l'etapa predigital. A aquestes persones se'ls està aplicant una condemna que és duríssima.
En relació a com es mostren els cossos, el que he detectat és que l'univers digital conforma una estètica específica de la bellesa digital, la qual és diferent de les altres que hi havia.

En què és diferent?
Per exemple, hi ha un canvi molt gran en els homes. La bellesa digital masculina exigeix superfícies terses, polides. La bellesa digital conforma una nova normativitat a la qual ens hem d'adequar. Per adequar-nos hi ha moltes estratègies. Hi ha estratègies de performativització del cos a través d'intervencions clíniques; maquillatge; gimnasos... Però també hi ha els filtres. Tot plegat ens arrossega a una forma d'autorepresentació que s'ha d'adequar a aquesta noció de bellesa digital.
Quan establim models i apliquem formes de coacció social perquè ens adeqüem a aquests models, al final generem patiments humans.

Sempre han existit ideals de bellesa. Diria, però, que amb les xarxes això es duu a l'extrem?
Sí, aquesta és la gran victòria del capitalisme. Són formes de coacció psicopolítiques. Avui en dia som nosaltres, les persones, les que ens autovigilem i ens autoproposem l'imperatiu de la productivitat sense necessitat de cap pressió exterior. Ens autovigilem per adequar-nos a l'imperatiu. Crec que la noció de psicopolítica de Byung-Chul Han, que ve de la noció de biopolítica de Foucault, és clau per entendre-ho tot. Res millor que l'autovigilància.

Una autovigilància que, d'altra banda, no es viu com a tal, sinó com a llibertat.
La llibertat individual no existeix, perquè dins d'una estructura, les possibilitats de decidir estan fixades i les mateixes nocions del món que fan que nosaltres puguem prendre una decisió o una altra, tampoc no les hem escollit, perquè estem ubicats en un lloc del món, en una classe social i en una assignació en el règim binari. La gran victòria del capitalisme és fer-nos creure que aquesta lliure elecció ho és.

Parlava vostè dels homes i de com s'han incorporat a un determinat culte a la bellesa. En pot aprofundir?
Històricament, és evident que l'espai de l'enteniment de cos objecte estava vinculat al cos femení. Paul Preciado explica com a partir de la Segona Guerra Mundial comença a construir-se la indústria de la pornografia com l'entenem avui. El nu femení està ubicat al centre d'aquesta indústria. El cos es mostra per a l'ull masculí.
El que veiem en l'actualitat és que les distàncies en l'autorepresentació s'estan acurtant. Així doncs, assistim a una masculinització de la feminitat moderna i a una feminització de la masculinitat moderna. Avancem cap a una dissolució cada volta major dels gèneres. El cos masculí, cada volta més, té un valor en funció de la manera com s'exposa. Vol dir que es situen en una igualtat de privilegis? No, continuen existint asimetries. Per exemple, en la investigació he vist com en la majoria dels casos l'autorepresentació que fan les dones a Instagram sovint remeten a la idea de submissió, mentre que en les postures masculines continuen predominant aquelles que mostren fortalesa.

A més de la bellesa, l'altre element que premia Instagram, com la societat en general, és la joventut.
Històricament, en el món occidental, les característiques que són descodificades com a joves es vinculen a l'atracció sexual. El règim neoliberal genera un triangle que es retroalimenta: vincula joventut a bellesa; bellesa a salut; i salut a joventut. I això és una gran trampa. Amb això el règim neoliberal el que aconsegueix és un imperatiu que és molt i molt operatiu per a la productivitat. Si vas a la cerca d'una bellesa que passa per la joventut i per la salut, el que fas és consumir. S'entén que per ser descodificat com a persona bella has d'estar saludable. Aleshores el mercat posa al teu abast una oferta d'estratègies de consum per assolir-ho: el gimnàs, les cremes, la píndola per llevar-te els líquids, la clínica de trasplantaments de cabells... El capitalisme es beneficia de tots aquests imperatius.

Na Pai, en el seu llibre La nostra atenció ha estat segrestada relata com, a primera vista, les xarxes democratitzen l'exposició pública. És a dir, abans eren famosos aquells que els mitjans decidien que ho eren. Ara, a primera vista, qualsevol, amb capital digital, pot aspirar a assolir la notorietat. Tanmateix, adverteix Na Pai, en realitat es tracta d'un miratge.
En absolut les xarxes socials no són un espai d'igualtat d'oportunitats i d'horitzontalització de les possibilitats. Les xarxes socials canvien la forma d'ubicar els models de referència. Si bé en l'època predigital les propostes d'influenciadors es configuraven a través dels mitjans convencionals i les seues empreses, en l'actualitat passa igual perquè les xarxes socials depenen de grans companyies multinacionals.
Alhora, hi ha els grans influenciadors, als quals recorren les grans marques per anunciar-se. I, com que predomina la idea de ser empresari d'un mateix, en realitat són instruments de les corporacions per engrandir el seu negoci.
Ara bé, obrin aquestes tecnologies la possibilitat que això fóra possible? Sí. Però perquè això fóra possible, les xarxes socials haurien de ser públiques. Mentre les xarxes socials siguen d'empreses privades, les lògiques que hi imperaran seran les de les empreses privades.

