Memòria

L’estalinisme a València: la matança dels fets d’octubre de 1936

El 30 d’octubre del 1936 hi va haver una trentena de morts i més de vuitanta ferits de bala a la porta de la seu del Partit Comunista a la ciutat de València. Es tracta d’una matança sense precedents a la història del moviment obrer dels Països Catalans.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

València, 30 d’octubre de 1936. És divendres i el seguici funerari que conduïa el fèretre de l’anarquista Tiburcio Ariza González, milicià de la Columna de Ferro assassinat el dia anterior per la policia, es veu obligat a aturar-se. La comitiva passava per la plaça de Tetuan i es desfeia al centre de la ciutat. Una pluja de bales procedents de metralletes, fusells i pistoles els obligava a intentar fugir. Els trets anaven contra la gent que conduïa i seguia el mateix fèretre, instal·lat sobre un camió blindat i engalanat.

Els trets eren disparats des de la seu central del Partit Comunista d’Espanya (PCE), que ocupava des de feia dos mesos i mig l’anomenat palau dels Comtes de Cervelló, local que fins aleshores havia estat el de la Dreta Regional Valenciana. Aquest palau és un edifici de singular importància en la història contemporània de la ciutat, ja que va passar a convertir-se en la residència oficial de la dinastia dels Borbons durant les seues visites a la ciutat quan va ser enderrocat el Palau Reial el 1810.

“Els anarquistes i milicians de la Columna de Ferro havien entrat a la gola del llop”, escriu a les seves memòries Carlos Llorens Castillo, del PCE. Segons l’historiador Terence M. Smyth, “van caure a un parany”. En canvi, per a José Antonio Uribes Moreno, membre del Comitè Central del PCE, “fou un muntatge, una provocació anarquista, preparada, que va tenir la resposta previsible”.

Al carrer van quedar estesos els cadàvers d’una trentena de manifestants. Una vuitantena més foren hospitalitzats pels trets indiscriminats de metralladores i fusells procedents de les finestres i els terrats de la seu central de l’estalinisme a València, protegit amb sacs terrers. Són els anomenats Fets d’Octubre de 1936.

Les víctimes encara no han pogut ser totalment identificades. Els botxins, tampoc. La trampa estava dirigida i preparada per José Antonio Uribes, dirigent màxim del comitè provincial del PCE, representant del partit al Comitè Executiu Popular i cap de les seves milícies. Ell mateix va deixar escrit, en un document intern del PCE, l’explicació sobre com van preparar i executar l’atac.

Aprofitant l’arribada a València d’un batalló procedent del front de Madrid, comandat per Manuel Eixea Vilar, militar i membre del PCE, es va organitzar un dispositiu defensiu dels edificis de la plaça de Tetuan. L’autor del primer tret va ser, presumptament, un membre de les Joventuts Socialistes Unificades que protestava pel que ell identificava com una ostentació d’armes dels anarquistes. Es va acostar a la capçalera i va disparar.

Aquest primer tret va anar ràpidament seguit de molts d’altres, acompanyats de foc de metralladores. La pluja de bales va durar mitja hora i va provocar més de trenta víctimes mortals i 56 ferits, dels quals 49 eren de la CNT, encara que les xifres difereixen segons diferents fonts.

El protagonista del seguici era Tiburcio Ariza González, milicià de la Quarta Centúria de la Columna de Ferro. El dijous 29 d’octubre era en un bar del barri del Pilar de València, camí de casa. Estava de permís per extraure’s un tros de metralla i anava desarmat. Tot fa pensar que la detenció va ser casual en el decurs d’una batuda de la Guàrdia Popular Antifeixista (GPA), la Guapa, que tenia per objectiu detenir pròfugs i gent considerada “de mal viure”.

El cos de Tiburcio Ariza, però, va aparèixer abandonat a la sèquia de l’Assut de l’Or, al llit del Túria, a quilòmetres de distància del lloc on el van intentar detenir. Els autors de l’assassinat no van ser ni identificats ni processats, malgrat que el tret mortal procedia de guàrdies de servei de la GPA que van disparar quan pretenien emmanillar-lo, i Ariza, desarmat, s’hi resistia. Així i tot, Jesús Hernández, dirigent del PCE i ministre del govern republicà —en aquell moment d’Instrucció Pública—, afirma en un llibre escrit a l’exili que a Ariza “el van trobar penjat d’un pi del Saler”.

