El 92 venia amb unes exigències terribles. Una d'elles era que l'últim dissabte d'octubre fóra també l'últim dia del mes i per tant la vespra de Tots Sants, que és la nostra manera de dir Halloween. I certament, un trobava a faltar crisantems en els flancs dels rostres ovalats i grisos dels convidats de pedra. All carrer s'havien celebrat totes les celebracions, commemorat les commemoracions i inaugurat el fred. Però els Octubre recuperaven el seu teatre d'operacions habitual: l'Alameda Palace, que és l'altra manera de dir Piscina València. El menú era de transició, dissuasori. No comprometia. Crema d'espàrrecs, salmó fresc del Bidasoa amb salsa de bolets i un filet de vedella de llet a la perigordine amb gran guarnició. I després, un bescuit glacé amb salsa de xocolata. Però un no hi anava amb intencions de gastronomia, sinó a devorar amb els ulls, glopejar aigües d'Andorra i ingerir caldos de Poveda; oferir, si de cas, un escorç decadent amb una copa de cava Hill i absorbir els perfums dels licors de Miquel Torres.
L'altre plat suculent era l'assistència del president Jordi Pujol, amb la seua guarnició protocol·lària, i l'absència del president Joan Lerma. El mandatari valencià volava amb la seua reajustada comitiva rumb al Japó, per a firmar compromisos de col·laboració amb la prefectura de Mie en alguna casa de te de la lluna d'agost. El president dels valencians havia delegat funcions i obligació en el conseller Andreu López, encara que els pronòstics per a transmetre el sayonara a Pujol apuntaven cap a Emèrit Bono. I és llàstima, perquè el conseller Bono a l'hora de la retòrica hauria esgrimit unes inflexions fonètiques d'explosió dislèxica, molt en la línia oriental-barcelonina, que haurien fet les delícies de sectors de la comensalia àmpliament reduïts.
No tenim Generalitats simètriques. No tenim presidents simètrics. Ni som asimètrics: ens positivem en el negatiu de l'altre i viceversa. Però fa vint-i-un anys que els editors Eliseu Climent i Rosa Raga fan possible el miracle total d'obrir les aigües dels rius Ebre i de la Sénia amb els seus conjurs literaris, i potser es devia a això la presència de Vicent Albero, secretari d'estat per a l'aigua. Vint-i-un anys que és possible el trànsit, l'encontre en la tercera fase, l'odissea de l'espai comú.
Dos homenatges
El periodista valencià Toni Mestre i l'escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer van conduir l'acte entre estrèpits de vaixella i carreres d'obstacles protagonitzades pels cambrers, oferint microfonia en els entreactes a les conclusions dels especialistes de l'Encontre d'Escriptors, el Simposi Tirant lo Blanc, la Trobada Internacional de Departaments de Català i el Congrés de Mitjans de Comunicació, tots celebrats en els dies previs a la concessió dels premis. S'havia quedat gent amb les ganes i el saló estava fins a la bandera, fet que, quantificat, equival a un miler llarg d'assistents, d'orígens dispersos i sentit aglutinador. Un dels al·licients d'aquesta primera nit freda de tardor, el constituïen els tradicionals homenatges de l'editorial 3i4, que en les edicions anteriors havien recaigut sobre les figures d'Adolf Pizcueta, Enric Soler i Godes, Robert I. Burns, Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda i Francesc de B. Moll. Enguany, dos homenatges en l'agenda. Un, al més agut dels intel·lectuals contemporanis valencians, Joan Fuster, que durant els anys èpics dels Octubre va ser el rei de l'esdeveniment amb els seus suculents sermons anuals. I l'altre, al més universal dels escultors valencians, Andreu Alfaro, que des de l'inici dels Octubre acompanya els premis amb les seues escultures.
