-Se celebra el 25è homenatge a les Brigades Internacionals. En quin context es van començar a fer aquests actes?
-Els actes se celebren gràcies als companys de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, l’entitat memorialística que treballa per posar en valor les Brigades Internacionals. Tots els actes que reben a Catalunya giren al voltant de l’Amical.
-Enguany es tindrà un reconeixement especial per les dones. Quin paper van jugar a les Brigades Internacionals?
-Les dones, encara que en percentatge representaven una molt petita part del total dels brigadistes, van ser clau sobretot en l’àmbit sanitari, atès que estaven vinculades als hospitals i portaven a terme tasques com ara la cura dels malalts, la recuperació, també fins i tot la docència, ensenyant idiomes als malalts, etc. Cal dir que a les Brigades Internacionals no tothom era al front: hi havia gent en l’àmbit administratiu, al sanitari, enginyers, persones que desenvolupaven tasques domèstiques com ara de cuina o d’intendència, cura dels cavalls, manteniment de garatges... Les dones moltes vegades venien acompanyant les seves parelles, algunes també ho feien sense cap vincle familiar i d’altres van deixar les seues famílies per un gran sentit de l’antifeixisme. Els Green, per exemple, eren una parella que van deixar els seus fills a la Gran Bretanya: van prioritzar la ideologia i les seues inquietuds polítiques –militaven al Partit Comunista del seu país– a la cura dels fills. Per a nosaltres és fonamental donar visibilitat a la gent que va vindre a lluitar contra el feixisme. Tenim comptabilitzades 1.344 dones, de les quals brigadistes n’eren 1.170. Pel que fa a les altres 174, aquestes estan incloses al projecte perquè eren dones que, tot i no estar vinculades a la brigada i ni tan sols, possiblement, a l’antifeixisme, si calia personal a les cuines, als hospitals, on fos mentre els seus marits estaven al front, aquestes dones acudien a fer feina. Per tant, aquestes dones, tot i no tindre un component polític, sinó econòmic, van formar part de la lluita antifeixista i els seus noms mereixen ser recuperats.
-Un dels capítols històrics que es rescatarà en els actes serà el discurs de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, a Barcelona en el comiat dels brigadistes, el 28 d’octubre de 1938.
-Molts brigadistes van marxar molt decebuts. Havien vingut per un component ideològic molt important, molts venien per ordre del Partit Comunista quan el Comintern va assumir que calia ajudar Espanya en la lluita contra el feixisme. Molta gent venia per militància, però realment tots eren antifeixistes convençuts més que voluntaris internacionals. I molta gent de la que va vindre s’hi va quedar. Quan van haver de marxar, ho van fer amb decepció, atès que la causa que havien vingut a defensar estava sent derrotada. En aquest sentit, el discurs de la Pasionaria era emotiu, però trist per als brigadistes: un discurs d’agraïment, però també de causa perduda. Alguns dels brigadistes fins i tot van decidir quedar-s’hi i incorporar-se a l’exèrcit regular republicà. I moltes dels qui van marxar es van implicar en la lluita antifeixista durant la Segona Guerra Mundial, anant també a parar als camps de concentració. Parlem de gent amb una convicció ideològica molt potent.
-Hi havia brigadistes com Orwell que consideraven que s’estaven retirant massa prompte. Tenien raó?
-Si ens volem enganyar o donar un punt romàntic a aquell episodi potser tenien raó. Però la realitat era la que era. La Batalla de l’Ebre va ser una gran desfeta. La part romàntica i idealista és una cosa, i posar els peus a terra és una altra. Per tant, no és que marxessin massa aviat, sinó que ja es veia com acabaria aquella situació, tot i que aquesta és una opinió personal.
-Defineixen el paper dels brigadistes com “un dels actes de solidaritat i de generositat més gran que ha conegut la història de la humanitat”.
-Sí. De fet, crec que és un acte que mai no es tornarà a repetir perquè les circumstàncies no ho acompanyaran, segurament. Però si vas desgranant les històries personals, veus gent que ho va deixar tot enrere per la causa antifeixista, nanos menors de vint anys que hi van venir sense dir res als seus pares. És un acte de solidaritat sense comparació possible. Alguns ho van deixar tot, malgrat la incomprensió de la família, que no entenia perquè havien de marxar a una guerra que, en teoria no els interpel·lava i que es desenvolupava a tants quilòmetres de casa. La nora dels Green, molts anys més tard, em va explicar, plorant, que el seu marit, fill del matrimoni Green,mai va entendre perquè els seus pares van deixar Anglaterra per anar a lluitar a Espanya, i va reconèixer que segurament, si el seu espòs hagués pogut veure el programa de TV3, ho hauria pogut entendre. Aquell va ser un acte infinit de solidaritat.
-Aquella tasca va tindre rèpliques després, durant la Segona Guerra Mundial, amb més èxit que a l’Estat espanyol...
-Sí, per molts dels brigadistes sí. Com que és un tema de convicció ideològica, com que no és un tema a què estem del tot acostumats, ens sobta, però sí.
-Quin record va quedar dels brigadistes a la Catalunya vençuda pel franquisme?
-Tant a Catalunya com a l’Estat, el record dels brigadistes no s’ha recuperat fins que han sorgit les associacions de memòria, que s’han encarregat de recuperar documentació, els testimonis, etc. Al 1972 es va publicar la gran obra de Brigades Internacionals, d’Andreu Castells, que és l’estudi de referència. Ell havia sigut brigadista, perquè hi va haver espanyols i catalans enquadrats a les Brigades Internacionals, com també hi havia estrangers que van anar directament a parar a les ordres de l’exèrcit republicà. D’altra banda, evidentment, persones identificades amb la dictadura com Ricardo de la Cierva –posteriorment ministre de Cultura amb la UCD–, es van dedicar a desacreditar les Brigades Internacionals explicant que allò va ser cosa d’uns quants comunistes descerebrats –no ho dic de manera textual, evidentment– i poc més.
-Mort el dictador, alguns brigadistes van poder tornar als llocs en què van lluitar.
-És clar, i fins i tot se’ls va donar la nacionalitat i el reconeixement gràcies a haver vingut a lluitar per la democràcia a Espanya. També hi ha hagut molta representació visual, monument i àmbit pedagògic d’uns anys cap aquí.