Les Derry Girls se’ns van ficar a la butxaca de seguida. Divertides, fresques, rialleres i entranyables. Són d’aquells personatges que estimes sense adonar-te’n, en part perquè responen a perfils reconeixibles i si no et recorden als teus amics d’adolescència o als teus familiars, aleshores és fàcil que et recordin a tu mateix. A qui eres i, en el fons, a qui encara continues sent. Hi ha alguna cosa en la nostàlgia de Derry Girls que fa fàcil que sigui compartida. Malgrat que la sèrie explica una adolescència situada en un lloc concret i amb un teló de fons específic, i molt polític, aconsegueix trobar maneres de connectar amb l’adolescència de molts. Troba territoris comuns a través de les situacions que viuen les protagonistes i d’una banda sonora plena d’himnes generacionals. Si sona Dreams de The Cranberries també és la meva adolescència, encara que jo no em trobés controls militars per arribar a l’institut. Si una comèdia com aquesta, feta a Channel 4 i dirigida al públic nord-irlandès, ha aconseguit arribar a un públic global i ser un èxit a través de Netflix, és perquè ha trobat el que tenim en comú i ho ha convertit en el centre de la història. Ens estimaríem igualment les Derry Girls si haguessin estat adolescents en qualsevol altre lloc del món? Probablement sí.
Però són adolescents al poble de Derry, en ple conflicte nord-irlandès, i això és també al cor de la sèrie. En la manera com els personatges viuen el seu dia a dia i en l’incidència que la violència té en les seves vides. La sèrie ha estat molt intel·ligent mantenint aquest context com un teló de fons per a la comèdia, i aquí rau també part del seu èxit: en fer riure malgrat tot, un tarannà que forma part també del motiu pel qual ens han enamorat. Les dues temporades van ser una alenada d’aire fresc irresistible, una comèdia irreverent, divertida i fins a cert punt superficial que va fer que les Derry Girls se’ns fiquessin a la butxaca. És per això, perquè són personatges que estimem, que es pot passar més per alt que l’última temporada no hagi estat tan brillant com les anteriors. L’èxit no ha acabat de provar a la sèrie, que ha optat per reforçar els seus punts forts d’una manera que ha fet que es tornés un punt artificial, amb els personatges un xic massa exagerats. És una llàstima perquè Derry Girls ja havia trobat l’equilibri perfecte en el to, pallasso però versemblant. Malgrat això, la sèrie ha continuat divertint.
Quan ha deixat de fer riure és a l’últim episodi. La creadora de la sèrie, la Lisa McGee, ha decidit fer un tomb dramàtic que s’entén per la voluntat de donar fondària emocional al final però que alhora ha implicat abordar per primer cop seriosament a la sèrie el conflicte polític a Irlanda del Nord. La sèrie ha traçat bé el paral·lelisme entre l’arribada de les protagonistes al final de l’adolescència, i per tant del moment de mirar cap al seu futur i l’arribada del moment de mirar també cap al futur al país, amb la votació del Good Friday Agreement. Tanmateix, el tema és molt complex i li ha anat una mica gran, corrent el risc de simplificar-lo en unes quantes línies de diàleg. El debat entre l’Erin i la Michelle sobre els presos ha estat una manera ràpida i precipitada de radiografiar el país que després s’ha resolt de seguida amb el resultat de les votacions (per cert, he trobat a faltar que algun dels personatges votés “no”). L’adolescència de les Derry Girls s’ha acabat i el missatge final de la sèrie és que, per sort, no hi tornarà a haver cap adolescència igual. A la televisió és una adolescència que es trobarà a faltar.
Derry Girls
Creadora: Lisa McGee.
Repartiment: Saoirse-Monica Jackson, Jamie-Lee O’Donnell.
Temporades: 3
Plataforma: Netflix.