Per a exposicions com aquesta de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, que ocupen totes les sales de l’entitat i suposa un “tour de force” per als artistes i la institució, cal anar pas a pas. El full de sala ens enceta la visita amb “Manta vegades descobreix certes constants vitals, certes confluències estètiques, plàstiques i icòniques, que ens acosten més a la idea de l’encreuament i sintonia entre caminants que al tòpic del treball individual de l’artista, com un procés merament continuista, callat, estanc o autoreferencial.”
No ens cal molta feina prèvia d’investigació dels artistes, ja que les biografies i trajectòries dels creadors són les que acaben encreuant-se i retroalimentar-se una a l’altra de forma infinita. Però sí que cal situar un autor i altre. Afegint, si volem, la revisió de l’exposició que també feren els mateixos autors, a la desapareguda galeria Bernini de Barcelona, però fa trenta anys. Un fet que recuperarem més avall. Ara toca presentar els participants —trenta anys més tard.
Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) qui porta el pes pictòric i fotogràfic de la mostra, és un dels pinzells, objectius i professors destacats de la generació d’artistes vallesanes de la segona meitat del segle XX. Els seus treballs van de la pintura a la fotografia, però també de la tela al paper. Produccions vinculades, principalment a la imatge com a punt central de totes elles. Amb una forta implementació d’un imaginari cinematogràfic -que pot ser també una forma de crear, mirar i veure- dins, a l’interior, del seu corpus creatiu.
Per l’altra banda, Antoni Marquès (Sabadell, 1956) assumeix la part escultòrica de la mostra. Treballant sobre diversos materials, volums i formats ha creat una de les trajectòries més sòlides —com els materials de les seves obres— de l’escultura catalana de la segona meitat del segle XX. Jugant el color, que evoluciona i canvia amb el temps i els materials, de les seves obres a més de les diverses localitzacions. Un fet que ens pot semblar banal, però que esdevé fonamental per la concepció, visió i impressió d’una escultura, encara més contemporània.
Crec que també cal indicar que l’exposició de fa trenta anys, ara recuperem el fil deixat més amunt, tingué un catàleg amb textos del crític d’art Luis Casado. Autor d’alguns textos per la nova mostra i que ens indica “Manta vegades és la mostra d’un recull de treballs dels artistes Isidre Manils i Antoni Marquès fruit de la seva pròpia elecció. La mostra descobreix certes constants vitals, confluències estètiques, plàstiques i icòniques dels dos artistes.”
Afegint que mitjançant aquesta sort de “peces en conversació”, es manifesten subtils coincidències i afinitats, ocupacions i preocupacions convergents en el conceptual, entre ambdós, tot i que els seus universos creatius poden semblar excessivament distants a primer cop d’ull. Més enllà, doncs, del comú denominador d’una dilatada i celebrada trajectòria artística o d’una evident brillantor en l’exercici dels seus respectius oficis plàstics, àmpliament reconeguts pel públic i la crítica especialitzada, aquesta exposició vol incidir i aprofundir en aspectes com l’ocultació, l’equívoc (res és el que sembla i allò que apareix és més del que sembla) o certa semàntica de l’engany, la distorsió o el desig (en els més variats sentits).
La barreja d’autors, també ho és de tècniques, formats, suports, materials, parets i terres. Conformant una xarxa invisible entre les dues trajectòries o carreres però també entre una obra i l’altra. Potser ja va sent l’hora dels exemples.
Intentarem trencar una mica els motlles i no centrar-nos en una escultura. Així, en el cas de Marquès -l’escultor- resulten molt interessants les imatges de la seva performance al Museu d’Orsay. On el creador sabadellenc creava —com en aquesta exposició- traços i lligams invisibles amb obres de Monet o van Gogh. Tot i la documentació, la performance s’acaba convertint en una escultura, amb el mateix cos de l’artista i l’obra penjada del museu. Una escultura que va durar aquella estona i ens queda a la retina a través de les fotografies.
De Manils, enllaçant amb la fotografia de Marquès i la seva vinculació amb l’art del passat, però també amb la relació amb altres artistes i creadors hem de destacar Les portes del paradís. Un enorme oli sobre tela que ens recorda fotografies, ens rememora escenes cinematogràfiques i que lliga amb una producció de Carles Hac Mor titulat Traspasseu-ho. Una mostra més, de les moltes, que trobem a la mostra de les línies invisibles entre un creador, l’altre, el crític i els agents del voltant.
Les traces invisibles entre els dibuixos, escultures, pintures o elements creatius dels dos autors ens deixa entreveure les seves trajectòries. Al mateix temps que d’elles també en descobrim noves visions i mirades. Una feina que fan els artistes, el crític -amb els textos- però que l’haurà de materialitzar el visitant.
La quantitat i qualitat de les peces, conjunts i sèries de la mostra ens fa impossible desgranar-les totes elles. Provocant al visitant la necessitat de repetir, a base de petites dosis, la visita a l’Acadèmia de Belles Arts per observar, veure i sentir aquells matisos, de color, forma i matèria.
Manta Vegades
Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) i Antoni Marquès (Sabadell, 1956)
Acadèmia de Belles Arts de Sabadell
Fins al 29 d’octubre de 2022