Un any més, les aprovacions pressupostàries estaran condicionades per la dinàmica de relacions entre els partits que els han d’aprovar. Si l’estabilitat dels governs al País Valencià i a les Illes Balears permetrà, previsiblement, l’aplicació d’uns pressupostos per al 2023 que es formularan més que mai en clau electoral, a l’Estat espanyol i a Catalunya aquest desenllaç d’acord tornarà a ser molt més complicat. Especialment al Principat, on el trencament del Govern ha dificultat, encara més, qualsevol tipus d’entesa entre els partits independentistes.
La situació ha derivat en una complexitat poques vegades tan accentuada. Els Pressupostos catalans, dissenyats per qui era el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró –de Junts– només compten amb el suport decidit d’Esquerra Republicana, que governa amb 33 dels 135 diputats que té el Parlament. El partit que va elaborar els Pressupostos, Junts, condiciona la seua aprovació al sotmetiment del president Pere Aragonès a una moció de confiança, exigència que el cap de l’executiu català no està disposat a assumir. Mentrestant, tot resta pendent que una carambola ben inèdita desemboque en una aprovació dels comptes tant al Congrés com al Parlament. El PSOE i Unides Podem necessiten del suport d’Esquerra Republicana per a aprovar els comptes estatals, llevat que Ciutadans decidisca regalar els seus vots. I si les forces parlamentàries que integren el Govern espanyol necessiten del vot dels 13 diputats d’ERC, aquest partit a Catalunya, sense el suport de Junts, necessitarà de la suma de socialistes i comuns –33 i 8 diputats, respectivament– per no haver de prorrogar els Pressupostos del curs anterior.
Els comptes de l’Ajuntament de Barcelona, governat en minoria per comuns i PSC, també podrien entrar en l’equació. No és estrany que Pedro Sánchez, tot i que de manera bastant poc clara, haja fet la referència a “estendre la mà” a ERC exigint, això sí, que el partit independentista faça un reset en les seues aspiracions sobiranistes. La situació no és gens còmoda per a cap de les dues parts. De fet, ERC ja ha condicionat l’aprovació pressupostària estatal a la desjudicialització del conflicte català i a l’execució de les partides previstes en els comptes de l’any anterior sobre Catalunya, la gran majoria de les quals no han sigut aplicades –només un 16% en el primer semestre d’enguany. Sembla bastant evident que, un any més, el Govern espanyol no executarà, ni de bon tros, el 100% del que es va fixar.
Amb aquest escenari, a les parts només els queden dues opcions: prorrogar els comptes de l’any anterior o aprovar els dos pressupostos, els estatals i els catalans, malgrat les contradiccions que aquests acords generarien. I no només de cara a l’electorat en termes estrictament ideològics, sinó fins i tot també en termes de pragmatisme, atès el nou incompliment estatal a l’hora de destinar a Catalunya tot el que estava previst per llei.
La lògica de partits és prioritària a l’hora de desencallar situacions com aquesta. Del que poca gent parla, fonamentalment a Catalunya, és del contingut de la proposta pressupostària elaborada per Jaume Giró quan encara era conseller. Una proposta que Giró va defensar fins l’últim minut i que tenia com a argument fonamental per a justificar la seua aposta per mantindre Junts dins del Govern català. La militància va rebutjar aquesta continuïtat amb un resultat ajustat, atès que més el 40% de les bases van votar a favor de no eixir de l’executiu liderat per Pere Aragonès. I d’altra banda, la CUP no vol entrar dins d’aquest debat, ja que els comuns semblen més predisposats a negociar i pel fet, també, que el partit independentista s’ha desmarcat d’aquesta possibilitat per considerar que els comptes estan marcats “per l’agenda de Foment del Treball i de l’Íbex-35”. Alhora, la formació anticapitalista també rebutja el plantejament que Junts fa de l’Impost de Successions.
De moment, la prioritat del Govern català és convèncer Junts per a l’aprovació pressupostària i no alterar les majories dominants fins ara. I per damunt de tot hi ha la necessitat d’aprovar uns nous pressupostos i evitar-ne una pròrroga dels anteriors. Entre altres motius, perquè es pronostica deixar de percebre quasi 600 milions d’euros d’ingressos extraordinaris que sí que van arribar a Catalunya l’any passat per la compensació per l’impacte en la liquidació del model de finançament del 2017 del canvi normatiu en la gestió de l’IVA o per la compensació de l’impacte en els comptes de la liquidació negativa del model de finançament corresponent al 2020. Alhora, sí que hi ha previstes per a enguany noves injeccions dels Fons Next Generation, però la tendència seria negativa en el balanç si es comparen els nous ingressos amb les quantitats que es deixaran d’ingressar.
