Al Picaio, a 1.304 metres d’altitud, s’hi arriba per sendes i pistes entre parets de pedra en sec, pins, ginebres i savines. No és el punt més alt de Vilafranca (els Ports), però sí possiblement el més singular i simbòlic. A dalt, a més d’una eixida del sol que fa traure tota son, aquelles vistes que posen el temps en pausa, amb l’imponent barranc del riu Montlleó i la Penyagolosa (1.813 metres) dalt a l’horitzó, com a far de les muntanyes i pobles de l’entorn. I, entre juny i octubre, Miguel i Amadeo.
Els germans Tena Pitarch són els dos vigilants de l’Observatori Forestal del Picaio que, enguany, compleix 30 anys. Un d’ells, Miguel, hi és des del principi. “Vaig ser el primer, el que va començar”. Operatiu durant els mesos amb més perill d’incendis forestals, el de Vilafranca és un dels 66 punts de vigilància que la Generalitat Valenciana manté operatius arreu del País Valencià. D’aquests 66, 25 estan a les comarques de Castelló. Tots se situen en llocs amb màxima visibilitat i des d’on la vista allarga a més de 30 quilòmetres de distància. La funció: avisar, com més prompte possible i abans que ningú, del començament d’un foc.
Des del Picaio les vistes són extraordinàries. Hi ha una panoràmica excepcional del terme de Vilafranca i de les terres veïnes de Castelló i de Terol. A Miguel no li fan falta mapes ni mòbils per ubicar-se. El GPS el porta al cap. “Allà al fons hi ha Mosquerola i Puertomingalvo, més al costat Vistabella, Benafigos i Culla, Benassal i Ares. Ací davant, el poble, i aquelles cases que es veuen al darrere són els afores de l’Anglesola”. Es coneix cada racó de les muntanyes que vigila des de fa tres dècades. I et podria portar fins a la porta dels més de 100 masos que té Vilafranca. Des del capdamunt de la serra Negra, on s’ubica l’Observatori Forestal del Picaio, els més propers del terme de Vilafranca són el mas de Patiràs i la Torre Leandra, la masia familiar. Una construcció fortificada amb orígens medievals i declarada Bé d’Interés Cultural (BIC) que han anat habitant i treballant generacions i generacions de masovers de la mateixa família. Els germans Tena Pitarch en són la dissetena.
Més que un ofici o un treball, ser masover és una forma de vida. Una manera de viure i de veure i entendre el monte que s’acaba. “Una cosa ajuda l’altra: de vigilants forestals estem només a l’estiu i en quatre mesos no tens per a guanyar-te la vida, i viure dels animals no seria rendible sense una ajuda, tal com està la situació”, explica Miguel quan se li pregunta per què combina les dues feines. Treballa a l’Observatori Forestal del Picaio des de la seua inauguració, el 15 de juny de l’any 1992. “Vaig entrar perquè, com ho tenia prop de casa, a qui primer li van dir va ser a mi; estava més prop que ningú”. S’ho combina amb el seu germà, que va entrar més tard. “Estem dos dies cadascú”.
Fitar el risc
La faena de vigilant forestal es perllonga durant quatre mesos i mig, des de principis de juny al 15 d’octubre, des de migdia fins a les nou de la nit, tot i que durant l’agost es comença a les deu, dues hores abans. Quan ens trobem amb ell, estem en la primera setmana d’agost. Fins i tot per aquestes contrades muntanyenques, la calor és impenitent. Setmanes a venir sabrem que aquest ha estat el segon agost més càlid des que l’AEMET té registres.
Miguel arriba en la seua Citroën C-15 per la pista cimentada. Obre la caseta i mesura la temperatura i la humitat. 6 d’agost. Temperatura: 23 graus. Humitat: 44%. Registra les dades en una tablet abans de la ronda matinal amb la central des de tots els punts de vigilància. “Sense novetats. Bon dia. Canvi i tallo”, diu. “Passem dades meteorològiques i la funció principal que tenim és fer el seguiment de les tempestes del dia abans per si poden eixir els llamps latents, que és el més perillós en aquesta zona”.
Vilafranca és, de fet, el municipi de tot l’Estat on més llamps cauen, segons l’AEMET. La localitat registra una mitjana de sis llamps per quilòmetre quadrat a l’any. La mitjana estatal és de 0,93. El realçament orogràfic i la convergència de vents podrien ser-ne les causes. Entre el 2009 i el 2018, el 52% dels incendis declarats a les comarques de Castelló van ser causats per llamps, segons una publicació de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana. “Ací, el 80% de les tempestes es formen al Pinar Ciego (Mosquerola), de l’interior cap a la costa; és la zona que s’ha d’estar més pendent, perquè està més amagada i les tempestes sempre venen per l’interior”.
