Se sap que les connexions entre poesia i arts visuals donen les primeres evidències a l’antiga Grècia, on aconsegueixen una forma d’estructurar i valorar les arts. Tot i que els grecs consideraven el poeta superior al pintor i aquest era vist com un artesà, és innegable que l’entreteixida relació de la poesia amb les arts visuals existeix des dels començaments de la literatura. Literatura i arts plàstiques han estat històricament una activitat freqüent, afirmant-se al segle XX com una conquesta dins de la creació poètica. Les diferents maneres que els paral·lelismes de l’art han trobat per manifestar-se va esclatar amb les avantguardes artístiques; el primer escenari on s’agrupen artistes i poetes amb inquietuds i idees estètiques similars i on les paraules i les imatges mantenen arrels comunes. Sobre aquest terreny compartit i sobre el sentit de germanor entre les arts, caldria recordar les paraules de María Zambrano quan considera la revelació com allò substancial de qualsevol indagació sobre poesia i pintura. És a la possibilitat de “revelació”, on les dues arts exploren i progressen en el seu desenvolupament mutu. La contribució entre escriptors i artistes es conforma en un factor essencial del creixement de l’obra d’art, ja que serà en aquestes col·laboracions, on la reflexió, la intuïció i les mútues sensibilitats, dialoguin en l’acord de descobrir l’abast de totes dues naturaleses, i per tant, de créixer, adquirir noves dimensions i assolir així, la revelació. Es tracta de mecanismes d’articulació que vinculen paraules i imatges; un pont entre allò verbal i allò visual en el que la informació passa del visual al lingüístic i del lingüístic al visual. Mentre en les arts visuals l’experiència es manifesta des de la percepció, en les arts de la paraula, les imatges mentals es construeixen a partir d’evocacions que la imaginació tractarà de desvetllar.
El polièdric i estudiós Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda,1954) tothora ha treballat en un discurs limítrof, mantenint un estret diàleg entre les lletres i les arts. Amatent a les oscil·lacions estètiques de l’avantguardisme i a les aportacions cabdals en el pensament crític i en les ciències, el poeta, crític i traficant d’idees ha anat construint una obra literària i assagista ben personal, alhora que s’ha significat per endegar diverses iniciatives editorials de caràcter innovador i exposicions d’art de vocació interdisciplinària. Aplegà els seus textos sobre art i literatura, i autobiogràfics, al volum Tràfic d’idees (1985), posteriorment, L’escriptura sense llançadora (1997), La desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans. Retrats d’artistes (2002), La consola de Cadaqués. Somnis d’un fill putatiu de Miró i Dalí (2004), Un sereno en el cementiri de l’art (2011) i Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (2013).
La seva activitat és molt fèrtil i no para de publicar: després dels llibres Miró i els poetes catalans (Univers Art), Biathánatos o el elogio del suicidio (Huerga y Fierro), Tardes de diumenge. Converses, postals i proclames en el ‘reset’ global (Comanegra), ara presenta Jo-Ull / The I-Eye dins la col·lecció de poesia Culip de l’editorial Llibres del segle. Es tracta del recull de poemes que culmina l’intercanvi entre Tom Carr i Vicenç Altaió: l’un que de la matèria en fa imatges i l’altre que de la imatge en fa vers. Els poemes van ser escrits per glossar l’obra de l’escultor en diferents catàlegs entre el 1988 i el 2009; i s’ha de dir que és l’únic artista a qui li ha dedicat un llibre sencer de poemes. L’única obra reproduïda és Hèlix vermella; una estructura que la dècada del 2000 adquireix protagonisme en l’obra de Carr pel que fa a investigació sobre el dinamisme i la fluïdesa. A aquestes formes helicoïdals que dansen a l’aire en conformacions canviants Altaió els ha dedicat diferents poemes com ara Capicua capgirat i cap endavant:
Pacientment un finit substitueix l’infinit
Un cos obert es replega i engendra
Tres cercles roden sortint de si cap a l’altre fins a si
El temps és cíclic però helicoïdal
A més de l’edició corrent, compta amb una edició de llibre d’artista de 13 exemplars -numerats i signats pels autors- en la que Carr incorpora una escultura original de fusta, titulada Eye, que embolcalla el llibre a manera de cobertes. Com diu Marc Arnal: “Els versos posats ara de costat prenen un nou significat fora de la seva gènesi original, tenen vida pròpia, lectura pròpia i independent amb un significat i significació ara lliure de l’origen creador. En l’essència sempre hi és l’obra de Carr, però també és una obra de Vicenç Altaió que, com al seu dia feu Joan Miró amb Paul Éluard, capta l’energia de l’obra de l’escultor, però no la seva literalitat.” La peça que l’artista ha produït per aquest llibre és una sobrecoberta amb forma de màscara amb dos ulls que ens miren, ens interroguen i ens interpel·len. És fàcil sentir-se intimidat per aquesta careta, però si aguantem la mirada i ens deixem portar, descobrirem el jo-ull.
