Món

L'Iran, un abans i un després

A la República Islàmica de l’Iran, el sistema està en joc. Milers de persones s’han atrevit a sortir al carrer per protestar contra el règim. Són sobretot les dones qui s’arrisca més, i al punt de mira hi tenen els fonaments mateixos de l’estat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Calia una espurna. La mort completament absurda d’una jove fou la gota que va fer vessar el got. Mahsa Amini va morir perquè l’anomenada policia de la moral va considerar que la seva vestimenta no era prou islàmica. Això va passar fa dues setmanes. Des d’aleshores, la ràbia s’ha escampat per tots els carres del país, les dones es treuen el vel que els cobreix el cap, el cremen o es tallen els cabells davant de les càmeres. Els manifestants clamen: «Mort al dictador!», i els estudiants reciten: «Lluitem, morim, recuperem l’Iran.»

Amini, que tenia 22 anys, el passat 13 de setembre va ser detinguda pels guardians de les costums. Tres dies després, aquesta ciutadana iraniana kurda moria sota custòdia policial. La indignació per la seva mort ha unit homes i dones de diferents classes socials, de diferents grups ètnics i de diferents generacions; i a l’avantguarda de les protestes hi ha les dones. Els membres de l’elit popular del país —escriptores, músics, jugadors de futbol, directors de cine i cantants— també s’han solidaritzat públicament amb els manifestants. Fins i tot les dones més conservadores que duen el xador, una peça de roba que les cobreix de cap a peus, també s’han pronunciat contra les normes de vestimenta del règim.

A més de 80 ciutats ja hi ha hagut protestes i demanen una cosa molt clara: llibertat. Les manifestacions, però, aquest cop no es dirigeixen contra uns suposats resultats electorals fraudulents com el 2009, quan el radical Mahmud Ahmadinejad va ser elegit de nou president. i fins a tres milions de persones van sortir als carrers de Teheran per protestar. Aquest cop, el detonant tampoc no ha sigut la manca d’aigua potable o els elevats preus de la benzina, com els últims anys. Aquesta vegada al punt de mira hi ha tot el sistema, les protestes estan dirigides als fonaments mateixos del règim. I, a diferència d’altres ocasions, avui la ira es fa manifesta arreu del país i en totes les capes socials.

La gent està farta dels clergues mig fossilitzats que els governen i que es dediquen a fastiguejar-los amb preceptes religiosos mentre el país està arruïnat després de dècades de mala gestió, de corrupció i de sancions.

El politòleg Ali Fathollah-Nejad, resident a Berlín, ja fa temps que defensa que a l’Iran s’hi ha anat perfilant «un procés revolucionari a llarg termini». Les protestes que s’han desfermat confirmen la seva tesi, i creu que només són un punt àlgid transitori del ressentiment que s’ha anat escampant per amplis sectors de la població. La gent pateix les crisis econòmiques i polítiques, i també greus problemes mediambientals, com la manca d’aigua. «Ara s’està qüestionant l’estructura del sistema», explica.

Valorar la magnitud de les protestes és difícil perquè el règim iranià continua bloquejant l’accés a internet o en rebaixa la velocitat. Costa obtenir informació o posar-se en contacte amb les persones que són dins del país. A més a més, el règim ha intensificat la repressió: segons xifres oficials, arran de les protestes ha mort un mínim de 41 persones, entre elles membres de les forces de seguretat. Les estimacions no oficials calculen que hi ha hagut més morts. Alguns informes locals afirmen que s’han detingut centenars de persones, entre elles 20 periodistes. Una cosa, però, és ben clara: «El hijab representa els fonaments de la República Islàmica», afirma Sanam Vakil, experta en l’Iran del think tank Chatham House.

Els clergues i els seus aliats van assolir el poder després de la revolució dels anys 1978 i 1979 i van anunciar que la seva victòria significaria un retorn a una societat “moral”, a diferència de l’estil de vida occidental. Això, sobretot, va implicar que les dones haguessin de de respectar les tradicions islàmiques. «Des que es va fundar la República islàmica s’ha instrumentalitzat les dones», explica Vakil. «D’una banda, se les va deixar continuar votant per fingir, a través d’elles, la legitimitat del règim. D’altra banda, però, se’ls va negar un tracte igualitari en el dia a dia a través de la introducció de lleis retrògrades.»

Roya Hakakian recorda quan es va fer obligatori dur el vel arreu de l’Iran. Aquesta escriptora iraniana i estatunidenca va viure aquells temps a Teheran d’adolescent i explica que al principi fins i tot n’era partidària: «Ens pensàvem que era un acte patriòtic, un símbol que ens distingia.»

La revolució iraniana sobretot s’oposava a la influència occidental sobre el país. Es considerava que el xa derrocat era un titella dels països occidentals, que només tenien interès en les reserves de petroli de l’Iran. Tot i així, ben aviat el mocador va fer-se obligatori. «Aleshores va convertir-se en un símbol de l’opressió de les dones», continua explicant la jueva Hakakian, que el 1985 va fugir cap als Estats Units amb la seva família. Com molts dels iranians a l’exili, ella també segueix intensament les protestes des de la distància.