Per intentar desacreditar l’abatut, se’l va relacionar amb la mort de Josep Pardo Aracil, treballador del sindicat d’escorxadors de la UGT de València. En diferents mitjans se’l presentava com el líder de la UGT. Aquest socialista fou ferit greument la nit del dissabte al diumenge 26 de setembre i va morir el dimarts 28. La Columna de Ferro, integrada per anarcosindicalistes, havia publicat un comunicat desentenent-se d’aquesta mort.

Què era la Guapa?

La GPA s’havia format el 16 de setembre de 1936 a València com a servei de seguretat del Comitè Executiu Popular de València (CEP) per fer-se càrrec de l’ordre públic. Substituïa la Guàrdia d’Assalt a la ciutat. La Guapa estava composta per milicians dels partits antifeixistes i dels sindicats, sota el control del PCE. Cadascuna de les seccions tenia 14 homes i el conjunt de cada quatre seccions estava comandada per un militar. Encara que per la seva formació la GPA semblava un calc de les Patrulles de Control a Barcelona, la GPA de València, en canvi, estava enquadrada militarment, a diferència de les patrulles barcelonines.

La GPA estava dirigida pel secretari d’Ordre Públic del CEP, el socialista comandant Gonzalo Navacerrada Rodríguez. El CEP estava sota la direcció del governador civil Ernesto Arín Prado. Malgrat que la GPA integrava cenetistes, va tenir de seguida enfrontaments amb els revolucionaris anarquistes de València.

Els antecedents de la matança de la plaça de Tetuan des de la seu del PCE eren un seguit d’enfrontaments de milicians de la Columna de Ferro amb els carrabiners, amb altres cossos de seguretat i amb els encarregats de la custòdia de determinades institucions que eren assaltades per grups armats que s’hi imposaven sota amenaces. El 15 d’octubre, el CEP va suspendre el pagament als milicians si eren portadors d’armes sense estar de servei per tal d’intentar sotmetre’ls a control.

Pocs dies abans del desembarcament del govern republicà a València, que va tenir lloc el 7 de novembre, la direcció del PCE va veure l’oportunitat de deixar clar qui tenia el poder a la ciutat de València i poder mostrar-se com un partit d’ordre. El PCE havia aconseguit el control de les forces de l’ordre públic, tant les antigues (la Guàrdia d’Assalt, el Cos Policial de Recerca i Vigilància, la Brigada d’Investigació Criminal i el Cos de Carrabiners), com les noves formades arran del sollevament militar, com la GPA o la Guàrdia Nacional Republicana (la Guàrdia Civil reformada).

Aquell matí, el PCE també preveia disposar d’uns tres-cents joves en edat de formació militar procedents de l’Escola Militar Antifeixista i de columnes del front. Aquestes forces armades només podien ser mobilitzades per José Antonio Uribes, per ser cap de milícies del CEP.

Tots aquests cossos tenien topades continuades amb els anarquistes valencians, els quals rebien el suport armat de la Columna de Ferro i de les altres milícies anarquistes valencianes. El procés de col·lectivitzacions dut a terme pels llibertaris no tenia suport institucional. Més aviat, el que volien les autoritats de la República era que tot tornés a la realitat prèvia al sollevament militar.

Segons l’historiador Eladi Mainar Cabanes, “ningú no sap amb certesa d’on partiren els primers trets. En pocs minuts la plaça es convertí en un camp de batalla. Des de les balconades de l’edifici del PCE es disparava a la multitud que tan aviat com va poder es va dispersar buscant amagatalls o fugint al riu. Alguns milicians també aconseguiren respondre amb fusells i metralladores als trets que provenien de la seu del PCE, encara que sense gaire eficàcia”.

