Guerra

Rússia i l’Àsia Central: impactes de la guerra a Ucraïna

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La dissolució de l’URSS va posar fi a més d’un segle de domini i control directe rus sobre l’Àsia Central—primer com a Imperi i després dins de la Unió— amb la independència l’any 1991 de cinc nous estats: el Kazakhstan, el Kirguizistan, l’Uzbekistan, el Tadjikistan, i el Turkmenistan. Amb unes fronteres i unes identitats nacionals de partida forjades en gran manera per l’enginyeria etnoterritorial soviètica dels anys vint i trenta, des de principis dels noranta fins ara han hagut d’actuar per primera vegada en la seva història com a estats independents moderns, en una zona de gran valor estratègic especialment pels seus recursos naturals, per la seva ubicació geogràfica al cor d’Euràsia i per ser zona de frontera entre Rússia, l’Orient Mitjà, l’Afganistan, la Xina i el mar Caspi.   

Amb la independència de les cinc repúbliques fa tres dècades, la regió va quedar oberta a la competició geopolítica entre potències regionals i globals. A partir de la seva arribada al poder l’any 2000, Vladímir Putin va situar com una de les seves prioritats en política exterior reforçar part del vigor perdut per part de Rússia durant la profunda crisi dels noranta com a potència predominant a l’antic espai soviètic (incloent-hi l’Àsia central), conceptualitzat com a  “estranger proper” (blizhneye zarubezhye, en rus) o esfera d’influència.

Així, durant les darreres dues dècades Putin ha maldat per reforçar la presència russa en aquesta regió i la seva importància com a poder principal, a través de l’impuls d’iniciatives d’integració regional com la Unió Eurasiàtica, l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), la cooperació energètica i econòmica bilateral, i reforçant la presència d’empreses i capital rus en aquests països, en paral·lel al fet que la Xina anés esdevenint durant els darrers anys el principal soci comercial de la regió en el seu conjunt.      

La gran afluència de migrants econòmics d’aquests països cap a Rússia des de principis dels 2000, provinents especialment del Kirguizistan, el Tadjikistan i l’Uzbekistan, i la importància de les remeses per a les economies locals, exerceix també un paper pel que fa a la influència russa a la regió. La llengua russa té encara una presència significativa (especialment al Kirguizistan, i al Kazakhstan, país on és llengua cooficial), i Moscou gaudeix d’un cert soft power regional a través dels mitjans de comunicació, de la música i el cinema, aspirant a mantenir la idea d’un “món rus” (‘russky mir’) de caràcter postimperial.

L’element fonamental de la presència russa a la regió és i ha estat, però, el seu vessant militar. Rússia compta amb bases militars al Kirguizistan i Tadjikistan, i amb una base d’assajos balístics al Kazakhstan. Així, si bé durant els darrers anys hi ha hagut una creixent presència xinesa i turca a la zona en l’àmbit de la defensa, fins ara Moscou ha estat capaç de mantenir el seu rol com a “patró” principal pel que fa a la seguretat i el manteniment de l’statu quo regional, generant en alguns casos una relació gairebé de dependència militar.   

De la mateixa manera que està succeint al Caucas sud, però, l’ofensiva militar contra Ucraïna està afectant la capacitat russa de projectar poder a aquesta regió, una tendència que s’ha accentuat des de l’inici de les exitoses contraofensives ucraïneses iniciades a finals d’agost. Moscou s’ha vist  obligada a centrar gran part dels seus esforços i recursos militars, polítics i diplomàtics a fer front a les múltiples derivades de la guerra a Ucraïna, reduint la seva capacitat de maniobra a l’Àsia central. Alhora, el fet que Moscou hagi recorregut unilateralment a la via de la força contra una exrepública soviètica ha generat recels i inquietuds. Tampoc ha estat ben rebut el fet que les autoritats russes hagin ofert la ciutadania russa als migrants centreasiàtics a canvi d’enrolar-se a les forces russes per combatre a Ucraïna.    

La presència militar russa a l’Àsia central ha tingut fins ara entre els seus objectius contribuir a combatre el gihadisme i d’altres amenaces transnacionals (especialment degut a la proximitat amb l’Afganistan i el Pakistan), però també havia tingut un rol estabilitzador pel que fa a litigis fronterers no resolts. Per això,
de la mateixa manera que va succeir amb l’atac recent de l’Azerbaidjan contra Armènia, la desfeta russa a Khàrkiv de principis de setembre va ser un dels motius que va provocar una escalada de violència fronterera entre el Kirguizistan i el Tadjikistan, la més greu en anys, i que va deixar més de cent morts i milers de desplaçats. El fet que la capacitat russa de projectar poder militar hagi quedat tocada ha provocat un reescalfament de conflictes no resolts als seus “patis del darrere”. De retruc, la nul·la efectivitat de l’OTSC (del qual tant el Kirguizistan com el Tadjikistan són membres) per contribuir a reduir les tensions —igual que ha succeït al conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan— ha deixat en evidència l’obsolescència d’aquesta aliança militar liderada per Moscou.  

Aquesta percepció de debilitat russa creixent ha provocat escenes i situacions impensables fa tan sols uns mesos. En el marc de la cimera Àsia central - Rússia del 14 d’octubre passat, on participava Vladímir Putin, el president del Tadjikistan, Emomali Rahmon, va demanar davant de la resta de mandataris centreasiàtics “respecte” al president rus pels països de la regió, de la mateixa manera que “ells respecten i tenen en consideració els interessos russos”, reclamant també que deixi de tractar l’Àsia central com si encara existís l’URSS.    

