Existeix poca cosa més catalana que Antoni Gaudí, i no hi ha res més gaudinià que el trencadís. Els partits independentistes fa anys que semblen retre-li un homenatge al magnífic arquitecte reusenc en un escenari amb molts colors i infinitat de peces, però sempre dividit, on, per més que aquestes s’acostin, mai arriben a tocar-se.
Part de l’independentisme considera que és legítim exigir a Esquerra Republicana i a l’espai postconvergent de Junts per Catalunya, unió, cooperació, i un front comú cap a l’objectiu de la independència de Catalunya: és principalment aquesta la raó per la qual són els escollits en el vot de tanta i tanta gent, i és raó també estendard de les campanyes electorals i l’ideari polític dels dos partits. Si durant l’època daurada del procés, els polítics treballaven moguts per l’impuls i la vitalitat de la gent que creia fermament en una Catalunya independent, com qui es troba a favor del corrent d’un riu i només ha de dirigir la barca, el moment actual, en què el corrent empeny lluny de la meta, requereix el lideratge de figures clau, i aquestes no apareixen, ni se les espera. Davant d’un fervor popular minvat pel temps i les decepcions, la reacció de l’òrbita independentista sembla no ser suficient per desencallar la situació, i les entitats populars comencen a crear gran pressió per exigir determinació.
La pugna entre Junts i ERC sembla arribar a un punt mort molt perillós. Aragonès ha volgut treure pit i semblar més fort del que és. La destitució del vicepresident Jordi Puigneró després de la pèrdua de confiança en ell, segons el president, no és res més que una mostra de la insostenibilitat d’un govern el qual la seva cola d’unió és un pacte que és força difícil de complir per part dels dos partits que el signen, i que està sent de nou revisat i negociat per evitar un trencament absolut. La discutida suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament de Catalunya va propiciar un ambient de mala maror que ha actuat com a conductor de tots els últims esdeveniments. Les divisions no són només entre formacions, sinó que les pugnes internes són evidents, sobretot a Junts entre el sector més unilateralista i el més pragmàtic, liderats per Borràs i Jordi Turull respectivament.
L’Estat Espanyol ha guanyat una de les batalles més importants d’aquesta guerra. Ha aconseguit el que es proposava, l’escapçament total de la cúpula dirigent independentista a través de tècniques de dubtosa qualitat democràtica, i d’un constant ús de les clavegueres. Divideix i guanyaràs, un cop més. Hi ha la constatació, per part de bona part de la societat, que l’independentisme no ha sabut encaixar aquest cop frontal a la mandíbula, i ha caigut a terra donant-se de nassos amb la realitat, on ha vist què és lluitar contra tot un estat i la seva maquinària opressiva. Els fruits de la guerra bruta orquestrada des de la Moncloa i la Zarzuela es recullen ara, quan existeix dintre el món independentista una gran manca de lideratges i de personalitat que situa als polítics actuals entre l’ombra del que va arribar a assolir-se en un passat, i la promesa, avui en dia molt llunyana, d’una república independent.
Sembla que tot estava preparat per explotar pocs dies abans del cinquè aniversari de l’1 d’octubre, data més important de la història independentista catalana. El record dels successos d’ara fa un lustre ha ajudat a recordar la unió de la massa social i el fervor popular que va caminar de la mà amb les institucions polítiques per orquestrar el que va ser un dels dies més dramàtics i traumàtics de la història recent de Catalunya, com també una exhibició de poder sobirà i popular que va resultar en una dantesca actuació pública de violència i repressió estatal mai vista en l’Europa moderna. La situació actual es mira amb nostàlgia, i a la vegada amb ràbia, un cop i un altre les imatges de les actuacions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, i quan torna a centrar la mirada en el present, l’envaeix un sentiment d’impotència en veure que es continua bevent d’un riu que ja no raja.
La independència segueix sent la promesa eterna, sempre en procés, sempre en construcció. Metàfora fàcil és comparar-la amb la Sagrada Família, l’obra cimera de Gaudí, que s’alça imponent per damunt de tots els altres edificis de Barcelona, però inacabada i embrutada per les grues i les bastides que l’envolten. Generacions i generacions han vist la catedral en construcció, des del primer maó a la imponent forma actual. Tal com una futura ja acabada Sagrada Família, la independència de Catalunya, si mai s’arriba a concretar, distarà molt de la forma en què la imaginaven els primers independentistes, tal com el projecte final actual del temple dista dels primers plànols de Gaudí.
En un moment polític molt complicat, el president Aragonès ha deixat clar que no convocarà eleccions, ja que “el país no s’ho mereix”, cosa que l’obliga o a reconciliar-se amb Junts de nou per continuar amb la coalició de govern, malgrat les desavinences, o a intentar altres pactes amb formacions molt allunyades, o fins i tot enfrontades, de l’independentisme com el cas del PSC i els Comuns. Els republicans es troben lligats per unes cadenes anomenades promeses, que redueixen molt el seu marge d’actuació i els empeny a intentar trobar solucions immediates abans que tot salti pels aires.
L’escenari no és gratificant per ningú, però la tècnica del trencadís fa palesa tota la seva bellesa quan els colors estan ordenats i quan, des del punt de vista de l’observador que el contempla en la distància, es percep una unitat que actua com un sol. Sembla imprescindible acostar posicions i entendre’s uns als altres, perquè d’enemics que divideixen, ja n’hi ha masses.