Opino que, de la mateixa manera que va arribar un moment que va caldre sanitat o carreteres públiques, ha arribat el moment de plantejar-nos si ens cal tenir xarxes socials públiques. Com pot ser que l'element que fa de mitjancera en tants aspectes de la nostra vida depenga d'una gran corporació? Hem de començar a reivindicar, o bé la seua nacionalització o bé la construcció de xarxes públiques.

D'allò que es va anomenar després de la Segona Guerra Mundial el pacte keynesià -si és que va existir- ja no queda ni rastre. Crec que les tecnologies van permetre guanyar drets. Però en l'actualitat, les noves formes de produir, de viure i de relacionar-se, així com les noves subjectivitats, es sostenen en tecnologies que escapen d'aquell esquema de redistribució de privilegis i riquesa. Aleshores, ara mateixa tenim un univers que està deixat al lliure albir dels mercats, desregulat i controlat per les corporacions, sense cap tipus d'intervenció. I mentrestant Occident fa com si això no fora motiu de preocupació. Crec que és necessari pensar en polítiques públiques que vagen en aquesta direcció i que, alhora, els mateixos processos productius, amb les tecnologies materials que el conformen canvien d'una lògica del benefici privat a una lògica del benestar comú.

Sona idealista...
Sí, però també ho era que hi haguera hospitals per tothom. I si bé la medicina abans de la revolució soviètica, era d'àmbit privat, arriba un moment en el qual acaba existint una consciència que ha d'existir una sanitat pública. L'Estat ha de vetllar pels interessos de la majoria enfront dels abusos d'una elit tecnològica. Com és possible que aquest debat ni tan sols estiga obert? Per què no unes xarxes socials públiques? Parlem-ne.

Correm el risc, de no fer-ho, de caure en una mena de totalitarisme digital?
Clar, el que passa és que aquest totalitarisme digital seria, en realitat, un totalitarisme empresarial. Assistim a un procés d'acumulació de capital mai vist i les xarxes socials són una eina més.

Na Pai parla del capitalisme atencional, de com, en aquest context, el que de veritat interessa a les grans companyies és captar la nostra atenció.
Sí, evidentment, el món digital contribueix a la desmaterialització del consum. A hores d'ara consumim més experiències que productes físics. I els productes físics que consumim ens arriben a través d'anuncis que remeten a experiències, no a objectes. En l'actualitat s'han generat unes noves necessitats. Habitualment es diu: "Les necessitats bàsiques són menjar, dormir i tenir un sostre". I això és veritat però hi ha més. Si la nostra societat ha avançat les últimes dècades la llista de coses bàsiques ja no pot ser la mateixa. A hores d'ara, per exemple, disposar d'un portàtil i de connexió a internet és una necessitat bàsica. L'àmbit digital ha de considerar-se una necessitat de primer ordre.

Després de fer aquestes reflexions més generals, posem-nos pràctics. Imagine’s que vostè és un pare amb una filla de 15 anys que té un perfil a Instagram. Com a pare, com actuaria?

En l’actualitat apartar-se d’una xarxa significa no existir, ser un marginat. No té sentit deixar d’estar en les xarxes socials. És tan absurd com el moviment que preconitzava no posar benzina als cotxes. Una altra cosa és intentar reflexionar sobre el què significa estar en la xarxa i què té de bo i què té de dolent. Jo soc partidari de fugir de les visions col·lapsistes o catastrofistes sobre l’ús de les tecnologies.

En la meua opinió l’esquerra li ha regalat a la dreta la noció de progrés. En aquest sentit, avui l’esquerra ha pres posicions extremadament conservadores, primitivistes. L’esquerra, en un sentit progressista, ha de reivindicar formes de viure materials millors que les anteriors. No hem de rebutjar les noves tecnologies i aspirar a tornar -per dir-ho arreu- a pasturar cabres, sinó que hem de pensar de quina manera corregim aquestes tecnologies tot atenent al condicionament ambiental i climàtic. Per què no pensem en una altra manera de produir? La tecnologia hauria d’esdevindre un element il·lusionador i, en canvi, des de l’esquerra, se la veu com una cosa perillosa. La tecnologia no és bona ni dolenta, igual que la pornografia no és bona ni dolenta. El que hem de pensar és de quina manera corregim les contradiccions que li atorga el regim neoliberal. Jo no li veig cap perill al fet que la societat es sexualitze; el que em preocupa és que aquest procés de sexualització construïsca parts privilegiades i parts no privilegiades i patiments.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.