Un professor i una alumna discuteixen a l’institut. Es troben en una classe on s’estimula el debat i s’anima els estudiants a opinar, així que forma part del dia a dia de l’assignatura. El problema ve quan l’alumna comença a utilitzar arguments racistes i fer propostes discriminatòries. La majoria de la resta d’alumnes estan d’acord amb ella i el professor se les ha d’haver per desactivar aquests arguments sense perdre la compostura mentre la intensitat de la discussió augmenta. Aquest punt de partida, tan senzill, serveix a la sèrie israeliana La Lliçó, estrenada recentment a Filmin, per fer reflexionar sobre com encarem els debats públics. Perquè el que inicialment és una discussió a l’aula aviat tindrà conseqüència més grans. La sèrie és molt hàbil fent creíxer la tensió de la discussió, fent que l’espectador es posi en la pell dels dos personatges i mostrant fins a quin punt tots dos perden, en moments diferents, el control del que està passant, la qual cosa et fa estar enganxat a la pantalla malgrat que pràcticament tot el que succeeix es treballa a través de diàlegs. A mesura que l’impacte de la discussió és cada cop més gran, afectant les vides dels dos protagonistes i de les persones del seu voltant, la sèrie assenyala com la societat sovint afronta amb crispació i agressivitat debats que requereixen reflexió i reaccionar més des de la raó que no pas des de l’estómac.
Com que la sèrie és israeliana, aquesta radiografia es produeix basant-se en la realitat social del país, abordant dos temes en paral·lel: el sistema educatiu i el conflicte arabo-israelià. El primer s’articula sobretot a través del professor, que es troba desemparat a l’hora de defensar que no pot permetre als alumnes dir qualsevol cosa a l’aula, i que sempre és millor aquesta confrontació que no pas evitar certs temes, com fan altres docents. És un personatge que pren males decisions però que és fonamentalment íntegre, un humanista que creu en el pensament i l’esperit crític com a forma d’educar els adolescents. La sèrie es pregunta quin és el paper que poden arribar a exercir els professors en situacions similars a la que obre la sèrie. També fins a quin punt les xarxes socials, unides a la demagògia en el discurs imperant, poden posar contra les cordes un mestre que està intentant fer bé la seva feina. Com a sèrie que aborda aquest tema, La Lliçó és perfectament extrapolable a la realitat de molts altres països.
El que és més delicat és la manera d’afrontar el conflicte arabo-israelià, que és al centre de la història, ja que és una sèrie dirigida al públic israelià i els personatges es divideixen entre els que tenen bones intencions (el professor) i els que odien els àrabs (l’alumna i altres personatges). Però el punt de vista dels palestins és absent, com si no en pogués formar part, i només apareixen personatges palestins al final per tal de provocar la decisió d’un altre personatge. De fet, un dels trets del guió que es repeteix és el fet que tots els personatges tenen motius, sovint relacionats amb la seva situació social o familiar, que els porten a fer el que fan o a pensar el que pensen. Això serveix a la sèrie per construir-los però inevitablement també els justifica, encara que el guió expliciti que les decisions que prenen són errònies. Encara que en última instància la sèrie acaba sent un lament sobre el fet que aquest és un conflicte que no s’acabarà mai, advocant per la reconciliació, cal tenir present que és una sèrie israeliana i el marc ideològic és israelià. Tenint això present, és una sèrie igualment molt interessant i recomanable.
La Lliçó
Creador: Eitan Zur.
Repartiment: Doron Ben-David, Maya Lansmann.
Temporades: 1
Plataforma: Filmin.