A l’Odissea, Ulisses derrota Polifem gràcies al vi. A la Bíblia, el primer miracle de Jesucrist —que, segons alguns, era déu— va ser convertir l’aigua en vi. I els protagonistes de Les mil i una nits —tot i ser musulmans creients i practicants— beuen vi a dojo i participen en festes que els romans haurien considerat veritables bacanals. El conreu de la vinya i el consum del vi estan arrelats en la cultura mediterrània —d’Orient a Ponent— des de fa mil·lennis i molts escriptors han caigut en la temptació de parlar-ne en els seus poemes i les seves novel·les.
Ramon Solsona, guanyador del Premi Sant Jordi 2010 per L’home de la maleta i autor de la deliciosa Allò que va passar a Cardós (Proa, 2016), torna a les llibreries amb Temps enrere, una novel·la que vol parlar sobre el pas del temps, a través d’una història d’una família que emigra a Alemanya i que, després, s’instal·la al Priorat per dedicar-se al món del vi.
Temps enrere no és una novel·la sobre el vi, el conreu de la vinya o la seva elaboració. Tots aquests elements hi són com a teló de fons d’una història que retrocedeix a cada capítol: comença en l’actualitat, al Priorat, i va fent marxa enrere, de manera que els personatges, al final de la història, desconeixen un futur que el lector ja ha vist, però els lectors ignoren el passat d’uns personatges que es revela al final.
Ramon Solsona ha escrit Temps enrere de manera que es pugui llegir de manera convencional (del capítol 1 al 6) o també de final a principi (dels capítols 6 a 1), deixant sempre l’epíleg per acabar, de manera que la considera “una novel·la reversible”. Els capítols van alternant dues veus, la d’en Tomàs i la d’Elvira, i estan pensats per no avançar res de la trama tant si es llegeix en un sentit com en un altre. Una estructura complicada per incidir en el tema del llibre: “La intenció —explicava Solsona en roda de premsa— era parlar de l’enigma del pas del temps, una qüestió que, d’una manera o una altra, he tractat a totes les novel·les i gairebé sempre inclouen un salt en el temps que fa que es vegi l’evolució dels personatges”.
Solsona explica que aquesta estructura que juga amb el temps no l’ha tret de cap llibre que hagi llegit, sinó “del cine i les sèries que se salten el temps amb més llibertat”. Com a cas molt evident, Solsona cita Mulholland Drive (2001), de David Lynch, que “té un tractament del temps genial” i que afirma que no es cansa mai de veure. Solsona assegura amb humor que mentre escrivia Temps enrere sentia el cineasta molt a prop: “Em semblava que David Lynch m’estava parlant a l’orella i em deia ‘l’amo del temps ets tu’”.
Però la innovació principal de Solsona en aquesta novel·la ha estat la manera d’incrustar els diàlegs dins la narració, entre claudàtors ([]). L’escriptor explicava en roda de premsa que la pretensió és fer evident que “el llenguatge és seqüencial: els incrusto per a explicar que estan passant alhora dues coses”, uns fets i uns diàlegs: “És per suggerir simultaneïtat”. Els diàlegs estan en català col·loquial i els personatges parlen en funció del seu origen. Solsona ha treballat especialment el “prioratí”.
Solsona insisteix que la novel·la no és sobre el Priorat, però admet que “priorateja bastant”.
Aquest amor per la terra i les converses que Solsona ha tingut amb vinaters del Priorat han generat fragments que segur que deixen bon sabor de boca entre els treballadors del món del vi. Un dels més encertats és el que descriu el fill dels protagonistes, en Nils: “L’Elvira ja era al celler, hi havia anat abans per ajudar. També el Nils, tan responsable i tan entenimentat que no semblava un nen de deu anys. Tenia trets que recordaven el padrí perquè, encara que físicament no s’hi assemblava gens, era callat i traçut com ell. Les faccions i els cabells rossos delataven l’ascendència alemanya, però tenia el mateix caràcter del padrí. I la mateixa tirada a passejar-se entre els ceps observant com es despertaven al final de l’hivern, com s’omplien de pampes, com les agulletes de la floració puntejaven la rapa ja ben definides, com es convertien en pèsols i s’anaven inflant a poc a poc fins a gairebé rebentar. Ningú dubtava que el Nils es dedicaria al món del vi, com els seus pares, com ho havien fet el padrí i les generacions que l’havien precedit. Quan tenia sis anys ja demanava que el despertessin a trenc d’alba per anar a la vinya com un veremador més quan era l’època. Després també feia com els grans, durant els dies que durava la fermentació, s’acostava a les tines per escoltar el borbolleig del most fins que es convertia en vi”.