En cas de foc en eixa zona, un germà o l’altre són els primers que ho comuniquen. “N’hem ‘cantat’ diversos; tots els estius avisem d’un incendi o dos, sempre per llamps. Els primers anys hi havia més cremes agrícoles, però ara, com s’ha abandonat el camp, pràcticament no se n’origina cap per això, i si veus fum ve d’un llamp, perquè l’agricultura s’ha abandonat”. I això té conseqüències. “El paisatge cada dia està més ‘brut’ de bosc i matolls i un incendi mai comença per la copa d’un pi, sinó pel sotabosc, i com el sotabosc està ‘brut’, és una bomba”, evidencia Miguel. Un còctel al qual se li suma un altre ingredient. “Si notem els efectes del canvi climàtic? Abans el juny era època de pluges i de veure-ho tot verd i ara cada vegada fa més calor i pràcticament no hi ha primavera”.
El coneixement que té Miguel del terreny impressiona. “Amb els anys, tot s’aprén”, contesta, modestament. “Sí que és una garantia conèixer el terreny, crec que és important, i un dron este coneixement del territori no l’aportarà”. A més de la Penyagolosa, situa fàcilment altres cims visibles, com la Lloma Bernat (Xodos), la Creu del Gelat (Cinctorres) o el Turmell (Xert), on també hi ha ubicats observatoris forestals. Amb l’ajuda dels binocles i la ullera de llarga vista, assenyala per on es veuen les cabres salvatges i observa els voltors que planen entorn el Picaio. Coneix al detall l’entrada i la sortida de les aus migratòries. “L’aufrany, per exemple, sempre marxa els mateixos dies entre agost i setembre, i torna al març, però la tornada ací no la veiem perquè ja estem tancats”.
Des del seu lloc de vigilància, de vegades també són tristos espectadors. “Recordo l’any 2007 que hi va haver un incendi prou gran a la zona de Costur (l’Alcalatén) i des d’ací es veia. Feia por”, comenta Miguel, que també confessa, entre riures, com es passen les tempestes. “Els trons ací peten molt fort. Temor no, però respecte sí que en fa”.
A guardar
El “monte” és la vida dels germans Tena Pitarch. Quan no estan vigilant els llamps des del cim, estan guardant per les faldes del Picaio. Miguel no té un record clar de quan va començar. “Tota la vida, des de xaval”. Tenen 360 ovelles de raça serraneta i 45 cabres. No els fa falta despertador. Cada dia, a punta de sol, ja estan amanides, esperant que un dels dos germans òbriga les portes dels corrals per sortir. Els germans diferencien cadascuna de les 360 ovelles i 45 cabres del ramat. I, asseguren, cap esquella sona igual. És la banda sonora que els acompanya cada dia. Baixen dels peus de la serra Brusca i creuen a la serra Negra, per on pasturen fins migdia. “A l’estiu eixim a primera hora, fins que ‘apreta’ la calor, les tanquem i a la vesprada les tornem a soltar; a l’hivern tenim serrades voltades de paret de pedra seca i les deixem allí tot el dia”, explica Miguel.
Les ovelles pasturen i mengen. “Una ovella es deu menjar dos quilos de brossa i herba cada dia; són molts quilos que netegem cada dia”. Només observant matolls i sotabosc, es reconeix fàcilment per on passen. Això, més enllà de la mateixa activitat ramadera i la producció de carn i llet, vol dir gestió. Del paisatge, del bosc i del risc d’incendis. Vol dir un manteniment, gràcies a la ramaderia extensiva, de l’anomenat mosaic agroforestal, que, en cas de foc, pot contribuir a frenar-ne la propagació. Són termes que estiu rere estiu obren telenotícies i alimenten tertúlies tot coincidint amb els episodis d’incendis, que sempre arranquen compromisos amb un món rural a l’UCI i que, en moltes ocasions, es dilueixen amb les pluges de tardor. “Quan plou ja no se’n recorda ningú i no ens han de regalar res, però s’hauria de reconèixer el treball que s’està fent”, reclama Miguel.
A Vilafranca se subhasten cada cinc anys les pastures de les muntanyes d’utilitat pública de Palomita, Bovalar i serra Negra. Per aquestes últimes és per on estan les ovelles dels germans Tena Pitarch. Per poder pasturar el ramat paguen 4.300 euros anuals més IVA. “El terreny ha canviat: cada vegada està més ‘brut’, hi ha menys herba i menys pastures; s’hauria d’aclarir per tenir més zones de pasturatge, però això no ho valora ningú ni se’n preocupa ningú i els diners que has de pagar són els mateixos”, lamenta Miguel. “I ara, com fa més calor, els corders no en tenen prou amb la llet i els has de suplementar l’alimentació amb més pinso, que s’està posant a uns preus impossibles”.