Paradoxalment, les estretes relacions de Putin amb Rahmon, i la proximitat entre ambdós països, juntament amb la frustració de les autoritats kirguises per la incapacitat de l’OTSC d’exercir un paper efectiu en el seu litigi fronterer amb el Tadjikistan, en tant que es consideren com a part agredida, van provocar que el Kirguizistan anunciés la cancel·lació dels exercicis militars d’aquesta organització, que havien de tenir lloc a mitjans d’octubre al seu territori.           

Pel que fa al Kazakhstan, el president Kassym-Jomart Tokayev va refusar obertament reconèixer la independència de les autoproclamades repúbliques de Lugansk i de Donetsk en un acte amb presència del mateix Putin el mes de juny a San Petersburg, després d’haver afirmat a l’abril el seu suport i reconeixement a la integritat territorial d’Ucraïna. Com a represàlia, Moscou ha interromput diverses vegades durant els darrers mesos el flux de petroli kazakh a través dels oleoductes que creuen la Federació Russa, i que permeten que pugui accedir als mercats internacionals. La resposta de les autoritats kazakhs ha estat començar a exportar una part del seu petroli a través de l’oleoducte del Caucas sud que connecta l’Azerbaidjan amb Geòrgia i Turquia.     

En el pla econòmic, els governs centreasiàtics han rebutjat posar-se a disposició de Rússia perquè pugui evadir les sancions imposades pels països occidentals, i el Kazakhstan, el Kirguizistan i l’Uzbekistan recentment han suspès la seva participació en el sistema de pagament rus Mir (‘món’ o ‘pau’), una alternativa als sistemes Visa i Mastercard impulsat per Moscou des del 2017.          

El 14 de setembre, el president Xi Jinping va afirmar el seu “compromís i suport a la independència, sobirania i integritat territorial del Kazakhstan, independentment dels canvis en el context internacional”. Unes declaracions que es poden llegir també com un avís per a navegants, davant d’algunes veus que des de Rússia han posat en dubte la sobirania del Kazakhstan respecte a les seves regions del nord, on viuen una majoria de russos ètnics.      

Precisament, va ser en el marc de la cimera de l’Organització de Cooperació de Xangai, que agrupa Rússia, la Xina, els països de l’Àsia central (excepte el Turkmenistan), l’Índia i el Pakistan, celebrada a mitjans de setembre a la ciutat uzbeka de Samarcanda, on els presidents de la Xina i de l’Índia van mostrar obertament la seva disconformitat per la guerra de Rússia a Ucraïna. Una desautorització pública a Moscou difícil d’imaginar uns mesos enrere, i que també és conseqüència de la creixent percepció de debilitat russa a l’arena internacional. 

La pèrdua d’influència relativa de Rússia a l’Àsia central derivada de la situació a Ucraïna, sumada a les conseqüències de les sancions econòmiques, pot accelerar l’orientació creixent de la regió cap a l’economia xinesa (especialment en l’àmbit energètic i de la construcció d’infraestructures, moltes d’elles en el marc de la iniciativa xinesa coneguda com la Franja i la Ruta), i obrir les portes per a la cooperació militar amb la Xina, com ja succeeix amb el Tadjikistan des del 2016 en matèria de control de fronteres. L’altra gran beneficiada pot ser Turquia, amb una presència creixent a la zona, en marcs bilaterals i també dins l’Organització dels Estats Turcs. Una empremta turca cada cop més important, que també té un vessant militar, a través de l’organització d’exercicis militars conjunts o de l’exportació d’armament com els drons Bayraktar TB2. Tot i els recels existents en relació amb la presència creixent de la Xina a la regió, l’entrada d’aquests dos actors ha reforçat l’aposta per una política exterior multivectorial per part dels coneguts com a “stans”, a la qual també hi ha contribuït el rol que hi exerceixen l’Índia, la UE i els EUA.     

El gener de 2022, Rússia es trobava en una posició privilegiada, de màxim poder i influència des de l’any 2000 envers una part significativa dels països exsoviètics. En el cas de l’Àsia central, Moscou havia aconseguit activar de forma exitosa l’OTSC per primera vegada a la història per enviar un contingent multinacional d’uns 2.000 efectius al Kazakhstan, a fi de contribuir a contenir les revoltes i la inestabilitat social interna que s’havia produït a principis d’any a aquell país. Aquella operació va reforçar la imatge de Rússia com a patró militar a la regió. La desastrosa intervenció militar a Ucraïna iniciada a finals de febrer, però, i les seves conseqüències militars, polítiques i econòmiques, que projecten una Rússia dèbil alhora que agressiva, han fet volar pels aires una part del rol com a potència que Putin tant havia lluitat per recuperar.            

Igual que succeeix amb el Caucas sud, el futur paper de Rússia com a potència a l’Àsia Central està i estarà cada cop més lligat als seus èxits o fracassos al front ucraïnès. De retruc, com més profund sigui el declivi del paper predominant de Rússia a l’espai postsoviètic, més erosionada pot quedar la seva capacitat i rol com a potència amb aspiracions d’influència global.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.