El governador civil de València era aleshores el socialista Ricardo Zabalza Elorga, nomenat el 28 de setembre de 1936 i que es va mantenir al càrrec fins a la destitució del govern de Largo Caballero, que li havia facilitat el càrrec el 14 de juliol de 1937. És a dir, que el governador civil, Ricardo Zabalza (PSOE), José Antonio Uribes (PCE) i Manuel Eixea Vilar, cap del batalló de milicians procedents del front de Madrid i membre del PCE, van ser les autoritats responsables directes dels preparatius de l’atac i la matança contra el seguici que es va preparar la nit del 29 i el matí del divendres 30 d’octubre.

També es donaven dues circumstàncies que serien conegudes dies després. Encara no era públic, però la direcció de la CNT havia negociat amb Largo Caballero la seva entrada al govern republicà, amb la desconfiança del PCE. Alhora, València anava a ser capital de la República, i tot just començava l’evacuació de Madrid. Els Fets del 30 d’octubre de València van ser una oportunitat del PCE per fer-se valdre, dies abans que la república instal·lés la seva capital a València —formalitzada el 7 de novembre de 1936— i davant dels agents de la Internacional Comunista i de la NKVD, el Comissariat del Poble per a Afers Interns, la policia secreta de Stalin.

 

Els fets, narrats pels responsables

Per als anarquistes, l’atac al seguici havia estat premeditat, una acció militar contra els manifestants. Tal com escriu a les seves memòries Carlos Llorens Castillo, del PCE, “desde los balcones del sindicato tuvimos ocasión de presenciar la iniciación de la contundente respuesta que se iba a dar al desafío de los libertarios”.

El també comunista José Antonio Uribes va deixar escrit en un informe intern del PCE sobre els esdeveniments: “En lugar de marchar hacia la plaza San Vicente [havien sortit del convent de les Saleses, al carrer de la Visitació], donde era normal despedir los entierros, siguieron por la calle de las Barcas hasta la Glorieta y por ahí hacia la plaza de Tetuán y el Gobierno Civil”. Segons altres fonts, en canvi, el seguici va passar per les Torres de Serrans, el carrer de Serrans, la plaça de la Mare de Déu, i des d’allí a la plaça d’Emilio Castelar i el carrer de les Barques. Sembla que durant el recorregut es van produir incidents amb agents de la GPA i del PCE.

Uribes continuava dient que “a este lugar llegó Juan López”, en referència a Juan López Sánchez, dirigent de la CNT, ministre de Comerç durant la Guerra i que acabaria col·laborant amb el Sindicat Vertical franquista. “¿Cuál era su propósito? Le dijo al Gobierno Civil que venían 20.000 hombres hacia el lugar y que lo mejor sería entregarse, no hacerles resistencia. Cuando vio los fusiles y los balcones con sacos terreros, le cambió el color. Y más cuando le dije: ‘Que vengan, los recibiremos. Va siendo hora de acabar con el coco de Valencia’. ‘Pero, ¿qué vais a hacer?’, —le dijo al gobernador, Ricardo Zabalza—. ‘Esto será una carnicería. Voy a decirles que vuelvan. Trataré de convencerlos’. ‘Tú no te mueves de aquí’ —le dije sacando la pistola—. ‘Si llegan aquí y asaltan el gobierno, la última bala será para ti. Toma asiento y espera’. Al llegar enfrente del partido la torreta del blindado giró y apunto la ametralladora contra el partido. De los manifestantes salió un disparo”, tot i que una altra versió responsabilitza un jove de les JSU. “Y comenzaron a disparar de todos los lugares donde se encontraba nuestra gente”.

“Davant la desfilada”, explica l’historiador Eladi Mainar Cabanes, “hi marxava un grup de nens. A continuació, milicians armats custodiant un camió blindat sobre el qual hi havia el fèretre (...). Tot seguit hi havia milicians de les columnes CNT 13 i Torres Benedito”.

Aquest historiador, com s’ha dit, va trobar a l’arxiu del Comitè Central del PCE el document d’Uribes, explicant com van organitzar i desenvolupar l’atac a la manifestació, en què narrava com des de les balconades de l’edifici del PCE “es disparava a la multitud, que es va dispersar buscant amagatalls o fugint al riu tan aviat com van poder”.