Del Priorat al Rosselló
Un altre autor que va “prioratejar” molt va ser Josep Maria Espinàs en el seu A peu pel Priorat, recentment reeditat com A la taula dels altres per La campana (2021). Entre els autors recents, l’obra més semblant a la d’Espinàs és una plaquette de Xavier Febrés, Banyuls, mon amour, publicada l’any 2021 per una editorial que s’ha especialitzat en joies literàries que tenen a veure amb el vi: Vibop. Febrés hi aboca tot el seu amor pels vins de Banyuls, el seu paisatge i els seus cellers. Sobre el vi ranci de Banyuls, per exemple, escriu: “És un vi que respira fondo a l’hora de fer coincidir la bellesa i la veritat. Acompanyava les pastes de full amb cabell d’àngel, els brunyols, els carquinyolis, el relleno de pomes farcides amb carn picada, la fruita seca, les coques, les bunyetes... Representava el vi prometeic de les festes, de les ocasions d’excepció, del caprici, de la fantasia i l’emoció, un vi meditatiu de profunda migdiada digestiva al qual subjau sempre una qüestió moral. També és un vi de nervi per cuinar carn estofada i rostits de gravetat wagneriana. O per maridatges inesperats, per exemple amb els formatges que a França precedeixen les postres dolces”.
El tast
La litúrgia que envolta sovint el món de l’enologia, els tasts de vins, el lèxic forçat i, de vegades, el llenguatge postís quedaven magníficament retratats per l’humor de Roald Dahl (1916-1990). L’autor de Matilda i Charlie i la fàbrica de xocolata deixava aquí aparcada la imaginació per descriure amb sornegueria l’actuació d’un gurmet professional quan és convidat a sopar a casa dels Schofield. “El tast” és el primer conte d’Històries imprevistes (Empúries, 2005) i narra una juguesca que pretén animar la vetllada. El “famós gurmet Richard Pratt” s’atreveix a encertar la procedència exacta d’un vi. Després de tastar-lo cerimonialment, el situa a la regió del Médoc, a la zona de Bordeus: “Ara bé, ¿de quina comarca del Médoc?” es demana Pratt, abans de continuar el seu monòleg sobre la “personalitat” de cada vi: “Això tampoc no és difícil de treure per eliminació. ¿Margaux? No, no pot ser Margaux. No té el bouquet violent dels vins de Margaux. ¿Pauillac? Tampoc pot ser de Pauillac. És massa tendre, massa afable i malenconiós per ser un Pauillac. El vi de Pauillac té un caràcter gairebé imperiós que es nota al gust. A més a més, per a mi, el Pauillac conté un curiós gust terrós que el raïm agafa de la mateixa terra del districte. No, no. Aquest vi és molt afable, tímid i vergonyós de bon principi, però força agraït després. Potser en el segon tast és un xic rebel i maliciós, ja que deixa a la llengua un rastre, tot i que lleuger, de taní. El deixat, però, és deliciós: consolador i femení, amb la generosa qualitat que s’associa als vins de la comarca de St. Julien. Sens dubte, és de St. Julien”.
The best cellers
Un dels autors que més s’acosta als antics procediments dels vinaters és Noah Gordon, autor de best-sellers milionaris com El metge. Gordon situa l’acció d’El celler (Roca Editorial, 2007) al Penedès a finals del segle XIX. Haurien de ser els enòlegs i historiadors de la viticultura qui jutgessin si els detalls de la preparació de les botes són encertats: “En Josep va fer una foguereta i hi va passar els barrils buits de cent litres un per un, cremant-ne i socarrant-ne l’interior com havia vist fer als vinaters de França. Amb la barreja de vi va omplir catorze d’aquells barrils i dos dels quatre barrils de 225 litres que ja tenia. De tant en tant, treia vi d’un dels barrils grans i en reomplia els petits, perquè el roure nou es bevia el líquid com un home assedegat i l’aire que quedava dins podia fer malbé el vi. Quan va haver drenat tot el líquid de les tres tines grans, en Josep i en Briel van dur el most a la premsa de la vila i en van treure mig barril més de vi. Afegit a una mica de vi sense barrejar que encara li quedava de quan havien trepitjat el raïm, aquella segona premsada li va proporcionar un barril sencer de vi comú que no tenia la mateixa qualitat que la barreja, però que, tot i així, era força més bo que els vins que havia fet el seu pare tota la vida”.
Per la novel·la negra hi corren litres d’alcohol, però el vi i els vinaters la freqüenten poc. L’obra que més detalladament retrata la producció de vi ve d’unes latituds molt diferents: Sud-àfrica. El novel·lista Deon Meyer (Paarl, Sud-àfrica, 1958) és el creador de la sèrie Benny Griessel, inspector detectiu de Ciutat del Cap, protagonista d’Icarus (Ícaro, en castellà, a Salamandra), la novel·la que s’endinsa en el complex sistema de producció vinícola sud-africà. Un dels personatges, enòleg i fill de vinater, explica com va aprendre els secrets del negoci el seu pare: “Així va créixer la seva estima per les vinyes, pel raïm. Els treballadors tenien una relació molt terrenal amb la finca. Crec que coneixien molt bé el pas lent de les estacions, el vent, la pluja, la calor, el fred, la influència del sòl, del terreny. Els sud-africans blancs ho volem tot ja, només ens fixem en el dia o el mes, ens enceguem mirant els quadradets del calendari de la paret del despatx. Quan la KWV [la principal productora sud-africana de vi] deia que s’havia de veremar, es veremava. No tenim mil anys de fer vi a les nostres espatlles, com els francesos. I, sobretot, en aquells temps, no teníem la paciència ni la voluntat per a elaborar vins excepcionals. No teníem aquesta comprensió del llarg termini, de la naturalesa, dels cicles i processos.”
