No es pot dir que agost haja estat un període sense activitat: cada any el jazz està més repartit pel país i menys concentrat en les dates que abans eren les habituals. Però setembre, sobretot a la capital, és el mes de començar el curs a les escoles i la programació a les sales.
El 18 del mes passat el pianista Eduard Marquina-Selfa va presentar a la Sala Matisse el seu darrer disc, Carpesa estesa, un atractiu enregistrament en trio. Des del punt de vista de les gravacions l’any ha estat particularment productiu per a aquest jove músic, que abans de l’estiu va presentar Standard Session, vol. 1, el primer treball al seu nom, un atrevit debut a piano sol. Ara que a 2022 li queden a penes dos mesos i mig podem dir sense arriscar-nos massa que enguany Edu Marquina ha estat un dels protagonistes de la nostra escena.
Marquina-Selfa ve d’una família de músics i ha cursat al Conservatori la carrera de piano en les especialitats d’interpretació (piano clàssic, per aclarir-nos) i de jazz. Com a professional sembla ja molt endinsat en aquest món del jazz: és pianista i director musical dels grups Dómisol Sisters i Le Dancing Pepa swing band, acompanyant de cantants com Eva Romero i des de fa poc també professor d’improvisació en ESMAR, l’Escola Superior de Música d’Alt Rendiment vinculada al col·legi IALE de l’Eliana.
La personalitat musical d’Eduard Marquina-Selfa no es pot entendre sense parlar de l’eclosió del ball de Lindy Hop als carrers de València més o menys des de finals de la primera dècada del segle, un fenomen que sembla més que una moda i amb el que continuem trobant-nos en llocs com el llit del riu o a la plaça del Doctor Collado. Aquestes manifestacions lúdiques, abans espontànies i a la vora de la legalitat, s’han convertit en un esdeveniment cultural per tota Europa.
A casa nostra una de les conseqüències del moviment —mai millor dit— ha estat l’aparició d’intèrprets de swing. Encara que de Dixieland hi ha hagut quasi sempre, al país tenim poca tradició professional de jazz clàssic, llevada alguna banda de jazz manouche i els projectes del saxofonista de Dénia Enric Peidro, un autèntic treballador de l’estil. Però de ball a ball, entre els discos de Count Basie i Lionel Hampton, de Roy Eldridge i Louis Jordan, d’Andy Kirk i Jimmie Lunceford, d’Ella Fitzgerald i les Boswell Sisters, i amb una evident popularitat d’aquest estil alegre, alguns músics i cantants, entre els quals Eduard Marquina-Selfa, han anat animant-se. Animant-se, en el cas del nostre pianista, fins al punt de convertir-se en cervell dels grups Dómisol Sisters (2011), protagonitzat per un trio vocal femení, i Le Dancing Pepa Swing Band (2013), aquest sobretot instrumental, que han aportat un color absent de la nostra escena i han obtingut una gran acceptació. I malgrat que les trobades de ball quotidianes continuen fent-se quasi sempre amb música gravada, per raons òbvies, les dues bandes s’han integrat en un gran circuit de festivals i esdeveniments al voltant del Lindy Hop i la dansa swing que fins i tot arriba a uns quants països del nostre entorn.
En els anys de formació interpretant i arranjant repertori del temps dels seus besavis Marquina ha sabut aprofitar les seues qualitats de pianista molt dotat per a desenvolupar una gran paleta de recursos, entre els quals sempre va destacar el seu bon gust i una notable habilitat rítmica. Fins ara ens ho ha mostrat amagat en segona fila, cedint protagonisme a uns altres, i així i tot ja era un músic que cridava l’atenció. En 2022 ha decidit fer un salt important i presentar per fi projectes al seu nom.
Standard Session, vol. 1, és un disc en solitari on Marquina s’enfronta a unes quantes composicions venerables, aprofitant per a evidenciar al mateix temps les seues arrels i les seues preferències actuals. Predomina el respecte i l’homenatge per músics ja freqüentats abans —Fats Waller, Duke Ellington, Erroll Garner—, però trobem a més un interés poc revelat fins ara per la música angulosa de Thelonious Monk i artistes posteriors al swing com Benny Golson —Stablemates— i inclús un músic d’avantguarda com Sam Rivers, per més que la seua peça triada —Beatrice— siga una balada.
