-Vostè va entrar a la llista de Junts pel Sí com a independent per Lleida. Com va ser aquell procés?
-Va ser tot molt estrambòtic. Jo estava a la territorial de l’Assemblea Nacional Catalana i es veu que buscaven una dona del Pirineu i d’esquerres. No ho sé ben bé, perquè no ho vaig voler investigar massa, però es veu que entre Artur Mas i Oriol Junqueras anaven buscant candidats més de centredreta i més de centreesquerra segons el cas. El coordinador de la territorial de l’ANC em va trucar mentre sopava amb uns amics. Era al juliol, i recordo que estàvem enllestint tot el marxandatge per a la Diada de l’11 de Setembre. No vaig voler agafar el telèfon, vaig pensar que el trucaria més tard, però em va enviar un whatsapp dient-me que calia que parléssim, que era qüestió de vida o mort. Evidentment el vaig trucar, i em va dir que me n’anava cap al Parlament, que li havia de dir que sí, perquè li havien dit que necessitaven una dona d’esquerres i que no hagués militat mai. Li vaig dir que m’ho pensaria, ho vaig comentar amb el meu marit i clar, el moment era històric. Em va donar el seu suport i em vaig llançar.
-Va ser escollida diputada, després hi va haver l’episodi convuls del pas al costat d’Artur Mas, la investidura de Carles Puigdemont com a president, i es va notar en tot moment que al si de Junts pel Sí hi havia dos grans partits que convivien. Vostè s’identificava més amb alguna de les dues parts?
-No necessàriament. Quan havia llibertat de vot cadascú votava el que volia, mai no em vaig sentir pressionada per votar una cosa o l’altra.
-Més tard van arribar els plenaris tensos dels dies 6 i 7 de setembre i poc després l’1 d’octubre. Tot just després del referèndum, quines sensacions tenia? Quin escenari contemplava?
-S’ha referit als plenaris del 6 i 7 de setembre, que ara sembla que estan bastant oblidats, com també ho està la feina que va fer la presidenta Carme Forcadell. En aquells plens es van aprovar les dues lleis més importants de la tardor de l’octubre: la llei del referèndum i la de transitorietat jurídica. A partir de l’1 d’octubre pensava que s’aplicaria aquesta segona llei. I esperava que s’apliqués la llei del referèndum, clar, la qual deia que, al cap de 48 hores es declararia la independència. Allò es va anar retardant, però no li donàvem massa importància perquè estava sent una tardor molt tensa i estaven passant moltes coses. Jo el desastre el vaig veure el 10 d’octubre, quan mitja hora abans del ple ens diuen que es declararà la independència però que la declaració se suspendrà. Em va caure el món a sobre.
-Per què pensava que hi hauria una declaració sí o sí?
-Exacte. Jo havia anat allà sense ser professional de la política i a complir un programa després d’haver-li dit a tothom que d’aquella legislatura en sortiríem independents.
-Diu que se li va caure el món damunt, però hi ha gent que veia l’ajornament de la declaració amb optimisme, i fins i tot alguns ho consideraven una jugada intel·ligent.
-Jo no ho vaig veure així. Vaig veure que estàvem davant un incompliment. Tampoc et diré que estava destrossadíssima: hi havia algun bri d’esperança, ens deien que hi havia trucades i converses, que si naps, que si cols... però jo ja no ho veia del tot clar. Tenia ganes de fer-ho, moltíssimes, però les coses no tiraven.
-En què ho veia, això?
-Ja es començava a parlar que si anàvem a eleccions, una possibilitat que no va sorgir el dia 24 ni el 25 d’octubre, sinó que ja feia dies que es comentava. I a més, mentrestant, els diputats anàvem fent actes assegurant que ho faríem. Recordo que el 25 d’octubre teníem reunió de grup i ja hi anàvem a discutir sobre si es convocaven eleccions o no. I el grup parlamentari, que jo el reivindico molt, va donar ordres al nostre president i al nostre portaveu que el grup no volia anar a eleccions.
-Però quin va ser el primer moment en què va sentir parlar d’eleccions?
