Un país, dues mirades

De Sagunt a Castelló

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A una vintena de quilòmetres de València, cap al nord, apareix Sagunt. La població és ineludible, per la seua història i el seu patrimoni. Des del turó que corona el poble, on s’estén el castell, hom domina una plana extensa, entapissada d’un verd dens, opac, el de la fulla de taronger. El monocultiu del cítric, que Cavanilles no va conèixer perquè que el fruiter s’implantaria un segle més tard, va començar a fer més dolça la vida del llaurador. A un tir de pedra, sempre cap al nord, hi ha Almenara, amb les seues tres torres, i més enllà, la Plana. Fuster arriba, en aquest segon itinerari, a Castelló de la Plana, però no ho fa directament, sinó que desafia la lògica viatgera: penetra a l’interior muntanyós per la vall del Palància, visita la fèrtil ruralitat de les terres sogorbines i el llegat mudèjar de Xèrica. S’aventura, com ho havia fet dos segles abans Cavanilles, al santuari de la Cova Santa d’Altura, que, com el seu nom indica, traspua atmosfera troglodítica.

I salta a la vall del Millars, presidida per Montanejos i un congost estretíssim que encaixona les aigües del riu. Les muntanyes castellonenques no deixen respir als viatgers: l’un a peu i l’altre motoritzat vencen l’espai gairebé despoblat que els separa del cim del Penyagolosa, punt culminant del País Valencià. El botànic hi ascendeix —de fet, confessa que va fer-ho en un parell d’ocasions—; Joan Fuster no l’escala: el contempla des de la base, perquè diu ser “poc il·lustrat en matèria de muntanyes frenètiques”. “El meu costum”, afegeix el de Sueca, “és el litoral baix i sense bonys.” Ambdós, en tot cas, assisteixen per aquelles muntanyes a una vida tradicional, dispersa, perseverant, que s’apinya en masies i masades. Degueren visitar, volem imaginar, el mas de la Cambreta i el de Marcén, si hagueren pujat des de Villahermosa a peu. I el de Sanaüja; o l’imponent mas Quemado, si és que venien des de Castillo de Villamalefa. En l’actualitat, la majoria d’aquests masos conformen espais de silenci, on l’oblit i el despoblament, i les ruïnes associades produeixen una pètria sensació de temps inert, tot preservant la memòria d’un passat no gaire llunyà, viu i resistent.

Posteriorment, Fuster posa rumb a la capital de la Plana. Travessa Llucena, pulcra i vertical, i l’Alcora i Onda, amb la seua tradició ceràmica que s’ha estés al llarg de les darreres dècades per poblacions veïnes en forma de grans plantes contaminants, que han convertit aquesta zona en el territori capdavanter al País Valencià en nombre d’afeccions pulmonars. I Castelló, en fi. “De les tres ‘capitals’ valencianes, és la menys híbrida, la menys tocada de vulgaritat.”

Mas Quemado. Penyagolosa / Eliseu T. Climent

SAGUNT

Joan Fuster

“Sobre una muntanya allargada i esquerpa, les ruïnes del castell presideixen tanta eufòria vegetal amb una desdenyosa impassibilitat. La comarca es nodreix del Palància fins a robar-li l’última gota d’aigua. La ciutat queda al sud del riu, oberta als peus del castell.”

“Sagunt custodia abundants restes monumentals d’aquest passat insigne. Els romans, després de la segona guerra Púnica —que va prendre com a casus belli, ai! la destrucció del poblat valencià—, promogueren la reconstrucció de la ciutat. El primitiu i socarrat vilatge ibèric es va transformar en una civitas de certa categoria. Les dimensions del seu teatre ho delaten: hi cabien 8.000 espectadors.”

“El castell, per la seva banda, té gairebé vuit-cents metres de llarg. [...] Vist des de lluny, el castell de Sagunt és dels imponents i egregis del país.”

“Per un dels pendissos serpenteja un calvari —viacrucis amb les estacions albergades en petits i blancs edicles, entre xiprers d’immutable esquema—, típic, un d’aquests calvaris que només es veuen en terres valencianes.”

“Els carrers i les places de Sagunt, d’altra banda, es mantenen en aquell to plàcid, franc i net, de ruralia acomodada, que caracteritza els pobles poderosos del nostre litoral.”