L'homenatge a l'assagista desaparegut durant el passat mes de juny havia començat a la vesprada a Sueca, amb una visita a la seua tomba per part d'una nodrida representació d'autoritats polítiques i culturals dels territoris de parla catalana. I en el transcurs del sopar tenia la seua culminació. El conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat valenciana, Andreu López, va ser el primer a prendre la paraula. Després d'uns instants amb molta electricitat va llegir un discurs no exempt d'emoció i extensió encaminat a ressaltar les aportacions de l'escultor i l'assagista, cadascun en el front que li ha pertocat, a la consciència i la cultura del País Valencià.
“No és lògic. Ni prudent”
Al president Pujol li va correspondre immediatament després. Pujol va insistir que no s'hauria pogut perdonar no assistir aquella nit, ja que per raons d'agenda no va poder estar present en l'enterrament de Fuster. I ho va remarcar tantes voltes com li va ser possible. I aprofitant una reclamació que Joan Fuster va fer en 1983, en l'acte d'imposició de la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya, va edificar un parlament que va traspassar unes quantes fibres. La queixa de Fuster no era una altra que la inhibició que les institucions del Principat tenien respecte al País Valencià. Pujol va confessar que en els dotze anys que feia que era president de la Generalitat de Catalunya havia visitat en més ocasions Santiago de Compostel·la que València, "i això no és lògic. No és prudent", va sentenciar. Va deixar entreveure que aquesta circumstància no era tant per la passivitat seua com per la del seu homònim valencià, i va demanar una profunda reflexió a propòsit de les relacions entre les institucions d'una i altra Generalitat. "Si vostès volen continuar així -va dir com al ventpodem continuar sense tenir cap relació. No passarà res. Catalunya va bé i el País Valencià també va bé. Però és possible que anessin millor. Determinats problemes, com el TGV, reclamen una forta col·laboració entre Catalunya i el País Valencià, si és que els valencians volen que el TGV passi pel seu país, perquè per Catalunya ja és clar que passarà". Pujol va reclamar col·laboració entre valencians i catalans en funció de la construcció de l'eix econòmic del quadrant nord-occidental europeu, d'Alacant a Gènova, i en l'exigència d'una política econòmica pel que fa a Madrid, ja que els dos països "tenen el mateix tipus d'economia i les mateixes necessitats". El president de la Generalitat de Catalunya va insistir que la col·laboració podia beneficiar molt els dos països, però que no era només des del punt de vista del benefici que ho formulava, sinó des de "la identitat comuna, des de la història i la llengua compartides. I des d'aquest punt de vista, Fuster va ser l'home que més va treballar sobre la nostra identitat i el que més ha ajudat a reflexionar en aquest sentit".
El viatge de Lao Tse
Les observacions de Pujol havien deixat seqüeles en alguns rostres quan l'enginyer i arquitecte Santiago Calatrava va llegir unes ratlles d'homenatge a l'escultor Andreu Alfaro, la vida del qual va comparar amb el viatge de Lao Tse. "Un viatge de milers de milles -va dir- ha de començar-se amb un petit pas. Així, la vida artística d'Andreu Alfaro comença en la discreta violència d'una carnisseria, inspirant-se en els músculs, els ossos, en els models reals del bou escorxat de Rembrandt". Calatrava va glossar el purisme estètic de l'escultor i va subratllar la importància d'una obra que estava feta a València, aspecte que "representa un gran esforç contemporitzador amb la plàstica, sense perdre el pols amb les tendències més innovadores del moment", i va desitjar molta sort en el viatge a Andreu Alfaro en la seua dimensió més universal. L'escultor va agrair els obsequis retòrics i es va manifestar rotundament contrari a ser homenatjat, a ser motiu d'homenatge. Després d'haver-se sincerat amb la concurrència, va voler- se sumar a l'homenatge a Joan Fuster, amb qui va compartir una enorme amistat, amb la lectura d'unes reflexions molt fusterianes sobre la llibertat, a propòsit de la unificació europea.
