Perduts en un jardí espès i encara bell

Tot i el temps transcorregut, en la ment de molta gent encara romanien atrapades, com en una gàbia daurada, un bon grapat de les cançons contingudes en l’esplendorós Helplessness  blues (2011), l’àlbum amb el qual la banda de Seattle Fleet Foxes inaugurava un regnat en la música d’arrels nord-americana que s’endevinava llarg i fructífer. Els poders d’aquell disc epifànic, apuntat en el debut homònim de l’any 2008, eren un folk acústic de preclara concepció, d’una complexa senzillesa, bressolat per unes percussions delicades i imaginatives, per l’esplèndida veu de Robin Pecknold i per unes delicioses harmonies vocals que entroncaven directament amb el llegat mai del tot oblidat de Simon and Garfunkel. 

Sobre aquesta vellutada base, ballaven fent puntelletes, fregant la levitació, unes cançons amb un nivell d’inspiració gairebé angelical: “Montezuma”, “Bedouin dress”, “Battery Kinzie”, “The cascades”, “Lorelai” o el tall titular, “Helplessness blues”. Temes melòdicament precisos, amb un punt de màgia que transportava els oients —amb especial èmfasi, supose, els més joves i aliens a la tradició que arrossegava la proposta— a un estat de plàcida beatitud. Cançons per ser interpretades sota una cúpula catedralícia. La banda sonora d’una religió encara per inventar. 

Sis anys després, el grup ha patit alguna fuga, com ara la del bateria Joshua Tillman: busqueu-lo com a Father John Misty. I el motor de la proposta, el talentós Pecknold, sembla haver meditat molt el següent pas que s’havia de donar. Sis anys d’espera, de fet, en els quals aquest músic ha passat per la Universitat de Columbia.

De vegades, fer moltes voltes és la millor manera de no arribar enlloc. I en aquesta continuació, que suggereix pel seu títol un cert esperit catàrtic (Crak-up es pot traduir com a ‘col·lapse’), Fleet Foxes han posat els peus en un frondós jardí de fragments de cançons enganxades, desenvolupaments complexos i elaborades estructures líriques que donen fruit en un disc deliberatiu i feixuc, a quilòmetres de la bellesa fluida del seu bonic predecessor.
L’essència folk i les capacitats vocals de Fleet Foxes romanen, sortosament, entre aquesta desorientada frondositat, però les cançons tendeixen a retorçar-se tant que se’n perd el fil, el propòsit. Passa amb “I am that all I need / Arroyo seco / Thumbprint scar”,  una cançó notable, que continua els viaranys brillants del disc anterior, però  que acaba sepultada entre capes d’instrumentació, soroll d’aus o de rierols, i segons i tercers temps que s’han d’anar desfullant però que no sumen res, que no deixen la sensació d’haver-nos transportat. Com en “On another ocean (january / june)”, una mena de folk progressiu que acaba desembocant en un insubstancial clímax que no té massa de climàtic. “Mearcstapa” és un altre exemple de cançó que sembla que va creant un clima, però la construcció és deliberativa. I el treball melòdic meritori però poc substanciós. Una cançó avorrida. 

No som davant un mal disc, malgrat la presa de decisions erràtiques que responen a una ambició musical mal canalitzada

Altrament, en temes com “Cassius” hi ha més contenció, però falta grapa melòdica. Tot és indubtablement bonic, bell, perquè la competència vocal i instrumental de la banda és excelsa, però manca d’ànima.

Tampoc voldria transmetre la impressió que som davant d’un mal disc. Fins i tot quan sembla que hi ha hagut una sèrie de decisions erràtiques pel que fa al camí a seguir, que en aquest cas té a veure amb el tipus d’ambició musical i lírica que, mal canalitzada, et pot deixar a un pam de l’abisme, Fleet Foxes contiua sent una banda interessant, tocada pel talent dels seus components. I, en aquest sentit, Crack-up conté un tram mitjà que ajuda a no desconnectar del col·lectiu de Seattle. 

Després del desencís provocat per les primeres cançons, la senzillesa de “Kept woman”, un cançó construïda sobre línies de piano encreuades i veus evocadores, ens retorna uns Fleet Foxes més recognoscibles. Això, però, no implica que havien de repetir esquemes: la sensacional “Third of may / Odaighara” conté una instrumentació més aviat convencional —s’hi inclou bateria i guitarra elèctrica—, però la melodia és una preciositat. I és la cançó que millor suporta els circumloquis posteriors. “If you need, keep time on me” és una altra cançó captivadora, farcida de detalls però no sobreproduïda, que ens porta a més una colpidora història. 

Malauradament, no tornarem a trobar al llarg del disc aquesta sensació de remuntada. El disc acaba amb el tema titular, Crack-up, una lletania de trompetes no exactament celestials i una mena d’epíleg de vocació lírica però que comet el pecat mortal de deixar indiferent des de la grandiloqüència. 

Alguns, però, no hem perdut la fe.