Calvari (Sagunt) / Eliseu T. Climent

SOGORB

J. F. “Entrem en la comarca sogorbina. [...] El Palància continua sent el seu centre. Les serres d’Espina i d’Espadà la tanquen pel Nord, i una alineació muntanyosa procedent de Javalambre la cenyeix pel Sud.”

“Poblades d’aragonesos en temps de la Reconquesta, les terres sogorbines n’heretaren el dialecte i la idiosincràsia, que conserven lleugerament condicionats per la coexistència secular de l’element català de l’antic Regne.”

“Als carrers tortuosos i encalmats, hi ha un silenci incommovible. Alguna torratxa esgalabrada, trossos de muralla, casalots amb escuts, esglésies entretancades... Sogorb podria oferir, per cert, una major riquesa monumental: la ciutat va gaudir d’altes esplendors en altres temps, i els seus ducs l’adornaren amb amabilitat; però, entre guerres i dislocacions col·lectives, va anar perdent gales i curiositats.”

Torre del Botxí (Sogorb) / Eliseu T. Climent

ALTURA

J. F. “Una vegada a Sogorb, no podem estalviar una excursió marginal per veure Altura. I no tant per Altura, sinó per unes ruïnes il·lustres que s’esllavissen en el seu terme: la Cartoixa de Valldecrist. La va fundar Martí l’Humà el 1385, quan encara era Infant. [...] Avui, assaltat pels esbarzers o pels conreus, l’enorme recinte no és més que una successió de murs destruïts, en els quals, ací i allà, ressalta el traç arrogant d’una finestra o d’una porta ogivals.”

“I a Altura, també, hi ha la Cova Santa, una gruta convertida en santuari, molt freqüentada pels valencians afeccionats a romeries.”

Antoni Josep Cavanilles.

En la raíz oriental de uno de aquellos montes hay una espaciosa cueva, y en su fondo la Iglesia, cuyo techo es la bóveda natural, formada por los barrancos inferiores del monte: la boca es grande y por ella recibe luz lo interior. Baxé a la Iglesia por una escalera que ultimamente se parte en dos ramos laterales, y aunque espaciosa en toda su longitud, llega a obstruirse muchas veces por la multitud de gentes que allí acuden, con especialidad en el mes de septiembre.

Cartoixa de Valldecrist (Altura) / Eliseu T. Climent

XÈRICA

A. J. C.Xérica está una larga legua al poniente de Navajas, edificada sobre un cerro e inmediata al castillo, que fue respetable en otro tiempo por su posición natural y por las obras del arte: el río pasa allí muy profundo, y dexa a su izquierda la población.”

J. F. “De Sogorb anem a Xèrica. Xèrica vessa els seus carrerons vetustos pel pendís d’un tossal que coronen les restes del vell castell. És una població quieta i de gran sabor. La centra, aïllat sobre unes penyes, un campanar construït en maons, a la manera mudèjar pròpia de les terres aragoneses: no hi ha cap altre de la seva mena al País Valencià. [...] El Palància passa entre els penya-segats de la Peña Tajada, junt al poble, i tomba cap a l’Oest.”

Xèrica / Eliseu T. Climent

LLUCENA I MONTANEJOS

J. F. “El trajecte fins a Llucena resulta molt accidentat. En general, ho és tota la comarca, oprimida per un dels més rudes episodis del Sistema Ibèric, dèdal de barrancs, crestes i timbes.”

“A Montanejos, se’ns interposa el Millars, en la seva fuga cap a la Plana [...]. En acostar-se a Montanejos, un congost d’agra bellesa dóna a la seva aigua l’oportunitat de caure en salts, vehements, que potser un dia seran aprofitats per a la producció d’energia elèctrica: almenys, així opina el veïnat.”

“El poble [Llucena] se situa en un turó no molt alt, al final d’una ampla escalinata de bancals. Els seus carrers són estrets i torts, però nets, salvats en l’alegria càndida de la calç i en la frescor dels testos amb flors que s’aboquen entre els ferros dels balcons.”

“A la plaça Major s’alineen els porxos de regust ogival. L’església, insulsament divuitesca, guarda un retaule de finals del XV i diversos ornaments litúrgics estimables.”