“El meu pare va aprendre això dels treballadors. Va veure que el raïm mai era igual d’un any per l’altre i es va preguntar quina era la raó. Quan acabava el batxillerat, duia el camió amb el raïm a la KWV perquè volia saber exactament què feien amb ella, què passava amb la producció dels nostres ceps. Va veure com ajuntaven el raïm de tots, com es perdia la nostra identitat en la massa, i això el va molestar.”
Gotims i versos
L’amor per les vinyes és comú entre els vinaters protagonistes de les novel·les de celler, però també són protagonistes de la poesia. A casa nostra, la més coneguda és, probablement, la de Josep Maria de Sagarra, que Lluís Llach va musicar i que es pot trobar a Cançons de rem i de vela (Obra Completa, volum I, Tres i Quatre, 1998):
“Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster...”
I el producte elaborat, el vi, encara protagonitza més poesies, tot i que la més impactant és possiblement al Llibre de meravelles (Tres i Quatre, 2001) de Vicent Andrés Estellés, “El vi”:
“No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula:
una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa.
I un got de vi, solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.”
El vi de classe
El vi dels pobres no és el que més sovinteja a la literatura. La litúrgia dels sommeliers i la cultura enològica s’han estès i el vi ha esdevingut un producte de consum gairebé cultural, personalitzat per cada celler i presentat sempre amb els cognoms dels seus raïms. Les novel·les que, de manera més universal, van divulgar el consum de vi van ser en llengua anglesa, tot i que sovint parlaven de França o Anglaterra. Ernest Hemingway va ser dels primers amb Fiesta (1926) i Un adéu a les armes (1929). Els protagonistes beuen, i molt, a França, a Itàlia, a Pamplona i al País Basc.
Aquesta escena milanesa d’Un adéu a les armes (Proa, 1999) té literatura de Hemingway a dojo i una aroma final de vi: “El sol avançava cap a la posta i començava a refrescar. Després de sopar aniria a veure la Catherine Barkley. Hauria volgut tenir-la allà, en aquell moment. Hauria volgut tenir-la a Milà amb mi. M’hauria agradat sopar a la Cova, amb ella, i després baixar per la Via Manzoni, en el vespre càlid, travessar, tombar al llarg del canal i anar a l’hotel amb la Catherine Barkley. Potser ho voldria, ella. Potser faria veure que jo era el seu promès, el mort, i passaríem per la porta principal, i el porter es trauria la gorra, i jo m’aturaria al taulell de recepció i demanaria la clau i ella m’esperaria al costat de l’ascensor i llavors pujaríem amb l’ascensor, que aniria molt a poc a poc fent clic-clic a cada planta, i després la nostra planta i l’ascensorista obriria la porta i es quedaria palplantat, i ella sortiria i jo sortiria, i travessaríem el vestíbul i jo posaria la clau al pany, i obriríem la porta i entraríem, i llavors despenjaria el telèfon per demanar una ampolla de capri bianca en una galledeta de plata plena de gel i sentiríem els glaçons dringant contra la galledeta com s’atansava pel corredor, i el minyó trucaria i li diria deixe-ho ací fora si us plau. Perquè no portaríem gens de roba damunt perquè feia tanta calor i la finestra oberta i les orenetes volant damunt les teulades de les cases i quan seria més fosc, després, si sorties a la finestra, tot de petites rates pinyades caçant per damunt les cases i allà tocar, damunt els arbres, i beuríem el capri, i la porta tancada amb clau, i la calor, i només un llençol i tota la nit sencera, i ens estimaríem tota la nit en la càlida nit milanesa”.
També el britànic Evelyn Waugh (Londres, 1903 - Combe Florey, 1966) va omplir el seu Retorn a Brideshead (publicada per Viena Edicions, el 2021, i traduïda per Xavier Pàmies) de vins, sobretot francesos i italians, però també de metàfores de celler de classe alta: “Quan ara, vint anys més tard, faig memòria, penso que ben poques coses hauria deixat de fer o hauria fet d’una altra manera. A la maduresa de gall de brega del meu cosí Jasper ara podria oposar un ocell més bregat. Li diria que tota la depravació d’aquella època era com el destil·lat que es barreja amb el raïm del Douro, carregat d’ingredients foscos; va enriquir i retardar alhora tot el procés de l’adolescència, tal com el destil·lat frena la fermentació del vi i el fa imbevible, i l’obliga a reposar a les fosques un any i un altre fins que se’l pot treure a la llum per ser servit a taula”.
Que vagi de gust!