Segons José Antonio Uribes, per aconseguir l’objectiu no va ser necessària la intervenció d’altres destacaments de milicians alertats des de València pel mateix Uribes: “En Utiel había una compañía de ametralladoras, camino de Villel (Terol). Nos telefonearon y nos dijeron que se disponían a bajar en nuestra ayuda y que ya habían avisado al frente para que bajaran todos los hombres disponibles con armamento. Les dimos órdenes que no se movieran, que de momento nos sobraban fuerzas, que se mantuvieran por si hacían falta. En realidad, además de la gente que habíamos utilizado aquel día, podíamos contar con otros trescientos alumnos de la Escuela Militar Antifascista. Carecían de armamento, pero nosotros disponíamos de 200 fusiles automáticos que habían llegado para los Internacionales y que guardábamos en los sótanos del partido”.

És a dir, als soterranis de la seu del PCE hi havia armes de les Brigades Internacionals. El poder judicial no va iniciar cap tipus d’investigació pel metrallament de la multitud ni pels morts. Ningú no ho va demanar, i fins i tot Uribes explica al seu informe que la resposta anarquista va ser: “No queremos discutir lo que hoy ha ocurrido. Es una cuenta que en su día saldaremos con los comunistas, cuando ganemos al enemigo común. Pero si ahora sacamos unidades del frente y ellos hacen igual, los beneficiados serán los fascistas. Venimos a ver si nos entendemos y termina, hasta después de la guerra, la lucha que hoy ha comenzado entre los comunistas y nosotros”. Han passat 86 anys.


Víctimes mortals de la matança del 30 d’octubre de 1936 a València

EL TEMPS publica una llista inèdita i actualitzada dels manifestants assassinats des del Palau de Cervelló, la seu del PCE a València.

1. Josep Arisa. Ajustador i muntador. Milicià de la Columna CNT 13.

2. Josep Cano Silvestre. Mort per anèmia aguda. Cementiri del Cabanyal, 1 de novembre 1936.

3. Higini Cebrián Marín [o Martín]. Trobat mort el dissabte 31 al cementeri de València.

4. Vicente Cortés. Capità d’infanteria. Mort per arma de foc al Registre Civil de València.

5. Josep Ferrer Garzando [Garrando o Ganzama] (23 anys). Originari del Cabanyal. Jornaler afiliat a la CNT. Mort el 31 d’octubre a l’Hospital Provincial de València. Per anèmia aguda. Cementiri del Cabanyal, 1 de novembre 1936.

6. Ignasi García Viñas. Trobat mort el dissabte 31 d’octubre al cementeri de València.

7. Salvador Giner Campos (19 anys). Afiliat a la CNT. Mort el 31 d’octubre a l’Hospital Provincial de València.

8. Ernest Llàcer. Mort per anèmia aguda. Cementiri del Cabanyal, 1 de novembre 1936.

9. Agustí Loparroz García. Trobat mort el dissabte 31 al cementeri de València.

10. Juli Lahoz Suay. Membre de la CNT. Mort per anèmia aguda. Nínxol permanent al cementiri del Cabanyal, 1 de novembre 1936.

11. Armand Lurbes Bernabeu. Originari d’Alcoi. Membre del Comitè de Guerra de la Columna de Ferro. Trobat mort al cementeri de València.

12. Enric Martín Picharte [o Martínez Pitarch]. Milicià de la Columna de Ferro. Trobat mort el 31 d’octubre al cementeri de València

13. José [o Juan] Julián Martínez Díaz, el Tercio. Originari de Madrid. Milicià de la Columna de Ferro Centúria Falomir. Trobat mort el 31 d’octubre al cementeri de València.

14. Joaquín Martínez Legido. (27 anys). Originari de Navarrès. Milicià de la Columna de Ferro. Trobat mort el 31 d’octubre.

15. Julià Mayordomo Gadea. Membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (GPA). Anotat al Registre Civil el 4 de novembre com a víctima mortal per arma de foc.

16. Robert Mollà Abad. Originari d’Ontinyent. Probablement, milicià de la Columna de Ferro. Anotat al Registre Civil el 4 de novembre com a víctima mortal per arma de foc.

