Com va sorgir la companyia Bambalina Teatre Practicable?
Eren altres temps. Tenia dèneu anys, vivíem a Albaida i si tenies inquietuds t’havies d’inventar tu mateix la fórmula per a canalitzar-les. Érem un grup d’amics i se’ns va ocórrer fer teatre per als xiquets. Pensàrem que els titelles eren una bona manera per a començar. Jo tenia habilitats plàstiques, no necessitàvem escenari per actuar perquè ja portàvem el nostre propi teatret i no ens havíem d’exposar al públic com a actors, la qual cosa era important perquè no teníem cap experiència interpretativa… I així, quasi sense adonar-nos-en, començàrem a fer funcions més enllà de la comarca i amb la freqüència suficient per a poder plantejar-nos que allò podria ser un mitjà de vida.
Per què teatre de titelles? Què és el que t’interessa especialment d’aquesta modalitat teatral?
Inicialment, m’atreia la part més plàstica, el disseny i la construcció dels personatges, la fabricació dels escenaris, la pintura, la mecànica, l’expressivitat dels personatges… Però, a poc a poc van anar adquirint més importància les històries, la dramatúrgia i la interpretació. En la primera època de la companyia Bambalina, ens esforçàrem molt per a crear espectacles que trencaren el prejudici que els titelles són un art menor adreçat als xiquets i relegat a les festes populars i les programacions marginals.
Quan parlem de teatre de titelles, com a públic, ben poques vegades som conscients que dins d’aquesta modalitat s’hi encabeixen diferents tècniques. No hi ha només un tipus teatre de titelles, no? Quin tipus de titelles preferiu a Bambalina? I per què? Quina és la vostra tècnica de manipulació?
Al llarg dels anys hem emprat moltes tècniques distintes. Als nostres inicis investigàrem les tècniques tradicionals, especialment guant, varetes i fils, però molt prompte descobrírem les possibilitats escèniques de la combinació del titella en diàleg amb el seu manipulador. I este joc s’ha acabat convertint en la base de les nostres troballes estètiques i dramatúrgiques més significatives. Amb l’experiència hem anat eixamplant el concepte de titella i, al final, s’ha convertit quasi més en un concepte que tot ho impregna, més que en una tècnica amb els seus fonaments i trets distintius. Entenc el titella com a tot el que és susceptible de ser animat en l’acte de la representació.
Moltes de les vostres propostes escèniques consisteixen a adaptar els clàssics al teatre de titelles. De fet, fa poc heu representat a la Sala Ultramar de València les vostres adaptacions de La Celestina, Hamlet i Èdip Rei. Quins són els clàssics que escolliu generalment i per què? Quin és el criteri que seguiu? Quin és el repertori que voleu crear al llarg dels anys? Com el definiríeu?
Sempre hem tingut la mirada posada en els clàssics. Jo sovint faig broma dient que es tracta d’una manera de conjurar el meu complex d’ignorant… En realitat, quan hi reflexione, m’adone que la nostra atracció pels clàssics té molt a veure amb eixa idea de dignificació del nostre ofici que, especialment durant els primers anys, tant ens preocupava. També ha estat una manera d’imposar-nos reptes amb els quals aprendre, créixer artísticament i posar-nos a prova. Abordar els clàssics també comporta endinsar-se en les grans obres de la nostra cultura per tal de renovar-les d’alguna manera i que continuen atraient el públic d’ara. Hem volgut presentar a la Sala Ultramar estes dues setmanes els nostres muntatges Celestina, Èdip i Hamlet perquè el públic tingués l’ocasió de veure’ls així, seguits, i poder-los contrastar, perquè sabem que es complementen i dialoguen entre ells en molts sentits. I hi ha coses d’un que ressalten o sobredimensionen coses de l’altre i els tres espectacles junts són una manera d’entendre la representació que va molt més enllà de cada obra en particular.
Hi ha poques peces escrites expressament per fer teatre de titelles. Així i tot, en la nostra literatura podríem dir que tenim La primera història d’Esther, d’Espriu. Heu pensat mai a portar-la escena? Per què?
Espriu proposa una escena amb els titelles hebreus, però l’obra, en el seu conjunt, està concebuda per a ser representada amb actors. De tota manera, no és necessari que un text dramàtic estiga pensat i escrit per a titelles. Jo, personalment, valore altres coses a l’hora de seleccionar un text per muntar-lo amb titelles. I si ho pense, totes eixes coses tenen a veure més amb la claredat de l’estructura dramàtica, la coherència dels personatges i els seus avatars i el magnetisme de l’imaginari de l’autor. Els titelles no són més que un vocabulari amb el qual es pot escriure i desenvolupar qualsevol idea.
Pel que fa a d’altres clàssics catalans… Heu pensat a adaptar al teatre de titelles un Guimerà o un Rusiñol, per exemple?
Bé… Precisament, el pròxim espectacle que tenim en projecte i que estrenarem l’any que ve és un clàssic català: Curial i Güelfa. I es tracta d’una novel·la de cavalleries que, a priori, és molt narrativa i poc teatral. Però això, més que resultar un problema, ho veig com un avantatge perquè, com a adaptador, m’obliga a emprar recursos i inventar solucions escèniques insòlites.
Pel que fa als autors actuals… des de Bambalina com hi treballeu?
Quan ideem una obra de creació contemporània normalment acabem creant peces més visuals on les imatges i la música desenvolupen la història. Són espectacles normalment sense un idioma específic, adreçats a un Circuit i un públic més internacional.
Com descriuries el circuit de teatre de titelles? Heu fet xarxa entre els diferents professionals d’aquesta modalitat teatral al País Valencià?
Estem pendents de tot tipus de circuits i no ens centrem especialment en els festivals de titelles o amb les programacions més especialitzades. Tal com està de complicat el mercat ara mateix, tots intentem fer-nos veure en tot tipus de programacions. Però a l’hora de definir circuits, festival i programacions el més determinat és l’espectacle i el públic al qual s’adreça. I nosaltres fem espectacles molt diferents entre ells.
I els festivals de teatre de titelles? A quins acostuma a anar-hi Bambalina? Per què cal reivindicar aquestes mostres de teatre?
Després de quaranta anys donant voltes, crec que hem anat a la majoria de festivals de titelles que se celebren a l’Estat. Sempre hem valorat molt els festivals especialitzats perquè el públic és més sensible i aprecia millor el nostre treball, a més d’oferir-te l’oportunitat d’intercanviar experiències amb els col·legues de la professió.
Per acabar, dediquem una mica de temps als prejudicis… Quins creus que són els prejudicis que més afecten el teatre de titelles?
Els titelles hi ha persones a les quals els produeixen por, com els pallassos. Són representacions ancestrals que dormen en l’inconscient col·lectiu i em sembla normal que activen ressorts profunds. Això els converteix en eines teatrals molt eficaces.També se sol pensar que els titellaires son teatrers mediocres. És un prejudici que encara tenen alguns companys de professió. Este prejudici m’agrada com a punt de partida, perquè trobe que és molt més interesant que, per exemple, suposar que els titellaires som talentosos i excepcionals. També es pensa que els titelles són originalment per a xiquets, quan en la majoria de cultures i tradicions sempre s’han adreçat als adults. I d’una manera prou transgressora i desllenguada.