Regne Unit

"Encara no s’han passat comptes del Brexit"

Entrevistem Adam Tooze, especialista en història de l’economia, per parlar del fracàs de Liz Truss, de les turbulències al mercat del deute i del camí que ha de recórrer el Regne Unit per sortir de la crisi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tooze, de 55 anys, és docent de la Universitat de Columbia, a Nova York, i es considera un dels principals especialistes en història de l’economia de la seva generació. Va fer-se mundialment famós gràcies al seu llibre “Crashed. Com una dècada de crisis financeres ha canviat el món”.

Professor Tooze, Liz Truss ha dimitit després de presentar un pla per a rebaixar els impostos que gairebé ha fet implosionar els mercats financers britànics. Tot plegat ens demostra que la cap de govern d’un país com el Regne Unit no pot enfrontar-se als mercats financers i sortir-ne il·lesa?

Potser una primera ministra amb més suport del partit hauria superat un trasbals com aquest, però Truss es va veure clarament superada. En qualsevol cas, però, qualsevol polític ho tindria molt pelut a l’hora d’enfrontar-se als mercats financers d’un país i una economia com la britànica.

Quins han sigut els errors de Liz Truss?

Va intentar dur les fanfarronades del Brexit un pas més enllà. Durant temps, les conseqüències econòmiques de la sortida de la Unió Europea s’han pal·liat amb una política monetària laxa. Es podria dir que, a dia d’avui, encara no s’han passat comptes del Brexit. A uns quants membres dels Tories això els va fer tenir la sensació que no calia tenir tanta por de les possibles accions disciplinàries per parts dels mercats financer, que era exagerat; per dir-ho d’alguna manera, que s’ho podien permetre tot. Truss i el seu col·lega Kwasi Kwarteng representen aquesta generació de Tories. Tenien el somni d’una “Global Britain” i volien tornar als temps del thatcherisme.

El predecessor de Liz Truss, Boris Johnson, ja va prometre que el Regne Unit es convertiria en “el Singapur del Tàmesi”: un oasi d’impostos baixos i regulacions laxes.

Aquesta comparació amb Singapur sempre m’ha semblat ridícula. Només cal anar-hi una sola vegada per adonar-se que el Regne Unit encara és molt lluny de poder-se equiparar a Singapur. Tanmateix, hi havia un altre problema que clarament ni Truss ni Kwarteng no van saber veure.

Quin?

Al mercat del deute s’hi amagava un monstre que va obrir els ulls tan bon punt els interessos van augmentar de cop i volta, tal com preveien els nous plans fiscals.

Es refereix als derivats financers que gairebé van fer entrar en fallida diversos fons de pensió del país…

Sí, aquesta vulnerabilitat del sistema financer va agafar per sorpresa moltes persones. Em pregunto perquè se segueix caient en els mateixos errors. Em fa l’efecte que deu ser un problema estructural que no només afecta el Regne Unit.

El Regne Unit és precisament el bressol del capitalisme. Abans, el país es considerava el més assenyat d’Europa en termes econòmics. Com pot ser que una nació tan orgullosa s’hagi convertit en la riota de tothom?

Això que el Regne Unit és la veu del seny és una idea que va i ve. Jo mateix vaig créixer als anys setanta i, en aquell moment, el país no es considerava el paradigma del seny econòmic, sinó de la decadència econòmica. Sigui com sigui, el que sí que podem qüestionar és el seny de la classe alta britànica. Durant mig segle, en els cercles de les classes altes de la societat es van pensar que el país era una potència imperial de primer nivell que, en realitat, ja feia temps que no era. Per a mi, el Brexit és el millor exemple d’una política econòmica que ha negat la força de la gravetat. I els Tories també s’han topat amb una altra fatalitat.

I, doncs?

Justament el Banc d’Anglaterra. La situació al mercat del deute va assolir nivells tan crítics perquè el banc central estava en procés de retirar-se’n. Aquesta és la normalització a la qual sovint aspiren els col·lectius conservadors. A llarg termini, consideren que és millor per a l’economia que els bancs centrals no intervinguin. I el Regne Unit ho ha intentat. El mercat del deute públic havia de funcionar sense rodetes, per així dir-ho. Així, doncs, els inversors privats van fixar-se ben bé en els riscos que comportava l’endeutament públic.

El Banc Central Europeu i la Reserva Federal dels Estats Units també volen normalitzar la seva política monetària.

Si l’experiment té un resultat similar, potser aviat podrem fer una entrevista per parlar del seny que tenen els europeus i els nord-americans en matèria econòmica. El mercat dels bons de l’estat és extremament important perquè té molta liquiditat. Però què passa si hi ha sequera? És una qüestió que em preocupa molt.

I, ara, com pot sortir d’aquesta crisi el Regne Unit?

A les properes eleccions, els Tories intentaran minimitzar les pèrdues al preu que sigui. Boris Johnson va obtenir una clara majoria el 2019, però és vergonyós veure com, dins del seu partit, s’han anat passant les responsabilitats de govern dels uns als altres. No soc politòleg, però crec aquestes coses no se li perdonaran a la política britànica.

Com podria ser un nou model econòmic per al país?
 

El proper govern bàsicament haurà de dedicar-se a pal·liar els danys. El costos del Brexit cada cop es fan més palesos i la majoria de la gent ja considera que va ser un error. També ha canviat la percepció que la població tenia de la immigració perquè els britànics s’han adonat que l’economia no funciona sense persones nouvingudes, igual que no funciona el sistema de salut. Un govern laborista podria intentar extreure el millor que pugui d’aquesta mala situació i una manera seria, per exemple, firmant un nou acord de comerç amb la Unió Europea.

Traducció de Laura Obradors

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.