17. Salvador Moreno Ramon. Mort per anèmia aguda. Cementiri del Cabanyal, 1 de novembre de 1936.

18. Josep Navarro Martínez. Mort per anèmia aguda. Cementiri del Cabanyal, 1 de novembre de 1936.

19. Gregori Navarro Ruiz. Trobat mort el 31 d’octubre al cementeri de València.

20. Josep Noguera Valle. Carregador. Mort el 5 de novembre a l’Hospital Provincial de València.

21. Antonio Ponce Serrano. Registrat al Registre Civil, del 4 de novembre, víctima mortal per arma de foc [no és el veí de Requena amb el mateix nom i cognoms].

22. Dimes Ordóñez. Originari de Port de Sagunt. Milicià de la Columna de Ferro. Mort per anèmia aguda. Cementiri del Cabanyal, 1 de novembre 1936.

23. Carlos Pérez Lópes. Trobat mort el 31 d’octubre al cementeri de València.

24. Salvador Quinal Camps. Trobat mort el 31 d’octubre el cementeri de València.

25. Rafael Rius Broseta (23 anys). Agent de policia. Trobat mort el 31 d’octubre al cementeri de València amb ferida d’arma de foc.

26. Eduardo Sanchis Rodríguez. Trobat mort el 31 d’octubre al cementeri de València.

27. Vicente Sanfeliu Soto. Milicià de la Columna Torres-Benedito [no confirmat]. Mort a València el 31 d’octubre. Cementiri del Cabanyal.

28. Amador Sahuquillo Soriano (31 anys). Membre de la GPA. Mort a l’Hospital Provincial l’1 de novembre. Anotat al Registre Civil, el 4 de novembre, víctima mortal per arma de foc.

29. Vicent Sebastián Talens. Milicià de la Columna de Ferro. Anotat al Registre Civil, el 4 de novembre com a víctima mortal per arma de foc.

30. Arturo Tarazona Chordà. Mort per anèmia aguda. Cementiri del Cabanyal, 1 de novembre 1936.

31. Antoni Tallarda (32 anys). Originari de Sollana. Trobat mort el 31 d’octubre al cementeri de Valencia.

Hi ha quatre víctimes mortals més no identificades. Una d’elles era capità d’infanteria. Podria ser Vicente Cortés. Un segon és agent de la GPA. Podria ser Julián Mayordomo o Amador Sahuquillo. El tercer i el quart eren milicians de la Columna de Ferro.

Fonts: Elaboració pròpia, amb aportacions i revisió de Miquel Amorós, autor de La Columna de Hierro: Hechos reales, hazañas y fabulaciones sobre la célebre milicia revolucionaria del proletariado (Editorial Milvus. Alcoi 2021), contrastada amb les dades de Vicent Gabarda Cebellán, autor d’El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956) (PUV. València, edició 2020), i fonts electròniques (www.combatientes.es).


Els responsables directes

José Antonio Uribes Moreno (1911, San Clemente, Conca - 1974, Bucarest). Màxim dirigent del PCE al País Valencià. Exiliat a l’URSS i Romania, on va morir.

Manuel Eixea Vilar (1881, Vila-real - 1939, Horta Oest). Militar valencià i membre del PCE. Afusellat a la postguerra.

Ricardo Zabalza Elorga (1898, Erratzu, Navarra - 1940, Madrid).

Governador civil de València, nomenat per Largo Caballero. Afusellat a la postguerra.

Enrique Torres Herrero (1908-1980). El torero valencià Enrique Torres Herrero formava part del grup de tiradors atrinxerats. Així ho va deixar escrit l’anarquista Roque Santamaria Cortiguera (1918-1980) a l’escriptor Abel Paz. Enrique Torres tenia aleshores 18 anys i presumptament era membre de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Torres va formar part de la Brigada dels Toreros i va arribar a ser tinent a la comandància Regional de Milícies a València. Es va incorporar a la 96a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, formada el juny de 1937 a partir de les milícies taurines. Eren 3.700 soldats i 150 oficials. Després de la guerra, Torres es va exiliar i va morir a Mèxic, i Santamaria va ser secretari general a l’exili de la CNT.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.