Esquerra Republicana s’ha quedat en solitari al Govern i haurà de dirigir el país amb 33 diputats de 135. La intenció del partit és desencallar lleis, com ara la de Pressupostos, gràcies a una aritmètica variable al Parlament que li permeta anar pactant de manera indistinta amb l’independentisme –amb el qual ha trencat– i amb els socialistes i els comuns. De moment, ja s’ha vist que aquesta intenció queda lluny d’estar a l’abast. D’una banda, tot i que els Pressupostos van ser dissenyats pel conseller sortint, Jaume Giró, des de Junts ja han dit que aquests comptes no són els que el partit puigdemontista hauria plantejat si governara en solitari. D’altra banda, Junts també n’ha condicionat l’aprovació a que Pere Aragonès se sotmeta a una moció de confiança, a la qual cosa el president català no sembla estar disposat. Pel que fa al PSC, la “mà estesa” oferida per Pedro Sánchez des de Moncloa tindrà, segur, lletra petita, atès que els socialistes mai no regalen espais de gestió o de poder. Menys encara quan Aragonès ostenta la presidència de la Generalitat gràcies a un pacte que s’ha trencat i que va impedir, entre altres coses, que el candidat més votat el 14 de febrer del 2021, Salvador Illa, accedira a la màxima institució catalana.
Però la situació generada requereix d’alguna solució. Hi ha qui confia en la inèrcia de la política perquè s’acabe arribant a enteses. La voluntat del president català és aquesta, i bona prova n’és el nomenament de tres dels nous consellers, allunyats de l’independentisme però partidaris del dret a decidir. Quim Nadal, exreferent del PSC –va ser alcalde de Girona entre 1979 i 2002, conseller de Política Territorial entre 2003 i 2010, cap de l’oposició entre 2010 i 2012 i candidat a la presidència de la Generalitat amb el PSC el 1995–, va deixar el partit socialista disgustat amb el posicionament de la formació envers el procés, tot i que mai no ha sigut independentista. Serà conseller d’Universitats. Qui també va deixar la seua formació en desacord amb aquest posicionament va ser Gemma Ubasart, excoordinadora de Podem a Catalunya, que serà consellera de Justícia. Un altre nomenament sobtat és el de Carles Campuzano, cara visible de Convergència durant dècades al Congrés, també fundador del PDeCAT i qui va donar suport a Marta Pascal en la seua aventura de fundar, en un moment poc propici, el Partit Nacionalista de Catalunya. Amb el relat de representar “la Catalunya del 80%”, Aragonès ha pres aquesta decisió que no està gens clar que es traduisca en enteses parlamentàries amb altres partits per a posar en pràctica l’aritmètica desitjada.
Aquesta aritmètica sembla possible, només, quan hi ha pactes de govern pel mig. Les crisis de govern anteriors tenien com a dic de contenció la necessitat de conservar una majoria, tot i que no sempre va ser possible. Ho va ser durant els mandats dels presidents Quim Torra (2018-2020), Carles Puigdemont (2016-2017) i a la segona etapa d’Artur Mas (2012-2015), totes tres gràcies a la unitat parlamentària entre l’antiga Convergència –o la postconvergència, des del 2018– i Esquerra Republicana. Anteriorment, entre 2011 i 2012, l’antiga Convergència, durant el primer mandat d’Artur Mas, va poder governar gràcies a l’aritmètica variable que ara busca Aragonès, tot i que amb altres actors i en un context ben distint. Distint perquè, en primer lloc, Convergència comptava amb 62 diputats, només a sis de la majoria absoluta, cosa que va fer possible una investidura facilitada pel PSC –que es va abstenir en segona ronda–, aprovacions pressupostàries amb el PP –que tenia 18 diputats, i ara en té tres– i enteses “en clau nacional” amb Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya i Solidaritat, la coalició independentista que liderava Joan Laporta. Francesc Homs, portaveu d’aquell Govern –i conseller de Presidència de l’executiu posterior–, explica que “el més delicat d’haver de governar en minoria és que, quan ho fas, has d’extremar el manteniment del suport parlamentari”. En aquell primer govern d’Artur Mas, recorda Homs, “anàvem triangulant perquè les posicions eren molt diferents”. Homs, que es va “autoimposar” no opinar sobre la situació política actual, reflexiona sobre la política, que considera “l’art de fer possible allò que és impossible”. “A mi una vegada, una persona que em mereix molt crèdit”, relata, “em va dir que la política és un ofici: a ningú no se li acut posar-se en mans d’un metge que no estigui experimentat, i en canvi sembla que en la política l’experiència és prescindible. Crec que s’ha de fer un exercici de reivindicar la política com a ofici, en el bon sentit de la paraula”, explica Homs, tot recordant que ell es dedica, des de fa anys, a l’empresa privada.