Les ovacions van servir de preludi perquè el poeta Salvador Jàfer s'erigira en rapsode, amb la col·laboració de Maria de la Pau Janer, i per recuperar per a la nit unes dosis molt oportunes de l'obra de Fuster, les quals van ser acompanyades de projecció de diapositives amb un silenci que es confonia amb el respecte. En el punt àlgid de l'ària, el cantant Lluís Llach va entronitzar la seua veu en l'escena amb la cançó "Venim del nord, venim del sud" sense acompanyament musical, i posteriorment, amb un piano, va interpretar el poema "Criatura dolcíssima" de Joan Fuster, el qual havia musicat fa uns anys.
Llach va deixar el paladar en el punt òptim com perquè els representants del jurat de cadascuna de les modalitats literàries efectuaren els seus comunicats, desvetllaren el nom dels guanyadors de l'edició del 1992 i ho deixaren tot a punt per al 1993, any per al qual ja ningú no fa projectes.
I els guanyadors són: Vicent Salvador, Antoni Dalmases i Xavier Antich
Al final de la llarga, completa i, sobretot, emotiva Nit dels XXI Premis Octubre, va arribar el moment més important: el lliurament dels tres premis convocats en les modalitats d'assaig, narrativa i poesia.
El poeta valencià Vicent Salvador va ser el guanyador del premi de poesia Vicent Andrés Estellés amb una dotació de dues-centes cinquanta mil pessetes.
El jurat, format per Marc Granell, Miquel Àngel Riera, Dolors Oller, Jaume Pastor i Pere Gimferrer, va premiar l'obra Mercat de sal, un dietari format per trenta poemes escrits al llarg del darrer any -i després de nou anys de silenci públic de l'autor- que pretén, segons paraules del poeta de Paterna, "deixar constància de tot un procés que ha durat un any de reformulaeió de qüestions personals". Un llibre emocional i sobretot de reflexió, amb poemes en prosa i en vers, i que no renuncia al pensament i a la reflexió.
Vicent Salvador és actualment professor de la Universitat de València, on també ocupa el càrrec de cap de publicacions. Anteriorment, Salvador ha estat guardonat amb els premis Jordi de Sant Jordi (1981), Ausiàs March (1984) i el Ciutat de València (1984). Va començar la seva carrera de creació i d'investigació literària amb Argiles, seguit de Ritual de Cendra, El gest poètic, Tebeos per a intel·lectuals, Calabruix i altres llibres en col·laboració com el polèmic Vint anys de literatura catalana a València.
El premi de narrativa Andròmina, dotat amb un milió de pessetes, va recaure en l'escriptor de Sabadell Antoni Dalmases per la seva obra Ombres de Silenci.
David Castillo, Joaquim Molas, Josep Piera, Oleguer Sarsanedas i Màrius Serra van formar el jurat que premià l'obra de Dalmases. Una novel·la que, tal i com va resumir el seu autor, "intenta retratar com moren un personatge i una època. De fet -afegia- el títol real de la novel·la és Decrepitud, que és molt més dur". En definitiva, una reflexió sobre la vida humana anònima en tota la seva intensitat, i també sobre la duresa de la soledat, on l'individu es veu morir ell mateix, juntament amb les coses que estima en nom de les quals també estima i que sobreviuen.
Dalmases ja havia estat guardonat amb el Premi Ciutat d'Olot per l'obra La infinitud dels parcs, i ha publicat altres obres com Els llums irreals i Contes per a nens petits.
El premi d'assaig Joan Fuster, potser el més esperat i més emblemàtic de les tres convocatòries, va ser lliurat a l'escriptor de la Seu d'Urgell, Xavier Antich.
Montserrat Casals, Antoni Marí, Antoni Mollà, Agustí Pons i Vicenç Villatoro premiaren Laberint d'incertesa, una obra definida pel seu autor com "una reflexió filosòfica sobre temes abstractes, amb un rerefons permanent sobre l'odi a l'estranger, l'aniquilació de la diferència i sobre el fet que només pot haver- hi un espai habitable mentre hi hagi el respecte per les diferències".