Malgrat aquesta conjuntura, els Pressupostos dissenyats per Giró preveuen un impacte econòmic pel desplegament dels cossos de Mossos d’Esquadra, bombers i agents rurals, així com també per les contractacions per al nou curs escolar o l’elevació de despeses de personal extraordinàries per a pal·liar els efectes de la COVID. Pel que fa als compromisos de despesa a càrrec d’exercicis futurs, dels 4.140 milions d’euros previstos el 40% estan destinats a Transport, mentre que la resta es divideixen en administració i serveis generals (13%), Salut (8,9%), Educació (7,6%), Justícia (7%) i altres partides.
Entre les prioritats preliminars per a aquests comptes hi ha també la intenció de “donar compliment als Objectius de Desenvolupament Sostenible”, i es parla de manera genèrica “d’igualtat d’oportunitats i de benestar”, de fer un país basat en “una economia del coneixement, digital i emprenedora”, també “d’un país verd, equilibrat i connectat” i “d’un país feminista fonamentat en la garantia dels drets humans”.
Per complir amb aquests propòsits, Giró va anunciar un nou sostre de despesa per a l’any següent que superaria en un 10,3% els límits del 2022: 33.113 milions d’euros en total. La voluntat, fer uns pressuposts “expansius” per poder pal·liar la crisi que s’agreujarà aquest hivern, amb una inflació disparada, amb l’augment inèdit dels preus de l’energia i amb uns tipus d’interès que, previsiblement, frenaran el consum i la demanda. Aquest escenari, que es traduiria en més atur, requeriria d’una resposta basada en més despesa pública. És en aquest sentit que els agents socials, a diferència d’altres anys, exigeixen una aprovació pressupostària i evitar-ne la pròrroga sense entrar massa en el fons d’aquests Pressupostos. Interpreten que l’escenari actual obliga a uns nous comptes. Evidentment, amb la prorrogació dels Pressupostos del 2022, el nou sostre de despesa no s’aplicaria.
En aquest sentit, tant UGT com Comissions Obreres han criticat el president Pere Aragonès per haver-se negat, d’entrada, a negociar l’aprovació pressupostària amb Salvador Illa. En aquest sentit s’han expressat, igualment, les patronals PIMEC i Foment del Treball, tot i que aquesta última no ho ha fet públicament. L’argument en què més coincideixen aquests agents socials és que, si Pere Aragonès es manté com a president malgrat el trencament del Govern, “ho ha de fer amb la intenció de governar, i això requereix trobar consensos per a qüestions tan importants com aquesta”.
A banda de no comptar amb l’esmentat sostre de despesa, una pròrroga pressupostària també anul·laria els recursos afegits durant l’any 2022, que no es podrien reorientar cap a altres prioritats, com ara infraestructures de mobilitat, la millora de les quals es troba entre els principals objectius del Govern català. Tampoc no es podrien plantejar noves línies de subvencions, augmentar el nombre de treballadors públics de la Generalitat o el pla anticrisi plantejat per Pere Aragonès: 300 milions d’euros per fer front a la conjuntura econòmica que s’accentuarà aquest hivern i que estaven subjectes a l’aprovació pressupostària, segons va anunciar. Dins d’aquest pla hi havia les ajudes a les pimes en transició energètica, els ajuts al lloguer o l’empenta a les empreses i als propietaris d’habitatge que instal·len sistemes automàtics de control d’energia, així com ajudes als usuaris del transport públic. D’altra banda, una de les mesures que porta el segell de Giró i que pot incomodar més els partits d’esquerres és el canvi en el mínim exempt en l’impost de patrimoni, que passaria dels 500.000 als 700.000 en els Pressupostos plantejats per l’exconseller. Una mesura que, evidentment, tampoc no es podria aplicar.
Tot i aquestes peculiaritats, l’exigència per aprovar uns nous Pressupostos es limita a arguments de pragmatisme i de conveniència sense entrar en més detall. La crisi que s’aproxima estimula aquest discurs, mentre que els qui es neguen a aprovar els pressupostos catalans, tot i estar-hi interpel·lats, evidencien la contradicció que els suposaria aprovar els comptes després de la crisi de Govern viscuda. Per unes raons i per altres, Catalunya es troba davant un debat de Pressupostos que conté escasses referències al seu contingut. Tot i que la renovació dels comptes, tal com ressalten els agents socials, esdevé fonamental en un context de crisi com el que s’aproxima.