El gremi de fusters a València, l’adora. Literalment. Durant els segles XIII i XIV el patró dels fusters era sant Lluc, però des de l’any 1497 es canvià el patronatge, que passà a sant Josep. Calia dignificar el treball d’aquells artesans. L’advocació la van col·locar el dia 18 de març, en un moment que la llum del sol s’allargava molt: “Per sant Josep, si Déu vol, el sastre apaga el cresol”. Els Uffizi tenen una de les obres pictòriques més famoses del món. Es tracta del tríptic Portinari, d’Hug Van der Goes, que va viure entre el 1440 i el 1482, i que fou un dels mestres de molts genis que van pintar a la Corona d’Aragó a finals del segle XV.
La taula que avui visitem és de 1475 i fa 6 metres per 2’5. I entre els nombrosos personatges i objectes, ens agradaria descobrir-ne dos: un pot de farmàcia fet a Paterna i un sant Josep que a partir d’aquell moment comença a posar-se en valor. De fet, per a fer-ho, cal que anem als nostres museus i trobarem algunes taules medievals on apareix la Sagrada Família. El tractament de la Mare de Déu és sempre rellevant, considerada la “mare” de Déu… Però… i sant Josep? Aquest home sempre hi apareix en el naixement de Crist, ja que és un personatge important: el pare putatiu. Ja sabeu: li diuen que el fill que porta al ventre la seua dona és producte del contacte de l’Esperit Sant, d’un colom… Fins ací, el relat és molt normal. Ara, fem cas a piulades que ens conta… un colom blau. Algú pot dir-nos com us sentiríeu si us diguessen que el vostre fill és… el fill d’un colom?! Ja sabeu que els relats mítics en totes les cultures tenen aquestes coses. De fet, sant Josep no representa cap paper important en les Sagrades Escriptures. Ni fa miracles, ni té super-força, ni tan sols fan que parle en el Nou Testament. El seu paper és poc més que de figurant, de personatge sense text.
Açò canviarà sobretot a partir de 1400 quan els franciscans volen recuperar la figura de sant Josep: ells converteixen Josep en un influencer, en un sant popular. Fins aquell moment, sempre s’havia quedat al racó de les obres, i fins i tot se’l ridiculitzava, se l’apartava d’aquella porta que accedia a la transcendència i als fets divins. En molts casos, era un venerable ancià, sense forces, sense personalitat, invisible. Ni tan sols el martiritzaren. Però segons la creença popular era pietós, treballador i responsable. Simbolitzava així els valors burgesos: un model per als ciutadans honrats i treballadors del millor invent de l’edat mitjana: les ciutats. Així el veiem en una taula magnífica de Miquel Esteve del Museu de Belles Arts de València. És cert que no és una Nativitat com la del tríptic Portinari de Florència, però sí que és una escena familiar de Maria, Anna, Josep, Joan el Baptista de menut i Jesús. Diguem-ne que és un dissabte de matí a casa de la Sagrada Família, amb el Josep fent hores extraordinàries, o bricolatge. Muntant l’última prestatgeria Kallax d’Ikea, vaja.
A partir de la segona meitat del segle XV, Josep hi apareixerà com a artesà. Els artífexs d’aquestes obres reproduïren les seues eines amb una precisió insòlita, el representen concentrat… Amb un objectiu: amb la intenció de legitimar uns treballs amb les mans que creixien d’una manera exponencial durant els segles XIV i XV, i el seu poder de decisió en les assemblees ciutadanes augmentava en paral·lel a la consciència de classe. I aquest col·lectiu que incloïa els comerciants va començar a encarregar obres. I s’hi havien de sentir dignes, representats i legitimats.
Com el tríptic Portinari: pintat a Gant, transportat en vaixell a Pisa passant per Sicília. De Pisa, una gran barca el portà per l’Arno a Florència. Fins que arribà a l’església de sant Egidi el 28 de maig de 1483 portat per 16 fusters. Sant Egidi formava part de l’hospital de Santa Maria Nova, fundat pel mercader Folco Portinari. El descendent de Folco, Tomasso, va donar l’obra. Tomasso, a banda de dirigir la filial dels Mèdici a Bruges, era conseller d’un vell amic nostre: Carles el Temerari, duc de Borgonya. En aquell moment, Tomasso Portinari era un triomfador al cim de la seua carrera professional, però que iniciava un declivi. Igual que l’Estat de Carles el Temerari i de la Corona d’Aragó. Un comerciant que volia legitimar la seua professió “fotografiant-se” al costat de personatges sagrats. Com quan ara la gent es fotografia al costat d’un “famós”. I ho penja immediatament a les xarxes socials, perquè continuem considerant que ens “dona” prestigi: d’una manera màgica pensem que part de l’aura de la persona triomfadora passa a nosaltres.
Portinari era el representant del principal banc europeu i li agradava sempre jugar al límit: li agradava el risc i acabà en fallida. El duc el seduïa amb els seus actes plens d’opulència i luxe i ell volia oferir una imatge “moderna” al costat de la Nativitat. Ací, els pastors –i davant de la rigidesa dels gestos de la cort borgonyona- s’exalten, s’expressen, no dissimulen la seua joia i la seua curiositat. És la reivindicació i la legitimació d’un comportament popular davant la rigidesa de l’aristocràcia. La intensitat de la seua presència reivindica el protagonisme dels pastors, els camperols, els menestrals… els fusters: la gent humil. I dels comerciants, que fins aquell moment l’Església els considerava indignes perquè treien guanys de la mateixa manera que ho feien els jueus, odiats perquè els cristians consideraven que ells havien mort Jesús. Veure amb bons ulls aquesta pràctica per als cristians va ser una autèntica revolució. Però encara hi ha una revolució més intensa: al centre de l’escena de la taula central no és el Jesús nat. És un albarel·lo o pot de Paterna ple d’assutzenes, lliris i violetes. Aquestes simbolitzen la humilitat, les assutzenes la puresa i els clavells, són les flors-clau en algunes llengües, de manera que representen els claus i la passió de Crist.
A la família Portinari la trobem a l’esquerra del tríptic: ell, i al costat la seua dona Maria i els seus fills: Margherita, Antonio i Pigello. Els trobem protegits pels seus patrons: santa Margarida amb el drac que volia menjar-se-la. La Magdalena amb un flascó d’ungüent, sant Tomàs amb la llança del dubte i sant Antoni amb campanes i rosari. Però el grup humà està pendent d’una altra cosa…