Entrevista

"Estem davant un autèntic harakiri polític"

El seu partit ha obert el camí cap al govern a la postfeixista Georgia Meloni. Les aliances amb altres partits d’esquerres han fracassat. Ara, l’antic primer ministre Giuseppe Conte alerta de la deriva reaccionària que està agafant la política italiana i exigeix més disciplina europea a Alemanya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Giuseppe Conte té 58 anys i és catedràtic de Dret. El 2018, quan pràcticament no el coneixia ningú, va convertir-se en primer ministre d’Itàlia. Un any més tard, el seu viceprimer ministre, Matteo Salvini, va fer caure el govern i Conte va formar-ne un de nou amb els socialdemòcrates. A principis del 2021, va haver de dimitir del tot i cedir el pas a Mario Draghi. Des de l’agost del 2021 dirigeix els populistes d’esquerres del Moviment Cinc Estrelles, que van obtenir un 15% dels vots a les eleccions del passat 25 de setembre i van tornar a l’oposició després de quatre anys al govern. Fa pocs dies, el nou parlament va reunir-se a la capital italiana i ara la guanyadora de les eleccions, Giorgia Meloni (Germans d’Itàlia) ha format govern amb els seus aliats, Matteo Salvini (Lliga) i Silvio Berlusconi (Forza Italia).

Per a molts alemanys, Giorgia Meloni és una figura difícil de comprendre…

…igual que per a molts italians.

Ens podria explicar com és aquesta política nacionalista i de dretes? Quan era primer ministre va haver de tractar amb ella tot sovint.

Itàlia va ser el primer país europeu que es va veure afectat per la pandèmia. Quan vam imposar el primer confinament, anàvem a cegues, no teníem cap manual d’instruccions. Va ser un repte de dimensions descomunals, per a molta gent era qüestió de vida o mort. En aquell moment, Giorgia Meloni no em va semblar una política de l’oposició responsable.

Què va fer?

En els moments decisius, va limitar-se a adoptar una posició contrària a la del govern. Quan volíem tancar-ho tot, ella volia obrir-ho. I quan vam voler tornar a obrir el país, ella volia tancar-lo.

Té manera d’explicar aquest posicionament?

En comptes de demostrar solidaritat, volia atiar les pors i beneficiar-se’n.

Meloni explica que el seu tret principal és que és “conseqüent”.

Equivocar-se d’una manera conseqüent no és cap virtut.

Aquests dies s'ha treballat en la negociació per formar un nou govern. Creu que Meloni pot posar les regnes a Matteo Salvini? Vostè mateix va tractar-lo en el seu moment: Salvini va ser el seu viceprimer ministre i fou ell qui va fer caure el seu primer govern.

De consells li’n podria donar uns quants, però no servirien de res. El fet és que Meloni, Salvini i Berlusconi s’han presentat davant dels votants com un front unit. Tanmateix, la realitat és que defensen posicions diferents en totes les grans qüestions. Ja veurem si aquesta unió és una farsa o bé si és capaç de superar les tensions d’un govern.

Què creu que ens espera? Formaran un govern conservador relativament normal o bé Itàlia s’escorarà cap a la dreta?

Si Meloni posa en pràctica una política conservadora, respondrem amb una oposició normal i decidida. En canvi, si aposta per posicions reaccionàries i s’alia amb Viktor Orbán i els seus amics de Varsòvia, aleshores haurem de mobilitzar de veritat totes les nostres forces.

A què es refereix?

No vull que les coses vagin en aquesta direcció i no vull ser un malastruc, però fa uns quants dies Meloni va parlar de Polònia com a un model per a Itàlia. I quan el Parlament Europeu va declarar, amb el suport d’una gran majoria, que Hongria ja no és una democràcia de veritat, els companys de partit de Meloni i de Salvini es van posar al costat d’Orbán. El país no pot agafar una deriva il·liberal. Si cal, el meu partit es convertirà en un baluard de defensa contra Meloni. Itàlia és una democràcia forta. Hem d’evitar com sigui que abandoni el centre polític d’Eurpoa.

Quin paper creu que l’espera, a vostè? Com a cap de govern, va autoanomenar-se “l’advocat del poble”, més enllà de qualsevol partit. Era un tecnòcrata. Ara, però, s’ha convertit en el president del partit. Diguem que no és una carrera habitual en la política italiana.

És cert. Tampoc és habitual a nivell internacional. Tot i així, encaixa amb el Moviment Cinc Estrelles perquè sempre s’ha posicionat en contra de la política tradicional i dels polítics d’ofici.

El Moviment Cinc Estrelles va sorgir com a un moviment de protesta postideològic. Durant aquesta última legislatura ha sigut l’únic partit que ha format part de tots els governs. S’hi han viscut conflictes i fragmentacions. Molts ja es pensaven tenia els dies comptats. Què defensa el partit ara per ara?