A. J. C.Por todas partes se ven montes y quebradas, que hacen parte de la sierra de Espadán, abierta allí en varias direcciones por arroyadas y profundos barrancos. [...] Danse muy bien allí [Montanejos] viñas, higueras y sembrados; y en las huertas, frutas delicadas, seda, maíz y cáñamo.

Plaça Major de Llucena / Eliseu T. Climent

PENYAGOLOSA

A. J. C.Desde el collado se descubren las faldas de este empinado pic, y en su raíz el santuario de San Juan Bautista, donde se hospedan los que visitan aquel desierto.

Los escarpamentos son freqüentes, y miran al sudueste; los precipicios, casi perpendiculares, se prolongan hasta perderse de vista. [...] Pero o bien haya salido del fondo de las aguas por la explosión que causasen los fuegos submarino, o bien se haya verificado su ruina fuera de las aguas por algún terremoto, u otra causa, lo cierto es que perdió la mitad de su mole. La enorme masa que nos queda se ve como cortada a pico. Se conservan en lo que hoy es cumbre tres puntas cubiertas de nieve la mayor parte del año, y casi siempre ocultas entre nieblas. [...] Los deseos de observarle me obligó a hacer dos viajes, uno en la primavera, que empieza allí por junio, y otro en septiembre o principio del invierno.

J. F. “És el pic més alt del País Valencià: 1.813 metres sobre el nivell del mar. [...] “El penya-segat creix, robust i rígid, des d’un gros cim escarpat. La seva massa ciclòpia, tallada verticalment com un mur, s’alça amb una majestuositat que gairebé valdria la pena de qualificar de cosmogònica. La creuen estrats horitzontals, ocres, grisos, grocs, rogencs. [...] La impressió que produeix és esbalaïdora. Si més no, me la produeix a mi, que sóc home poc il·lustrat en matèria de muntanyes frenètiques: el meu costum és el litoral baix i sense bonys.”

“Caldria pujar al cim. Des d’allí, mitja geografia valenciana es distingeix reduïda a l’escala d’un pessebre de saló.”

“Penyagolosa és lloc de boscos: un dels pocs amb espessor seriosa i frondós que hi ha al País Valencià.”

“En una d’aquestes valls, ampla, ombrívola, de pins, es troben l’ermitori i l’albergueria de Sant Joan, edificis del XVIII, amb façana i altar barrocs. Unes poques masies s’obliden i aguanten, decrèpites, en el silenci d’altres racons.”

 

L’ALCORA

J. F. “I ací tenim l’Alcora. De l’Alcora són famoses —segons un adagi— les dones i les magranes: en altres temps també ho foren les pises i les porcellanes. [...] Sembla que el treball en fang tenia ja bona arrelada a l’Alcora quan en el segle XVIII els comtes d’Aranda decidiren ajudar-lo a prosperar  amb els millors exemples francesos: enviaren alguns alcorins a Sèvres i fins fundaren una escola local tècnica ceramística. Encara avui els atuells i les rajoles de l’Alcora conserven senyals de tan sàvia tradició.”

 

ONDA

A. J. C.Aumenta el cultivo y empiezan los olivares y viñas a medida que nos acercamos a la villa, la qual yace a la raíz inferior de un cerro coronado de muros y torres desmoronadas de una antigua fortaleza, extendiéndose por la cuesta y llanura que mira al sudueste, y formando calles espaciosas. Los edificios anuncian un pueblo acomodado y numeroso, que pasa de los 1.000 vecinos, todos labradores, a excepción de los empleados de la fábrica de loza.

J. F. “Si sortim de l’Alcora, com fem, marxant cap al Sud, Ribesalbes, a la vora del Millars, ens presenta un altre centre de ceràmica industrialitzada. I, de nou cap al Sud, Onda, amb unes trenta fàbriques del mateix ram. [...] “Fa segles, Onda estava protegida per un castell immens, en què, segons diu el cronista Muntaner, ‘hi ha aitantes torres com dies ha en l’any’. Ara, les tres-centes seixanta torres, ai alguna vegada van ser tres-centes seixanta, han quedat molt defalcades, i són pura ruïna.”

Castell d'Onda / Eliseu T. Climent

LA PLANA I EL RIU MILLARS

A. J. C.Hay en el reino de Valencia algunas porciones que sobresalen, entre otras por hallarse transformadas en jardines útiles, donde se ve casi siempre la viva naturaleza. Entre ellas merece un lugar muy distinguido, la conocida con el nombre de La Plana o Llanura.