I, ací, Miguel és molt clar: “L’Administració s’hauria de posar les piles, hauria de ser una solució per als ramaders i és al contrari, està sent un problema, amb més paperassa, més diners per accedir a les pastures, poc assessorament i cap ajuda o suport per alleugerir els preus i els costos”.
La Direcció General de Prevenció d’Incendis Forestals de la Conselleria està impulsant l’Estratègia Mosaic, que, mitjançant la planificació, la prevenció, la gestió i la innovació, pretén disminuir els efectes dels incendis forestals a través de la gestió integral sostenible del territori forestal, i preveu, entre altres, ajudes per a la gestió de la vegetació forestal a través de la ramaderia extensiva. En aquest sentit, a finals d’agost, es va publicar una nova ajuda per a les pastures en extensiu en forests públiques, àrees tallafocs i punts estratègics de gestió, amb un import total de 100.000 euros i un màxim de 8.000 euros per adjudicatari.
Disset generacions
Els germans Tena Pitarch també tenen una quarantena de vaques Berrenda en colorado, una raça poc comuna per aquesta zona. “És un altre món, perquè no donen tanta feina com les ovelles”. Abans també venien exemplars a les ramaderies per tal d’utilitzar-los com a mansos en les festes taurines dels pobles. El semental, que brosta tranquil·lament entre aquestes serrades, és un exemplar magnífic, imponent fins i tot en aquella actitud dòcil.
L’ofici de pastor i masover no és només guardar, sembrar i viure a un mas. “Fem uns quants oficis a la vegada: has de tindre idees d’obra, de fontaneria, de veterinària…”, riu Miguel. Abans del fred, és època de fer llenya i quan arriba l’hivern, temps de netejar els corrals i fer tasques de manteniment. També són ells mateixos qui esquilen les ovelles. “Tenim molta llana acumulada perquè no es ven”.
Els germans de la Torre Leandra també fan una tasca impagable. Refan portells i solsides de parets de pedra en sec, un tipus d’arquitectura sense arquitectes que és present a tota la mediterrània, però que a l’interior de Castelló arriba al seu màxim esplendor. “S’aprèn amb lògica i moltes hores. Ho fem perquè sempre ho hem vist. És un orgull i un atractiu al paisatge i deixar-ho caigut seria un abandonament”. L’any 2018, de fet, la Unesco va declarar aquesta tècnica constructiva Patrimoni de la Humanitat.
Fa uns anys, els germans Tena Pitarch van prendre una decisió de vida: comprar la Torre Leandra, el mas que, durant segles, han treballat els seus avantpassats. “Ho havíem de fer, el valor és incalculable, són 17 generacions, feu números”. Mirant enrere, i amb 51 anys acabats de fer, si pogueren triar, tots dos germans possiblement refarien el mateix camí. Ara bé, amb sensacions i dades i fets a les mans, el futur no és gaire optimista. “Ho veiem negre”, sentencia Miguel. De moment, cap dels dos germans té el relleu generacional assegurat.
A més de la masia familiar, els germans Tena Pitarch també treballen el veí mas de Patiràs, el mas del Serro i el mas de Colau. Ells els mantenen en producció, tot i que les famílies que els habitaven han anat marxant en les darreres dècades. Del centenar de masos de Vilafranca entre la Partida de Dalt i la Partida de Baix, no n’arriben a la vintena d’habitats tot l’any, en un poble que l’any 1920 tenia 3.268 habitants i, l’any passat, 2.201. La disminució de l’activitat primària també ha estat imparable. Al tomb del mil·lenni, la cabana ramadera de les comarques de Castelló era de 192.202 caps d’oví i 25.164 de boví, segons les estadístiques ramaderes. L’any passat n’eren 106.349 i 20.870. Això representa el 45% i el 17% menys, respectivament.
Masos, bancals, construccions de pedra en sec i boscos no es corresponen amb fotografies fixes. Formen part d’un ecosistema viu, dinàmic i que s’ha modelat per l’activitat humana durant milers d’anys. Menys gent, menys ramats i menys terra cultivada és ara la realitat del món rural. La superfície forestal creix i, en detriment dels paisatges en mosaic d’antuvi, s’estenen grans àrees homogènies més vulnerables i propenses a patir grans incendis forestals. “La competència s’està acabant, quedem quatre gats i al ‘monte’ falta gent”, sentencia Miguel. Aquest 15 d’octubre, l’Observatori del Picaio, a Vilafranca, ha tancat les portes. El juny vinent les reobrirà. Mentrestant, ell i el seu germà continuaran fent la tasca silenciosa de custodiar el bosc.