Dimecres, alguns representants de mitjans de comunicació locals van informar que la policia de la moral havia desaparegut dels carrers. Tanmateix, Hakakian dubta que es revoqui l’obligació de dur vel ara per ara. «Si se’ls pren això, què els queda?» A nivell de política interna, no hi ha res que permeti diferenciar el règim actual de l’anterior: «Han passat 43 anys des de la revolució i res no ha canviat per a bé.»

Hakakian explica que la misogínia és una característica fonamental del règim iranià. Per a ella, aquesta revolta femenina és una conseqüència lògica. I afirma que els homes «ajuden les dones a cremar públicament els mocadors». Els homes, doncs, passen a donar suport a aquesta causa feminista en la mesura que es distancien d’un règim misogin.

Tot plegat serveix per donar ànims a les dones, però, al mateix temps, també planteja una pregunta molt seriosa: i després, què? Sanam Vakil creu que el règim ja ha optat pels mètodes habituals: repressió, detencions, bloqueig d’internet. Al mateix temps, intenta mostrar les protestes com si fossin dirigides des de l’estranger i organitzar contramanifestacions. Igual que molts altres observadors, Vakil opina que, d’entrada, el règim mantindrà el control. Tot i així, també afirma: «És impossible fer cap mena de pronòstic.»

Per a moltes iranianes i molts iranians, visquin al país o no, acaba de començar una muntanya russa emocional que passa per l’esperança, la ràbia, l’estupefacció i la por. D’una banda, estan sorpresos davant la valentia de les persones; d’altra banda, coneixen bé un sistema que sempre ha recorregut a la força bruta. Un sistema que ni es pot reformar, ni tampoc està disposat a cedir el poder voluntàriament.

Tota esperança de reforma va esfumar-se, com a molt tard, durant el segon mandat del president Hassan Rohani. Se’l considerava un polític moderat i fou qui va negociar l’acord nuclear el 2015. Mentre Donald Trump anunciava l’acord el 2018, la mala gestió del país no tenia aturador i tampoc no va canviar res en les pràctiques repressives del règim: durant les protestes que tingueren lloc el 2019 sota la presidència de Rohani van morir fins a 1500 persones.

El 2021 va ser escollit un home de perfil més dur, Ebrahim Raisi. Tanmateix, les “eleccions” foren una farsa, ja que les candidatures de gairebé tots els opositors de Raisi van quedar anul·lades. La participació va caure a uns mínims històrics, senyal de la desil·lusió de gran part de la població iraniana.

Ara per ara, els líders de l’Iran semblen estar pendents principalment d’una qüestió: qui serà el successor de l’ancià líder revolucionari Ali Khamenei, de 83 anys, que a la República islàmica té l’última paraula. El fill de Khamenei és un dels candidats més probables, com també ho és el president Raisi, però cap dels dos no és gens popular. Amb aquest panorama, el règim no deixa espai per a l’esperança. Per aquest motiu, molts s’atreveixen a arriscar la pròpia vida i sortir a protestar, sobretot els membres de les generacions més joves que no veuen perspectives de futur.

Per als governs occidentals, la pregunta que es planteja és: quina és la reacció apropiada? Cal que endureixin les sancions vigents? Com es pot garantir que afectin realment el règim i no la població? Els Estats Units fins i tot ha alleugerit algunes sancions perquè les tecnologies per evadir la censura a internet arribin a la població i tingui millor accés a la informació. Entre altres coses, han ampliat l’accés a serveis al núvol que s’utilitzen per crear xarxes virtuals privades. D’aquesta manera, els usuaris poden accedir a internet anònimament.

Al mateix temps, també cal plantejar-se quines són les empreses occidentals que subministren tecnologies de control i seguiment al règim. I una altra qüestió és l’energia. El politòleg Fathollah-Nejad explica al respecte: «Alemanya ara es mira de reüll els jaciments energètics de l’Iran. Berlín s’hauria de distanciar clarament tant d’això com d’una visió unilateral de les negociacions de l’acord nuclear.»

Entre els cercles de l’oposició, cada cop es parla més d’imposar sancions als oligarques iranians similars a les imposades als russos, ja que es beneficien del règim i tenen propietats als països occidentals. L’escriptora Hakakian afirma que és inacceptable que els fills dels funcionaris iranians visquin una vida de luxe a les platges europees mentre els seus conciutadans pateixen a casa seva. Cal atacar el patrimoni que els poderosos tenen a l’estranger. «Europa ha d’actuar de manera unida. Fins que s’aturi la violència, no s’hauria de negociar amb l’Iran».

L’experta Sanam Vakil, però, ho veu amb escepticisme. Europa podria aturar les negociacions en matèria nuclear amb l’Iran i augmentar la pressió, però seria una aposta arriscada. El règim cada cop s’ha tornar més immune a les sancions. Si Europa vol defensar els drets humans en la seva política exterior, ho ha de fer de manera conseqüent per poder ser creïble. «Europa necessita una estratègia política per a la tota la regió, amb incentius, mitjans de pressió i límits ben definits. Ara per ara, això no existeix.»

El politòleg Fathollah-Nejad no creu pas que la situació s’estabilitzi. «Tota aquesta colla de joves sent una gran frustració i no desapareixeran. Ens trobem en un punt d’inflexió que canviarà per sempre la República Islàmica de l’Iran.»

Traducció de Laura Obradors

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.