Anteriorment a la primera legislatura d’Artur Mas hi va haver la del segon tripartit, no tan convuls com l’anterior. Durant els dos governs, el conseller d’Economia va ser Antoni Castells, triat pel PSC, que abandonaria aquest partit, també, per discrepàncies respecte a la qüestió clau en les relacions Catalunya-Espanya. “Allò d’ara és molt distint”, assegura Castells, que compara el moment actual amb el que ell va viure com a conseller. “Tot i les crisis dels tripartits, sobretot del primer, hi havia un projecte en comú que tots compartíem i que va fer funcionar aquella aliança durant quasi vuit anys, durant dues legislatures governant plegats. El que feia un conseller d’ERC no era molt diferent del que hauria fet un del PSC o d’Iniciativa, i a l’inrevés”. Sí que hi va haver, en canvi “una discrepància respecte a un tema tan important com el de la relació Catalunya-Espanya, i això va fer caure el Govern quan ERC va considerar que l’Estatut no era acceptable”, després de la retallada que va patir quan va passar pel Congrés dels Diputats. En aquell moment, al 2006, el president Pasqual Maragall va destituir els consellers d’ERC i va convocar eleccions, i sis mesos més tard el tripartit, amb PSC, ERC i Iniciativa, es va reeditar. “Això va ser possible perquè l’Estatut ja estava aprovat, i ens trobàvem en un parèntesi, quan l’Estatut estava al Tribunal Constitucional, i tots defensàvem una mateixa posició, que era que el TC fes la menor desfeta possible”. Castells posa com a exemple d’aquella entesa l’acord pel finançament, culminat al 2009 amb la unanimitat dels tres partits després d’una negociació “complicada”.
Segons Castells, la situació actual no és senzilla, com tampoc ho són les alternatives. “El que no és possible és investir un president en minoria, però una vegada escollit, només pot plegar si dimiteix o perd una moció de censura. Ara, per perdre una moció de censura no n’hi ha prou amb una majoria de “no”. A més, cal la majoria per un candidat alternatiu, i això sembla més difícil”, argumenta. L’exconseller creu que el Govern actual “pot anar tirant”, situa el repte més proper en els Pressupostos, “que es poden prorrogar, tot i que no seria el més recomanable ni el més exemplar”. De fet, Castells assegura que “al país li convé un Govern que pugui fer coses. Es pot anar tirant, però el país necessita alguna cosa més que això: necessita un govern que pugui governar”.
Qui fora nomenat secretari d’Indústria i Empresa amb el segon tripartit per Esquerra Republicana, Antoni Soy, també alcalde d’Argentona (Maresme) entre 1999 i 2006 i degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació a la Universitat de Vic, també recorda que la perspectiva d’aquell moment era totalment diferent de l’actual. “S’havia fet una reforma de l’Estatut que va quedar rebaixada al Congrés i ERC va considerar que allò no era acceptable, i el pronunciament del TC va acabar donant la raó al partit”, explica Soy, que va abandonar ERC al 2011. “En aquell moment no havia començat allò que es coneix com a procés, i la crisi del primer tripartit no s’explicaria, tampoc, sense les pressions que va rebre el president Maragall per fer fora els consellers d’ERC del Govern”.
