Si House of the Dragon fos un drac com els que apareixen a la sèrie, podríem dir que ha passat gran part de la temporada observant-nos a nosaltres, espectadors, i esperant el seu moment. La sèrie ha necessitat el seu temps per posar tots els elements que necessitava i, durant gran part de la temporada, les comparacions amb Game of Thrones, que és la sèrie de la que deriva, no li han anat gens bé. Aquest spin-off es definia d’entrada com una sèrie més petita, centrada en només una família, els Targaryen, i menys ambiciosa, amb pocs escenaris i un nombre d’actors més reduït, la qual cosa també limitava el nombre de conflictes. De fet, durant un bon nombre d’episodis, ha girat sobre un mateix eix: la successió del rei, amb només dos candidats possibles, la seva filla i el seu tiet. Moltes de les trames que s’han construït anaven a parar a aquesta dicotomia, amb el rei desactivant en última instància que el conflicte esclatés de debò. A la sèrie li ha costat evitar, malgrat algunes escenes impactants aquí i allà, certa sensació de redundància, que s’ha accentuat pel fet que gairebé tota l’acció passés en un únic escenari. Però el drac estava esperant el seu moment, i mentrestant anava introduint elements i personatges que necessitaria en el futur, comptant amb la paciència de l’espectador.
Es podria qüestionar si necessitava tot aquest temps, més de la meitat de la temporada, per anar fent aquesta feina de fons (en això, Game of Thrones, que va fer una tasca semblant a la primera temporada, va ser molt més ràpida, i sobretot es va beneficiar del fet d’anar alternant múltiples trames al mateix temps), però al capdavall, l’important és que un cop ha establert tot el que necessitava, la sèrie ha fet tremolar les cases de l’audiència. El drac s’ha alçat, ha desplegat les ales i ha rugit recordant-nos que estàvem veient la successora de Game of Thrones. La clau ha estat la introducció dels fills de Rhaenyra i Alicent, que inicialment han contribuït a continuar donant voltes al dret de la successió, però que després han tingut conflictes propis que s’han sumat als dels adults. Podríem dir que el punt d’inflexió (a partir d’aquí spoilers) es produeix quan els fills de Rhaenyra fereixen a Aemond, fill d’Alicent, de manera que perd un ull. És en aquest episodi on la sèrie ofereix l’escena més tensa de tota la temporada: les dues famílies enfrontades, amb tots els personatges a la mateixa sala, en una imatge que semblava un escena d’una tragèdia de Shakespeare, armes a punt.
A partir d’aquí, la sèrie agafa una altra dimensió combinant les disputes de les dues generacions, creuant-los, i fent el conflicte més volàtil i més difícil de controlar pel rei, que finalment mor. La mort del rei, filmada amb una sensibilitat poc comú a les sèries, on la defunció mai s’explora de forma tan detinguda, és també un moment on la sèrie reivindica que té una identitat visual pròpia i un estil diferenciat de la seva predecessora. És més crua, més fosca i més realista. La mort obre pas als millors episodis de la temporada, amb una seqüència espectacular a la coronació i una persecució entre Aemond i Lucerys que fa que la tensió pugi al sostre. El drac ja no només rugeix. Ara ens ensenya el foc que té al fons de la gola i ens diu que, quan vulgui, ens pot rostir vius. Estem a les seves mans, tal i com passava amb Game of Thrones. Només podem continuar mirant i esperar que els guionistes siguin clements. De sèrie petita ja res, House of the Dragon ja desplegat les ales i ens pot esclafar quan vulgui.
House of the Dragon
Creadors: Ryan J. Condal i George R. R. Martin
Repartiment: Milly Alcock, Matt Smith, Paddy Considine
Temporades: 1
Plataforma: HBO Max