Al carrer de Jaffa a Jerusalem (l’equivalent a la Rambla barcelonina però amb tramvies), només ocasionalment es veu alguna paradeta de partidaris del Likud, el partit de l’omnipresent Benjamin Netanyahu. Les eleccions a la 25 Knesset, el parlament israelià, no sembla que aixequin gran interès. El llarg període de festes religioses d’octubre i la calor inusual conviden poc a parlar de política. Si fa no fa, es descompta una victòria per la mínima de l’incombustible Bibi, el primer president israelià nascut després de la creació de l’estat d’Israel, fins ara cinc vegades primer ministre i de 73 anys. L’únic dubte és si el joc d’aliances li permetrà encapçalar on no el govern i si els jutges continuaran complicant-li la vida amb acusacions de corrupció més o menys justificades. A Benjamin Netanyahu, com a Jordi Pujol, (dispensin!) o se l’estima o se’l detesta.
A comparació amb el Likud, el partit laic de centre Yes Atid, liderat per l’actual primer ministre Yair Lapid, que inevitablement per la seva manca de carisma recorda el Raimon Obiols d’altres èpoques té poca cosa a fer, malgrat que proposi coses tan òbvies a ulls europeus com el matrimoni homosexual o el reconeixement legal del canvi de sexe. Després caldrà comptar amb el Partit d’Unitat Nacional (que comprèn el moviment Blau i Blanc), liderat per Benny Gantz, excap d’estat major de l’exèrcit i Gideon Sa’ar, ministre de justícia i enemic declarat de Netanyahu. Blau i Blanc va guanyar les eleccions el 2019 però poca gent n’espera cap sorpresa.
Per l’extrema dreta religiosa, i basant-se en el vot dels joves dels assentaments a Judea i Samaria (Cisjordània), el dos partits del Ha-Tzionut ha-datit (“Resurrecció”, sionisme religiós), Smotrycz de Bezalel Smotrich i Otzma yehudit (“Poder jueu” ), de Itamar Ben-Gvir, podrien treure entre tretze i catorze escons, que serien el triple dels que tenien fins ara.
La sorpresa podria venir dels partits àrabs, que ara es presenten desunits i entre retrets que inevitablement a un català li recorden les picabaralles entre Junts i ERC. D’una manera similar al partit de Junqueras, el Ra’am, inspirat pels Germans Musulmans, es va unir a la coalició de govern del tàndem Bennett-Lapid... i no n’ha tret absolutament res, com era d’esperar. Dividits en tres llistes diferents que podrien deixar-los a tots fora del parlament, l’esfondrament del vot àrab, pot ser paradoxalment la millor notícia per a Netanyahu.
A Israel, com aquí, les taules de diàleg ni hi són ni se les esperen. Els palestins en desconfien cada vegada més i consideren molt majoritàriament els seus propis líders com a corruptes i incapaços. De fet, a Cisjordània s’està consolidant un nou moviment armat de resistència, el Cau del lleó, que té un punt irredemptista i antipolític molt significatiu.
Netanyahu, òbviament, ha posat el veto a qualsevol diàleg amb organitzacions palestines. Per als seus partidaris “és hora de dir 'jalas'” ("ja n’hi ha prou", en àrab) a qualsevol acostament entre totes dues comunitats. En tot cas, vista la situació de la població palestina als territoris i a Jordània, l’ocupació és fins i tot un mal menor si es compara amb l’absoluta inoperància de l’Autoritat palestina. Els palestins poden queixar-se però majoritàriament ara com ara ni es revoltaran ni tenen al darrera un aparell polític mínimament endreçat. Simplement, els governs àrabs els han abandonat a la seva pròpia sort... i al paternalisme de les ONG’s, que encara és més humiliant.
Ara per ara, les enquestes més fiables donen 31 dels 120 escons al Likud de Netanyahu 24 a Yair Lapid, i 14 al sionisme religiós. Això configuraria una majoria clara de les dretes però al darrera poden tenir representació fins una dotzena de partits.
Mai en tota la història d’Israel cap govern ha tingut majoria absoluta al Parlament i el sistema electoral (circumscripció única amb un topall del 3,25% de vots) pràcticament ho fa impossible. Però, sobre tot, ningú no creu que sigui possible resoldre els dos problemes centrals del dia a dia, l’encariment de la vida i el preu dels pisos, que arriba a proporcions quasi estratosfèriques.
L’apatia política està feta a parts més o menys iguals de resignació (“tots els polítics són iguals” és una música que sona igual arreu del món), de confiança en la sòlida relació amb els Estats Units i d’una superioritat militar perfectament aclaparadora. No hi diferències entre Biden i Trump en aquest tema.
Agradi o no, la política impulsada per Netanyahu i Trump de fer les paus amb els veïns àrabs està funcionant com un rellotge (especialment pel que fa a Egipte). La consolidació dels Emirats com a plaça forta de l’economia global és un fet i tot i que Israel no té encara una estratègia definida en aquest àmbit, no es veu negativament un augment del nivell de vida a la regió perquè podria ser bo per a un acord de pau.