El primer text que va fer Altaió per a Tom Carr va ser per al catàleg Escultures Tom Carr/Gabriel (Galeria Fernando Alcolea de Barcelona, 1988) i en segueixen molts altres com ara Tom Carr. Idea/Procés/Espai/Obra (Sala El Roser de Lleida, 1995) i el treball conjunt per a dos llibres-escultura sobre l’encís dels elements i dels nombres: Aqua et tempus (Tarragona, 1997) i Ignis et tempus (Graz, Àustria, 1997) constituïts per un full plegat com un acordió en els que els poemes literaris es converteixen en poemes visuals. Altres connexions són el catàleg de la retrospectiva Tom Carr. Orbis (Centre d’Art Santa Mònica, 2000) que aplega tres poemes-reflexions sobre l’obra de l’artista i també les publicacions Tom Carr, I by numbers (Museu d’Art Modern de Ceret, 2008) i Reverberatio. Obres de Tom Carr 1974-2009 (Fundació Caixa Tarragona, 2009), per citar-ne alguns entre la prolongada complicitat.
Vicenç Altaió ha estat un autèntic promotor d’artistes, però ha estat en la bibliofília on ha pogut desenvolupar projectes amb els creadors que estima i valora en vint-i-set edicions de bibliòfil. Des de 1980 fins al 2018 ha col·laborat amb artistes destacats de la talla de Joan Brossa, Antoni Tàpies, Frederic Amat, Antoine Laval, Hannah Collins, Tom Carr, Perejaume, Fina Miralles, Francesca Llopis, Joan Fontcuberta, Carles Pazos o Alfredo Jaar. El poeta no deixa de ser un mediador que incita i trafica amb les paraules i les idees; una participació creativa amb artistes que s’alimenta i es complementa reciprocament.
Tom Carr (Tarragona, 1956) és actualment un dels artistes més actius en instal·lacions lumíniques que trasllada a la llum tot el potencial escultòric. La seva evolució passa per unes obres objectuals amb materials habituals a les darreres obres totalment immaterials i etèries. La fisicitat ha donat pas a la llum, l’energia i el color i les formes s’han anat simplificant i sintetitzant. Els conceptes d’espai i temps són, des d’un inici, referències constants en la seva obra, com ara la instal·lació realitzada per a l’espai 10 de la Fundació Miró, que fou la seva primera exposició. Allí va iniciar el que després ha estat una constant en el seu treball: l’expressió del màxim amb un mínim d’elements.
Aquest llibre d’artista fou presentat a l’Escola de Massana el proppassat 13 d’octubre amb una introducció de Carles Ferrer Panadès, professor de filosofia i director de l’Escola Massana, una lectura de poemes per part de Vicenç Altaió i una projecció d’escultures de Tom Carr que prenen el punt de vista impulsor del fet estètic.