Nascuda a la ciutat ucraïnesa d’Odessa, l’artista autodidacta Kateryna Radchenko s’enamorà, de ben jove, del poder de la fotografia i de la seva capacitat de relatar la història. Així, decidí dedicar la seva vida a l’art de la instantània: a crear-lo, a curar-lo i a recercar-lo. “A Ucraïna no és possible estudiar fotografia contemporània —explica Radchenko—. Pots aprendre la tècnica i la composició, però mai et parlaran de fotografia conceptual, de maneres d’explicar històries, de formes de llegir les imatges...”.
—El 2015, un any després de l’inici de la guerra de Rússia contra Ucraïna, decidiu organitzar un festival de fotografia. Quin n’era objectiu?
—Quan va començar la guerra, em preguntava: què pots fer que sigui útil per al país? En aquell moment, va esclatar una enorme onada de propaganda i manipulació als mitjans de l’espai d’influència rus. La manera més fàcil de manipular la informació és a través de les imatges i encara més en un lloc amb tanta falta d’educació en fotografia com l’espai postsoviètic. Vaig adonar-me que hi havia un forat que era important omplir. És per això que vam crear el festival Odesa Photo Days, per oferir una plataforma educativa gratuïta per als fotògrafs, per al públic en general i també per als nens i els joves interessats en la fotografia.
—Com es pot lluitar contra la manipulació de la informació?
—Els mitjans, sobretot els ucraïnesos i els russos, són un front de guerra més. A Rússia, o a Bielorússia, no hi ha llibertat d’informació ni d’opinió, i els mitjans esdevenen plataformes de manipulació. Recordar el context històric és crucial per evitar-la. Per exemple, Rússia diu que Crimea és territori rus. Si mirem el context històric, podem veure que Crimea pertany als tàrtars de Crimea. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1944, els antics tàrtars van ser expulsats del territori cap a Sibèria.
—Amb el Donbass també hi ha hagut informació creuada.
—Sí. Quan la guerra va començar, corria el missatge que el Donbass era territori rus perquè tothom parlava rus. Un cop més, cal revisar la història. Però els arxius documentals del Donbass van ser destruïts durant el temps de Stalin. Quan destrueixen les fotografies, esborren la història, l’evidència. Aquests arxius contenien imatges de persones locals amb la vestimenta tradicional ucraïnesa. Encara existeixen fotografies, tot i que un nombre molt limitat, que poden provar que el Donbass era territori ucraïnès. Tanmateix, durant 1932 i 1933, Stalin va dur a terme un genocidi enorme. Va deixar el centre-sud i el centre-est d’Ucraïna sense menjar. Va netejar el territori matant la gent i llavors el va tornar a poblar amb persones russes disposades a treballar a la indústria minera.
—Si destrueixes els arxius històrics, no hi ha proves.
—I la història es repeteix. El 2014 van ocupar la regió del Donbass i, un cop més, les imatges i els documents es van cremar. Quan destrueixes els arxius és molt més senzill inventar una nova història, un nou conte. Les fotografies són proves de la història, tot i que, segons com les facis servir, poden convertir-se en propaganda.
—Sona com 1984 d’Orwell.
—Exacte. Funciona exactament així. Per això és tan important fer fotografies com documentar bé el context. Tota fotografia pot ser manipulada o falsejada, no és un fet en si mateixa. Però quan se’n preserva tot el context, pot esdevenir una prova irrefutable. Aquesta era la idea rere el festival. No es tractava de vendre els treballs dels artistes sinó de proveir de coneixement. Volíem ensenyar, a diversos nivells, com llegir i com treballar amb el contingut.
—Els mitjans són força independents, a Ucraïna?
—Sí. Tenim força mitjans i existeix la llibertat d’informació i la pluralitat d’opinió. Tot i això, hi ha acords comuns per no publicar el nombre de soldats morts, perquè encara no el sabem. Per tant, per no manipular amb els números, no es publiquen. Segurament, les xifres arribaran quan s’acabi la guerra. Serà complicat perquè també arribaran les xifres dels nombres de civils, que ara mateix també desconeixem de manera exacta.
—Com s’està informant, dins d’Ucraïna, sobre la guerra?
—La gent s’espera fins que apareix la informació oficial. Tant amb les operacions com amb els bombardejos, és millor no parlar-ne de manera immediata, ni publicar imatges ni adreces per no donar les coordenades a l’enemic. No és amagar informació sinó fer un silenci estratègic temporal. No patim censura. Tristament, rebem la informació tal com és: dura.
—Fins ara, l’Odesa Photo Days era un festival que portava talent internacional al país.
—Durant aquests set anys, hem portat tota mena de coneixement a Ucraïna. Hem convidat curadors i artistes internacionals, hem treballat al voltant de diversos focus en cada edició... Vam publicar el llibre Images tell stories (‘Les imatges conten històries’), en col·laboració amb el Museu de Hèlsinki, que explica com llegir les fotografies dels àlbums familiars. Cada fotografia és un pou d’informació on els petits detalls esdevenen essencials per a recerques futures.
—Com per exemple?