Però el pas més gran és el de Carpesa estesa, on Marquina-Selfa proposa una música que sembla trencar amb tot el que havia fet abans. Per començar, a diferència del disc anterior, estem davant d’una col·lecció de composicions pròpies. El pianista ja havia provat la seua habilitat amb l’escriptura a algunes de les gravacions de Le Dancing Pepa Swing Band, però es tractava aleshores de peces idiomàtiques dins el llenguatge del swing. Ara estem, en canvi, davant composicions que miren molt més al present musical que al passat, enllaçades pel fil conductor que proporciona la descripció de paisatges descoberts i sensacions viscudes a Carpesa, la pedania de la capital on resideix el pianista. No ho he parlat amb ell però jo diria que el confinament com període de reflexió forçosa ha tingut un pes decisiu en aquesta proximitat temàtica i emocional. A més, Marquina-Selfa ha buscat nous acompanyants, el contrabaixista Matthew Baker i el bateria/percussionista Sergio Martínez, que no tan sols són dos dels millors músics de l’escena valenciana, professors a la Berklee School, sinó que contribueixen a crear una atmosfera misteriosa i enèrgica als antípodes del jazz ballable amb el qual fins ara l’identificàvem.
A la presentació en directe estigueren els tres protagonistes titulars i un convidat especial, el virtuós flautista flamenc Óscar de Manuel, artista gadità que en 2021 va cridar Marquina-Selfa per al seu disc Con cierto duende. Com a resposta a eixa experiència el pianista va escriure el tema Hondo aficionao, inclòs en el nou CD, amb el que apunta un nou camí de moment no més insinuat. Les peces en quartet van constituir la part més festiva de la nit. Un altre dels al·licients del concert a la sala Matisse va ser escoltar en context jazzístic el baryton de Matt Baker, un meravellós i poc habitual instrument antic emparentat amb la viola de gamba i recordat sobretot per les obres que li va dedicar Haydn. Amb intel·ligència, en lloc de tractar d’extraure jazz del seu baryton, Baker el va fer entonar amb la seua veu dolcíssima un dels temes lírics del disc. També emotiu va ser l’homenatge a Toni Belenguer, Sons per Toni, una composició de Marquina-Selfa a la memòria del seu amic i company que ja havíem escoltat al concert del teatre Principal dedicat a evocar la figura del desaparegut trombonista i que va guanyar sentit en l’ambient més íntim del Matisse.
El pianista descriu la seua música com una combinació d’influències, des de la música clàssica fins al flamenc o el groove. Explicat així algú pot pensar que és una amanida; a mi, en canvi, el resultat em sona plenament coherent amb un plantejament jazzístic contemporani. Les composicions obsessives i abruptes com Dark blue, New day, new way o Interludi em recorden Herbie Nichols —un altre admirador de Monk—; Carpesa estesa té per contrast traces juganeres, com els clàssics del swing, encara que expressades a la manera de hui en dia. Les contínues sorpreses rítmiques i el fraseig amb acords i no tant amb línies melòdiques són ja el que podríem dir marca de la casa del jove pianista.
No podem concloure sense dedicar un comentari especial als altres dos angles del trio. Matt Baker és com la síntesi de diferents contrabaixistes: el de les notes greus profundes, timbrades i persistents, el de les corregudes virtuoses pel batedor, el solista imaginatiu i l’acompanyant que no deixa de fer propostes i comentar oportunament la música dels altres. Un músic que a més guanya en directe; exactament el mateix caldria dir de Sergio Martínez, que a les habituals baquetes, maces i escombretes afegeix les seues mans, com per a humanitzar l’instrument, i se senta sobre un calaix flamenc amb el qual disposa de més colors encara. Tot allò sense descuidar la identitat pròpia de la bateria, en el seu cas ben coneixedora de les aportacions estilístiques recents i al mateix temps original. Força i personalitat percussiva. El més apropiat que es pot dir del resultat col·lectiu és que després d’escoltar-ho resulta difícil imaginar amb còmplices diferents a aquest Eduard Marquina-Selfa, el jazzista valencià que tracta de trobar nous camins expressius per al trio de piano.