Una de les moltes excepcionalitats que regala el moment polític actual a Catalunya és el fet que Junts, per primera vegada des que es va fundar, formarà part de l’oposició. Una nova situació que generarà noves dinàmiques, algunes de les quals són senzilles d’intuir. Sobretot, perquè el partit fundat pel president Puigdemont, i liderat ara per Laura Borràs i Jordi Turull, ja ha evidenciat que no li ho posarà fàcil a Esquerra Republicana amb les aprovacions parlamentàries. De moment, ja han deixat clar que els Pressupostos catalans, tot i haver estat dissenyats per l’exconseller Jaume Giró –de Junts– no comptaran amb l’aprovació del partit puigdemontista si abans Pere Aragonès no se sotmet a una moció de confiança.
Tot fa pensar, per tant, que l’oposició de Junts consistirà a posar en contradicció ERC, partit que va assolir la presidència de la Generalitat gràcies als vots d’aquesta formació i de la CUP que, com Junts, també ha retirat el suport al president Aragonès.
Tot i que la situació i el context és ben distint, el precedent més immediat que hi ha d’un partit que, després d’haver governat de manera continuada, va passar a l’oposició, és el de l’any 2003, quan l’antiga Convergència i Unió es va veure apartada pel tripartit d’esquerres, la suma de PSC, ERC i Iniciativa per Catalunya, espai avui aglutinat en Catalunya en Comú.
En aquell moment, CiU, que havia governat amb majories àmplies durant 23 anys consecutius, va experimentar el trauma d’haver de deixar de governar. Aquesta sensació es podria traslladar al moment actual si es té present el fet que Junts compta amb una base ben sòlida d’exconvergents que venen ocupant la presidència i les institucions catalanes des de l’any 2010, amb la primera investidura d’Artur Mas. De fet, si se suma tot el període autonòmic, des del 1980, Convergència i la postconvergència només ha estat fora del Govern entre 2003 i 2010. Ara ho tornen a estar.
En aquest sentit, tal com va passar al 2003-2004 amb la configuració del primer tripartit, hi ha una similitud entre aquell moment i l’actual, que és la posada en dubte de la legitimitat del nou govern. Si al 2003 CiU va retreure que els partits d’esquerres havien pactat el Govern tot i que Artur Mas havia sigut el candidat més votat, ara Junts, a través de Laura Borràs, ha titllat d’il·legítim el nou Govern pel fet de mantenir-se al poder malgrat la retirada del suport dels partits que van desencallar la investidura de Pere Aragonès. Cal pensar que aquest missatge es repetirà mentre el nou executiu sobrevisca.
En canvi, entre la situació actual i la del 2003, quan Convergència i Unió va perdre el poder després de tants anys, hi ha més diferències que similituds. En primer lloc, CiU va basar la seua oposició enarborant la seua gestió política durant els seus anys de Govern. Prova d’això era el fet que, a les comissions parlamentàries, la coalició nomenava com a portaveus les persones que havien liderat les conselleries corresponents. Així, l’exconsellera d’Interior Núria de Gispert confrontava amb la consellera del tripartit, la llavors socialista Montserrat Tura; o l’exconseller convergent de Territori, Felip Puig, plantava cara a Quim Nadal –actual conseller d’Universitats, en aquell moment de Territori– en les comissions parlamentàries corresponents. A hores d’ara, tal com ha evolucionat la política, dominada per l’eix nacional, es fa difícil pensar que Junts confronte amb ERC més enllà d’aquest àmbit. La gestió, tot i que fonamental, ha passat a un segon nivell de debat, per bé que des d’ERC es mira de posar al centre.
També a diferència d’ara, durant l’època dels tripartits no es discutia tant l’horitzó nacional, que tothom el tenia previst en l’Estatut. La tensió, en tot cas, es reflectia a l’hora de discutir-ne el contingut, i també en el moment en què es forjaven aliances, com ara la que CiU va poder establir amb el Govern Zapatero amb la intenció de modificar l’Estatut. La rebaixa que hi va haver al Congrés va desembocar en l’expulsió d’ERC del Govern després que se’n desmarcara, però les noves eleccions del 2006 van possibilitar la reedició d’un pacte tripartit molt més estable que l’anterior. La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 ho va fer saltar tot pels aires i la política catalana es va anar reconfigurant. L’horitzó nacional va ser el de la consulta, després el del referèndum i tot seguit el de la independència, una finalitat compartida que va evitar el trencament dels governs successius –tot i les crisis que hi va haver– fins la intervenció del Govern espanyol.
Actualment, amb la confrontació estratègica i amb l’horitzó esvaït, s’ha arribat a una situació inèdita de crisi que tindrà conseqüències tant en un executiu que governarà amb estricta minoria com en una oposició poc acostumada a ocupar aquest lloc.