J. F. “La Plana s’estén des d’Almenara, primera població de la província, fins al terme de Benicàssim. Terreny d’al·luvió i regat pel Millars i les seves séquies, és com una prolongació de l’horta de Sagunt: un hort continu, un bosc de tarongerar, perennement verd, que només en la vora litoral, de consistència pantanosa, passa a ser arrossar d’acceptable producció. [...] Sigui com sigui, l’opulència de la Plana és extraordinària, i en el seu recinte es troben les ciutats més populoses de la província: Castelló, i Vila-real, i Borriana.”

A. J. C.El Millares es la fuente de la abundancia. Por su beneficio, en poco más de dos leguas de diámetro, se ocupan y mantienen más de 3.000 almas, que habitan Castelló, Villa-real, Almazora y Burriana. [...] ¿Dónde hay en España, fuera del Reyno de Valencia; dónde hay en la Europa entera igual porción de tierra tan útil, sana, alegre y divertida?

Concatedral i el Fadrí (Castelló) / Eliseu T. Climent

BORRIANA

J. F. “Borriana és ciutat de noble història, i pel seu emplaçament, va pesar també bastant en les vicissituds de la Reconquesta. [...] Els borrianencs tenen fama de gent rica i cosmopolita, i fins i tot sembla que en fan excessiva gala: ‘Borriana, París, Londres...’ Però la producció i el comerç de fruits justifiquen en part, atesos el seu volum i les seves conseqüències, aquell orgull simpaticot.”

A. J. C.Colocada casi en el centro de una grande huerta, anuncia comodidades en sus edificios. Tiene hoy 1.400 vecinos, ocupados en cultivar la tierra y en multiplicar sus producciones. [...] De cincuenta años a esta parte, se ha doblado el número de vivientes y quadruplicado el cultivo, entrando en los campos de Burriana al pie de 1.500 labradores de los pueblos vecinos que poseen allí haciendas considerables. El río Millares es la verdadera causa de estos fenómenos admirables, del qual toman los de Burriana tantas aguas, que han convertido en huertas todo el término.”

 

LA VILAVELLA

J. F. “De Vila-real, prenent la carretera de València, podríem baixar a Nules i a la Vilavella. La Vilavella, una altra vegada amb muntanya, acurada, agradable, ofereix una discreta estació balneària per a consol de reumàtics.”

A. J. C.No han contribuido poco a la felicidad de la Vilavella, y por consiguiente al aumento de su vecindario, las suman que dexan allí los que acuden a disfrutar las aguas termales, bien conocidas y celebradas. Nacen estas en la fuente llamada Calda, para distinguirlas de otras cuyas aguas son frías. Se hallan en la parte más baxa de la villa [...]; sirven de pasto al pueblo, y las sobrantes entran en un infeliz aposento donde se bañan sucesivamente los que esperan remediar sus dolores y enfermedades.”

 

CASTELLÓ
A. J. C.Se halla en la llanura a una legua del mar y a tres quartos del Millares. Lo ameno y templado de su término, la abundancia y variedad de sus frutos, y las hermosas calles y buenos edificios la ponen entre las poblaciones más distinguidas del Reyno.

J. F. “Castelló és una capital de província que no s’ha deixat entristir per aquest tètric rang de l’administració espanyola. Sota la crosta oficial de burocràcia i forces vives, resta intacta la seva qualitat i vitalitat de poble gran, de ciutat agrària activa i benestant. De les tres ‘capitals’ valencianes, és la menys híbrida, la menys tocada de vulgaritat.”

“Quant a monuments d’importància, pocs ens en reserva Castelló. L’església arxiprestal —avui cocatedral, perquè el bisbe de Sogorb ha estès ací la seva seu—, que era gòtica, de finals del XIV, va ser enderrocada durant l’última guerra civil. [...] A uns metres del temple, aïllat d’ell, es dreça el campanar, octogonal de base, construït en el segle XVII a imitació del Miquelet, encara que ja a la clàssica: té així mateix el seu nom propi, el Fadrí, i els castellonencs senten envers ell una particular tendresa fins al punt de respectar-li la vida el 1936, que no és poc.” 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.