El 6 de març de 1939 es va reunir molt poca gent en el cementiri de Putney Vale, a l’oest de Londres. Només nou persones. Si algú passà per allà i veié tan escassa concurrència, degué pensar que el soterrament que estava a punt de celebrar-s’hi devia ser el d’una persona desconeguda. Tot el contrari, en realitat. Es tractava de Howard Carter (1874-1939), l’arqueòleg més conegut arreu del món que va protagonitzar disset anys abans una de les gestes més transcendents de l’egiptologia: el descobriment de la tomba de Tutankamon.
Carter va ser enterrat com va viure. Sempre fou un solitari. Entre els nou assistents al seu trist soterrament hi havia Lady Evelyn Herbert Beaucham, filla de Lord Carnavon, el que havia estat el gran patrocinador de l’arqueòleg. S’ha especulat moltes vegades si la jove hereva es va enamorar del madur egiptòleg autodidacte quan el visitava, acompanyada de son pare, a les càlides terres egípcies. És probable que sigui un mite. Carter va ser un solitari tota la vida. No es va casar ni se li atribuí mai una relació sentimental. No se sap quines inclinacions sexuals tenia. Si és que en tenia d’algun tipus. Molt poc es coneix d’aquest home. S’ha arribat a dir que fou agent secret britànic durant la Primera Guerra Mundial i que per això exercia tanta extrema reserva sobre la seva vida. Qui sap.
Fill d’un reputat artista, Samuel Carter, el jove Howard fou el petit d’onze germans. Sempre dèbil i de mala salut, no pogué assistir gaire a l’escola. Passava molt de temps a casa seva i sovint visitava una mansió veïna, de la família Amherst, que disposava d'una considerable col·lecció d’antiguitats egípcies, cosa que emmirallà el jovenet. La senyora Anherst convencé els seus pares perquè el deixessin estudiar a fons tota aquella col·lecció. Quan Howard tenia disset anys, la distingida veïna li facilità que partís cap a Egipte amb l’Egypt Exploration Society per ajudar a documentar la feina d’un arqueòleg, Percy Newberry.
Així començà una activitat frenètica de documentació —mitjançant precisos dibuixos— que es perllongà fins al 1899, quan va ser nomenat inspector de monuments de l’Alt Egipte pel Servei d’Antiguitats Egípcies britànic. Gràcies als recursos pressupostaris de l’entitat colonial s'inicià en les tasques d'excavació de jaciments arqueològics. El 1905, per mor d’una brega que va tenir amb un grup de turistes francesos, hagué de dimitir del càrrec i es dedicà a vendre aquarel·les per a turistes i a documentar algunes excavacions.
A pesar d’haver abandonat la feina colonial, el president del Servei citat, Gaston Maspero, el tenia en tan alta estima que el recomanà a Lord Carnarvon —George Edward Stanhope Molyneux Herbert, comte de Carnarvon, 1866-1923—, un ric aristòcrata encisat per l’arqueologia en general i sobretot per l’egiptologia, que patrocinava diverses iniciatives in situ. El 1907, en efecte, el contractà. Durant set anys va fer feina per a l’aristòcrata. Fins que el 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial i es convertí oficialment en diplomàtic i traductor. Just abans del conflicte l’aristòcrata havia aconseguit els permisos per excavar a la Vall dels Reis, amb Carter com a màxim responsable. Segons l'arqueòleg, allà hi podien trobar la tomba d'un faraó, Tutankamon. Quan encara la guerra no havia acabat, a finals de 1917, Carter rebé permís per incorporar-se a la feina d’arqueòleg amb Lord Carnarvon.
Carter continuà assegurant al seu patrocinador que podria trobar l'esmentada tomba. Tanmateix, el descobriment es feia esperar i l’aristòcrata començava a pensar si no s’havia equivocat en contractar un arqueòleg que no tenia formació acadèmica. El 1921 discutiren per la manca de resultats concrets i a principis de 1922 Carnarvon imposà un ultimàtum a Carter, enmig d'una agra discussió: pagaria les despeses d’una última campanya i, si no hi havia resultats, s’acabarien els diners.
Un dia de novembre de 1922, un dels encarregats de portar aigua als que excavaven, arribà al campament amb un ase carregat de tenalles amb el preuat element i, com sempre feia, es disposà a moure l’arena per fer-hi petits forats circulars sobre els quals posava els recipients de base arrodonida en els quals portava l’aigua, i així no corrien perill de caure i trencar-se. Començà a moure arena i de sobte notà roca, però estranya, plana, com si hagués estat treballada. Era el primer esglaó d’una escala.
Carter ordenà concentrar la feina allà, alertà Carnarvon de la troballa, que arribà immediatament després amb la seva filla, i el 14 de novembre de 1922 tota l’arena de l’escala ja havia estat retirada. Només quedava superar una porta. Dos dies més tard, Carter, Carnarvon i la seva filla Evelyn esperaven expectants que un dels obrers acabés de fer un forat petit a l’entrada, a través del qual passaren una espelma i l’aristòcrata patrocinador demanà a l’arqueòleg: «Veu res?», i la resposta passà a la història de l’arqueologia i l’egiptologia: «Sí, veig coses meravelloses». O si més no així ha quedat enregistrat per a la posteritat.