—Per exemple, en els arxius dels anys trenta i quaranta de l’espai postsoviètic podem trobar fotografies de grups de persones en què falta alguna cara perquè l’han retallat. Aquesta fou l’època del genocidi. Si els teus familiars o amics eren presos polítics, valia més que no existís evidència de la vostra relació. Les famílies retallaven les fotografies per supervivència, per por a allò que els pogués passar. Existeixen un munt d’històries així! Volíem ensenyar a la gent a llegir els símbols dels seus àlbums.
—Enguany heu hagut de repensar l’ús del festival?
—Aquest any, per culpa de l’escalada de la guerra, vam haver de cancel·lar el festival en el seu format clàssic. No hem fet un esdeveniment de cinc dies en un sol lloc. Ara funcionem com una plataforma per explicar històries d’Ucraïna a través de la fotografia i per donar suport als artistes ucraïnesos. Des del febrer fins al juny hem recopilat fotografies de guerra de fotògrafs ucraïnesos per ajudar-los a distribuir-les.
—Eren fotoperiodistes, aquests fotògrafs?
—No, la majoria de fotògrafs que són a primera línia no havien treballat mai com fotògrafs de guerra. Eren artistes que, abans de la guerra, feien fotografies de bodes o documentals. Ara mateix, si ets artista i vius a Ucraïna, no pots reflexionar sobre res més que no sigui la guerra. Tots els altres temes queden invalidats. Aquests fotògrafs no tenien experiència a treballar en zones de conflicte i, sense cap coneixement, d’un dia per l’altre, es van convertir en fotògrafs de guerra que arrisquen la vida per documentar-la. Nosaltres treballem amb el seu material de manera voluntària. Fins a l’estiu, cada artista m’enviava centenars de fotografies cada dia i jo en feia la selecció i les distribuïa als mitjans.
—A partir d’un cert punt, però, l’interès dels mitjans internacionals en la guerra va disminuir. La demanda d’imatges, també?
—Des del juny, els mitjans van desviar el focus i la demanda d’imatges de la guerra va baixar. Per això vam decidir canviar, també, la nostra tasca i centrar-nos en exposicions de llarga durada. Ara estem desenvolupant exposicions per relatar la situació d’Ucraïna al món treballant narratives diverses a través dels llenguatges visuals. Quan expliquem aquestes històries, ho fem per Ucraïna i per recordar a la comunitat internacional que cal actuar abans que el conflicte s’escampi. Ja vam cometre aquest error el 2015, tothom va oblidar-se del conflicte i per això ha pogut escalar. El problema és a escala global, afecta a tothom, ja ho hem vist.
—També teniu un projecte dedicat als joves.
—Sí. El programa de mentoria per fotògrafs joves és important, perquè la fotografia es pot convertir en una eina per expressar el que porten a dins aquests joves que pateixen els estralls de la guerra. A més, el material que generin serà un reflex de les seves veus, de la generació de nens que viuen a Ucraïna durant la guerra. Estem treballant per mostrar aquests projectes arreu del món i generar, amb això, diners per a aquests joves i les seves famílies. Així podríem fer-los sentir útils i combatre, una mica, la impotència que senten.
—Heu estrenat a Hamburg l’exposició “The new abnormal”. De què tracta, la mostra?
—Hem volgut parlar sobre com és viure durant la guerra. A “The new abnormal” no hi ha cap imatge del front, sinó que mostren la quotidianitat dels veïns que viuen amb la casa destrossada, entre sirenes...
—Com és, per a tu, viure el dia a dia en una zona de guerra?
—A Ucraïna tenim sirenes que ens avisen dels possibles bombardejos. Les primeres dues setmanes, quan sonaven les sirenes, tothom corria als refugis. Amb el temps, les hem començat a ignorar. Hi ha setmanes que no sonen, però hi ha dies que sonen més de deu vegades. No pots anar cada cop al refugi: has de treballar, has de dormir. Ara només estan obligats a anar-hi les institucions públiques: escoles, hospitals, grans zones comercials, centres de negocis... Tot i això, cada cop que sona la sirena, vius amb tensió. Saps que podria passar alguna cosa. No saps quan, no saps on, però saps que podria passar. Cada persona hi reacciona diferent. Si has viscut l’experiència de viure un atac, reacciones molt més.
—També teniu toc de queda.
—Sí. A la nit no es pot sortir al carrer. No hi ha cap so. Cada petit so es torna perillós. A més, molta gent ha perdut la feina i els preus creixen. Econòmicament és complicat. Tots tenim gent, família, a càrrec nostre. Tots pensem on anar-nos-en si passa alguna cosa. És viure amb un estrès constant i, mentrestant, treballar i intentar fer vida “normal”.
—Com?
—Intentes sortir a veure els amics, anar a prendre un cafè... A l’oest, els restaurants i els cafès estan oberts i hem de donar-los suport perquè també es mantinguin econòmicament. No és només qüestió de plaer, també de supervivència. És surrealista seure al centre de la ciutat amb una copa de prosecco i sentir les sirenes i ser conscient de tot el que està passant.