La d’ara, segons Soy, és una diferència estratègica que en aquell moment no era tal. “Ara tenim dues visions diferents sobre com s’ha d’anar cap a la independència, i uns volen pactar amb l’Estat mentre que els altres el volen posar en contradicció”. Les diferències, assenyala Soy, no només es donen entre els partits, sinó també al si de les formacions, tal com es va demostrar amb la consulta interna de Junts, quan més d’un 40% de la militància es va mostrar partidària de mantenir-se al Govern. En tot cas, “no veig gens fàcil que es pugui aguantar amb 33 diputats de 135, tot i que ells compten, suposo, que ni el PSC ni els comuns no els posaran travetes i els deixaran fer. D’aquí la composició del nou govern”, interpreta Soy, que fa una reflexió encara més determinant: “hi ha algun país democràtic al món en què un president que hagi sigut triat gràcies als vots de dos partits que no són el seu, li retirin el suport i vulgui continuar governant sense sotmetre’s a una qüestió de confiança o sense convocar eleccions?”, es pregunta.
Salvador Milà, que va ser conseller de Medi Ambient amb Iniciativa per Catalunya durant el primer tripartit (2003-2006), el més convuls dels dos que hi va haver, recorda que en aquell moment es va notar “la manca de tradició de governs de coalició que hi havia al país”. En tot cas, considera que les crisis “es van magnificar, especialment per part de l’entorn de Convergència i Unió”, coalició que havia perdut el poder després de 23 anys ininterromputs. Segons Milà, la primera crisi, que es va produir quan el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, va viatjar a Perpinyà per a entrevistar-se amb dirigents d’ETA, va ser el reflex “d’una manca d’experiència institucional”, tot i que considera que “Carod era un gran polític, una persona molt ben preparada que potser no va valorar prou bé el que podia significar aquell esdeveniment en un moment en què l’Estat vivia un greu conflicte”.
La segona crisi, com s’ha dit, va anar seguida del rebuig d’ERC cap a la retallada de l’Estatut al Congrés. “ERC no podia formar part d’un Govern si es despenjava d’una reforma tan important, i la CiU d’aquell moment, que no era ni de bon tros independentista, volia demostrar que tenia presència i influència a Madrid, cosa que va derivar en un estrany canvi d’aliances en què CiU donava suport a l’Estatut i ERC no”.
Ha sigut aquesta disputa per l’hegemonia política, aquests canvis de posicionament que ja eren visibles en la seua etapa com a conseller, allò que ha deteriorat el procés, que segons ell ha estat determinat des del primer minut per aquestes lògiques, més visibles que mai poques setmanes després de l’1 d’octubre, quan ERC empentava per proclamar la independència i el president Puigdemont apostava per convocar eleccions, plantejaments que es van acabar capgirant. “Ara ja hem superat el processisme, i el que cal és veure si hi ha o no una agenda nacional per trobar la manera de fer una consulta a la ciutadania que no es farà immediatament, però que cal tornar a plantejar per a recuperar el discurs rere el qual érem el 80% dels ciutadans catalans o més”. Milà es refereix a l’etapa immediatament posterior a la sentència de l’Estatut, quan els quatre presidents de la Generalitat, els presidents del Parlament, la gran major part dels partits i els sindicats es van aglutinar al voltant del lema “som una nació, nosaltres decidim”. “Caldrà refer una agenda, i crec que aquesta agenda hi és”. El problema, segons l’exconseller de Medi Ambient, és que “res no es pot fer mentre es prepara un escenari electoral, i caldrà veure si hi ha alçada de mires sobre la situació actual per poder fer-la progressar”. Milà assegura que la crisi actual “no és de Govern, sinó de país, i s’ha demostrat que el processisme no és l’única via per a la realització nacional de Catalunya: ens ha portat coses molt positives, però en el seu intent últim ha fracassat, perquè al fons hi havia la disputa per ocupar l’hegemonia de l’espai nacionalista català”.
Més enllà de les grans dificultats amb què ERC haurà de governar, hi ha el debat sobre com refer una agenda nacional que avui, com el Govern, resta a l’espera de suports que la puguen redreçar.