Quan l’entrada va ser vençuda, feia 3.000 anys que havia estat segellada. Es profanava així la tomba del jove faraó de la XVIII Dinastia, Tutankamon, entronitzat als nou anys per la desaparició de son pare, Akhenaton, i mort als 19, segurament per malària. L'acompanyaren en el seu viatge a l’eternitat 5.398 artefactes, inclosos el taüt d’or macís, la famosa màscara, trons, armes, trompetes, un calze, diversos carros desmuntats, vi, sandàlies, roba interior… Carter i els seus col·laboradors trigaren deu anys a catalogar-ho tot correctament. En el transcurs de l’operació alguns objectes van “desaparèixer”. Quan l’arqueòleg morí, se’n trobaren un grapat a ca seva, que foren discretament tornats a Egipte. Si n'hi hagué d’altres, de desapareguts, cosa que no pareix molt improbable, mai hi tornaren.
Noves investigacions recents amb el radar de penetració terrestre han advertit que hi ha altres cambres rere de les gruixudes parets de la tomba de Tutankamon. Segons l’arqueòleg Frank Rhüli, de la Universitat de Zuric, les persones més acostades familiarment al faraó foren Merit-Aton, la germana major, la possible mare, Kiya, i Semenkhare, oncle i el més enigmàtic faraó, del qual fins i tot s'ha dubtat que fos un home i que podria haver estat el nom que adoptà Nefertiti per regnar. S’especula que les seves mòmies podrien estar enterrades a les cambres detectades just devora de la de Tutankamon.
Com es veu, encara queden misteris per resoldre. El que de segur que no és cap misteri és la maledicció de Tutankamon, una desbaratada fantasia que fou alimentada durant dècades per part de la premsa londinenca i britànica. El fet que Lord Carnarvon morís només uns mesos després del descobriment —l'abril de 1923, a Egipte— i que el seu germà també morís en tornar a Londres, inicià la teoria de la maledicció, segons la qual Carter trobà una inscripció que deia: «La mort vindrà sobre ales lleugeres a qui destorbi la pau del faraó», i, com que no se li va fer cas, tots els que participaren en la profanació moririen aviat. En realitat, mai es va trobar una inscripció com aquesta. Però el “detall” no evità múltiples “notícies”sobre la maledicció, la qual s’alimentà també amb la mort d’Arthur Mace —col·laborador de Carter, poc després del descobriment—, de Douglas Reid —el radiòleg que va fer la radiografia a la mòmia— de la secretària de l’arqueòleg, d’un professor canadenc col·laborador de Carter… Totes elles, però, defuncions explicades per la ciència.
El que sí que va ser una ben real maledicció per a Egipte fou el colonialisme i l’espoliació de les troballes arqueològiques, cosa que encara cueja. En el cas del descobriment de la tomba de Tutankamon és ver que no suposà l’espoli dels objectes que s’hi trobaren —més enllà dels casos discrets dels “records”que s’emportaren el mateix Carter i per ventura d’altres europeus—, però és també un bon exemple del tarannà colonialista, perquè, a pesar que sempre es parla de Howard Carter, Lord Carnarvon i alguns d’altres europeus, en realitat la feina per excavar i analitzar tots els objectes de la tomba va ser portada a terme també per un bon grapat d'obrers i d’especialistes egipcis; tanmateix, la història els ha oblidat.
Així ho posa de manifest l’exposició que, en ocasió del centenari, es mostra a la Biblioteca Bodleiana de la Universitat d’Oxford –«Tutankamon, excavant els arxius»-, un impressionant recull de fotografies —fetes per Harry Burton— de tot el procés del descobriment i l’anàlisi dels objectes, així com cartes, plànols, dibuixos i els diaris de Carter. Un ingent material que deixa ben clar que la feina —que es perllongà durant deu anys— fou una tasca coral, on intervingueren moltes persones. «El material desafia la percepció de Carter com l’heroi solitari», deia la BBC el passat 22 de maig, quan es feia ressò de la inauguració de l’exposició, que es perllongarà fins al febrer de 2023: «Cal destacar la contribució de molts treballadors egipcis qualificats que sovint són passats per alt», insistia la ràdio i televisió públiques britàniques.
En declaracions al mateix mitjà, Daniela Rosenow, l’egiptòloga comissària de l’exposició, juntament amb el professor Richard Bruce Parkinson, explicava que «Carter cità i agraí, a les seves publicacions, la feina de quatre capatassos egipcis: Armed Garigar, Gad Hassan, Hussein Abu Awad i Hussein Admed Saig. Tanmateix, no és possible identificar-los entre els treballadors que apareixen a les fotos». La responsable pensa que «aquesta no és la història d’un home heroic sinó d’un genuí esforç d’equip. Els llibres tendeixen a ignorar la contribució dels egipcis i nosaltres intentem rectificar-ho projectant el focus sobre ells».
Capatassos, obrers, ajudants i altres assistents egipcis són els vertaders protagonistes de l’exhibició citada, que mostra la tasca ingent que es va fer durant una dècada per catalogar, estudiar i mostrar degudament analitzats l’enorme quantitat d’objectes que es trobà en aquella tomba. Per al professor Parkinson, l’estrella de l’exposició és la foto d’un nen amb turbant al qual li han posat un collar de pedres precioses. No se sap res d’ell. Ni nom, ni edat… res de res. Només que algú decidí que podria servir per demostrar com Tutankamon portava aquella preciosa joia de valor incalculable: «Se’l veu incòmode, tens, conscient del pes físic del collar i del pes de la història que metafòricament carrega sobre les seves espatlles», diu Rosenow.
«A través d’aquestes fotografies», conclou la comissària de l’exposició, «podem veure la contribució vital [dels egipcis que col·laboraren amb Carter] i això deixa clar que fins ara només havíem tingut una part de la història» de la tomba més famosa de la història de l’arqueologia, descoberta ara fa cent anys gràcies a un encarregat de l’aigua egipci, excavada per moltes dotzenes de treballadors egipcis i estudiada per un bon grapat d’especialistes egipcis, a més de per Howard Carter.