-No ho recordo... El 25 segur, teníem reunió de grup i aquest va ser el tema a tractar. Clar que recordar aquells dies és difícil. Eren moments de molta tensió.
-En algun moment es va sentir enganyada?
-En aquell moment no. Bé, és una paraula molt dura d’utilitzar, però potser més tard sí que me’n vaig sentir. La falta de confiança que van tindre en el grup parlamentari em va saber greu.
-Per què no els van tindre en compte a les reunions de l’Estat major, diu?
-O perquè no es va tindre en compte el que pensava el grup parlamentari.
-El 27 d’octubre hi va haver la declaració. El dia anterior preveia que tot aniria d’eixa manera?
-El 25 vam fer la reunió de grup que he comentat. El president del grup, Lluís Corominas, i la portaveu, Marta Rovira, hi van sortir amb l’encàrrec del grup parlamentari que no anàvem a eleccions. A la matinada, al grup de whatsapp ens va arribar un avís que a les 10 del matí del dia següent havíem d’estar a Palau. Recordo que hi vaig entrar, em vaig trobar amb un company, li vaig preguntar si tot anava bé i em va dir que no. És quan ens van plantejar que aniríem a eleccions. Jo vaig dir que si això era així deixaria l’acta de diputada. Altres companys també ho van manifestar, i Marta Rovira també va dir que no volia anar a eleccions. Després, en canvi, ens van convocar al Parlament i ens van dir que se celebraria un ple. No recordo ni si vaig dinar aquell dia. Quan ens van dir que convocaven el ple jo ja sabia que seria per votar la declaració d’independència. I un altre cop, Carme Forcadell va ser qui va dur tot el pes d’aquell ple.
-Com va viure la jornada del 27 d’octubre?
-És difícil d’explicar. D’una banda, contenta. Havia pogut complir allò pel qual m’havia presentat a les eleccions. Havia pogut complir amb la meva paraula, per tant. Recordo un cansament brutal, també. Hi va haver molta tensió. D’altra banda, recordo pensar que caldria veure-les venir. No sabíem què passaria. Ens van dir que el dilluns 30 havíem d’estar al Parlament i el dilluns 30 hi érem.
-Però en aquell moment vostè era més bé optimista o pessimista?
-Jo era optimista. El que em feia por era no arribar a la declaració, i hi vam arribar. En el moment en què la vam fer jo estava contenta per haver complert el programa i la meva paraula. Jo estava bé, però clar, eren uns moments molt tensos i l’ambient era trist.
-En quin moment va saber que aquella declaració no es traduiria en allò que s’havia de traduir?
-El dia 30.
-Què va ocórrer?
-Vam arribar al Parlament, una altra vegada Carme Forcadell, que va ser la persona que més va portar el pes d’aquella tardor, com a segona autoritat del país, estava a la taula de la sala de grups dient-nos que havia entrat en vigor el 155 i que cap a casa.
-No s’ho esperava...
-No. M’esperava una mica més de resistència.
-Cinc anys després, quin balanç fa?
-Que som rucs. Vam arribar més lluny que mai, vam fer coses brutals, teníem la feina feta i només ens dediquem a tirar-nos els trastos al cap. Segurament vam cometre errors. No sé quins, potser ho hauríem d’hagut fer d’alguna manera. No sé quina. Però hem d’aprendre d’aquests errors i no tirar-nos els plats al cap cada dos per tres. Estem perdent tots els guanys que vam fer.
-Per acabar, i sobre la situació actual, quina pensa que és la millor solució a curt termini? Que el Govern aguante? Que hi haja eleccions? Moció de confiança?
-No ho tinc clar. Des de fa cinc anys que no em dedico a la política. Segueixo l’actualitat, però no entro a Twitter. No m’agrada la crispació que n’hi ha. No t’ho sabria dir. M’hagués agradat, això sí, que Junts no sortís del Govern. Perquè tot això ens debilita com a país i com a moviment. Però no em ficaré amb el que decideixin i amb el que deixin de decidir els partits.