Durant molt de temps no va tenir un perfil clar, però un cop vaig arribar al capdavant, vam aprovar uns nous estatuts. Defensem la justícia social, la transformació ecològica i la protecció del benestar comú. Som els defensors de l’estat social i lluitem perquè, després d’Alemanya, Itàlia també aboleixi finalment la jornada laboral de 40 hores setmanals. I també defensem la creació d’un salari mínim que eviti els salaris abusius de dos, tres o quatre euros l’hora. En definitiva: som un partit progressista.

A l’estiu vau contribuir a la caiguda del govern de Mario Draghi, que era molt popular. En retrospectiva, podem dir que va ser un error important, oi?

No ens sentíem gens bé quan formàvem part del govern. Draghi no va acceptar les regles de la democràcia parlamentària i no va voler enfrontar-se a les nostres posicions polítiques. Des que va començar la guerra, no va saber trobar respostes suficients per a les empreses i per a les famílies. En comptes d’això, va preferir continuar invertint en armament. Per a nosaltres, tot plegat va fer impossible continuar donant-li suport directament a ell.

Però ara són a l’oposició i no poden posar en pràctica res del seu programa.

Si les eleccions s’haguessin celebrat al mes de març, al final de la legislatura, Meloni no hauria obtingut el 26% dels vots, sinó el 40 o el 50%.

Els grups de centre-esquerra van ben barallar-se durant la campanya electoral. Tot i que vostès, juntament amb els socialdemòcrates i altres petits més petits, van obtenir una majoria dels vots, el dret electoral va afavorir les majories i, per tant, els partits units de dretes.

Per motius totalment incomprensibles, els socialdemòcrates, liderats per Enrico Letta, van decidir interrompre tot diàleg amb nosaltres. Van apostar per una “Agenda Draghi”, neoliberal, en comptes d’una política socialdemòcrata d’esquerres. Va ser un autèntic harakiri polític. Tot i així, Letta dimitirà del càrrec durant el proper congrés del partit. Espero que, en un futur, el partit es renovi i trobi un perfil clar.

I ara què passarà a Itàlia? Caldrà prendre decisions relatives a la guerra d’Ucraïna, a l’enviament d’armament i a la crisi energètica.

L’estratègia de l’OTAN em té desconcertat. L’objectiu és clarament aconseguir una victòria militar davant de Rússia. Això, però, implica inevitablement a una escalada militar. No està gens clar quan Rússia perdrà la guerra, ni si ho farà. I el risc d’un conflicte nuclear cada cop és més alt. No sembla que hi hagi cap possibilitat de negociacions de pau a curt termini. Crec que tot plegat és un error. Les acusacions d’un apropament a Putin que es fan tant a la lleugera a Itàlia i arreu l’únic que fan és minar el discurs democràtic. Qui sigui responsable de l’estratègia actual ha de poder dir-nos també quines són les perspectives geopolítiques per a la propera dècada.

Què significa la guerra per a la Unió Europea?

Tal com va passar amb la pandèmia, és un xoc de conseqüències terribles per a l’economia i per a la societat. Aquest cop, però, Europa està donant una mala imatge.

Per què?

A finals de febrer, Alemanya va anunciar que destinaria 100 mil milions d’euros a l’armament. Hauria valgut més la pena ampliar ràpidament i de manera conjunta la defensa d’Europa. Hauria reforçat la seguretat de tothom i ens hauria estalviat diners. Per a Berlín, per cert, també hauria sortit més bé de preu. I el mateix està passant ara en la política energètica.

A què es refereix?

El govern alemany ha posat 200 mil milions d’euros a disposició de les empreses i la ciutadania del país per protegir-los de l’augment del preu del gas. Alemanya s’ho pot permetre, però així es distancia encara més de la idea de la solidaritat europea. I tampoc no soluciona els problemes comuns que tenim, ja que les economies estan estretament interconnectades. Alemanya no podrà créixer si els seus principals socis europeus no ho fan.

Quina explicació troba a la política alemanya?

Que cadascú només es preocupi de si mateix contradiu l’esperit europeu. Imagini’s que durant la pandèmia haguéssim fet el mateix i haguéssim competit els uns contra els altres a l’hora de comprar vacunes. No podem permetre que un país se’n surti, però un altre que no tingui prou diners, no.

I ara, com poden continuar les coses?

Hem de tancar les fàbriques italianes quan no hi hagi prou gas per a tothom? Què passarà llavors amb les fàbriques de cotxes alemanyes? Al principi de la pandèmia ja vam veure què passa: durant el primer confinament vam haver d’aturar la producció i, de rebot, les plantes alemanyes van haver de parar al cap de no res. Malauradament, Europa no s’ha après la lliçó de la pandèmia.

Quin marge de maniobra tindrà Giorgia Melonia un cop es converteixi en la primera ministra d’Itàlia?

Toparà immediatament amb grans dificultats. Al mes de març ja vam acordar mesures per frenar l’espiral inflacionària i per lluitar contra l’augment del preu de l’energia. Tristament, a nivell nacional i europeu hi va haver massa poca valentia i massa poc sentit de la comunitat. Una cosa sí que he après de la pandèmia: si demores les decisions, a la llarga hauràs d’acabar pagant més per obtenir un resultat pitjor.

Traducció de Laura Obradors

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.