Així que té tot el sentit del món que el Mercat de les Flors torni a programar, per encetar curs, “Gran bolero” de Jesús Rubio Gamo. Coreografia per a dotze intèrprets, de magnífica recepció en els tres anys de singladura de la peça; que torna a repensar la coneguda partitura de Ravel del 1928. En la memòria universal, inexorablement, la versió del 1961 de Maurice Béjart; hagi tingut oportunitat o no l’aficionat de veure les recurrents presentacions de l’obra que encara fa el Ballet de Lausana i altres companyies.
Però no ens enganyem. Es tracta d’un “double loop” en tota regla. S’intenta vincular l’inici de la temporada amb una tradició -la contemporània- tan connectada creativament amb aquella història com ens vulguem creure; i amb el ressò de l’operació que Àngels Margarit intenta al capdavant del Mercat de les Flors, determinada a convertir el teatre de Montjuïc en la casa dels artistes, modificant així la substància original de la casa de la dansa de Barcelona.
I, tanmateix, en aquest exercici de circularitat entre aquella referència a Béjart i aquest model de programació dels darrers anys, els interessos i la mirada han anat canviant substancialment i convindria assenyalar una sèrie d’elements que distorsionen aquella suposada línia de continuïtat.
El primer lloc, malgrat que sigui una obvietat, la pandèmia ha trencat el fil amb un públic que era fidel i confiat. Una connexió assedegada de novetats i modernitat, que una ciutat com la nostra sempre ha rebut nord enllà. Ens cal veure propostes internacionals, amb estrenes pròximes en el temps a les originals; que ens projectin més enllà de la nostra mirada. Es troba molt en falta un parell o tres de títols, amb venda esgotada amb mesos d’antelació i per on entri aire fresc. Falta pressupost per portar aquest tipus de propostes?
En segon lloc, els interessos dels mateixos artistes del moviment i la dansa; les temàtiques i aquelles coses sobre les quals volen tractar, comencen a resultar repetitives. Mínim en dues de les obres que es presentaran al Mercat es torna a parlar sobre la precarietat d’aquelles professionals; mentre que la presència d’artistes joves i emergents és més aviat discreta. Hi ha una generació tap que no permet que aflorin?
Finalment, si en l’imaginari, l’obra de Béjart representava un caprici coreogràfic, una investigació a través del moviment i la capacitat del llenguatge del cos per connectar universos a priori escindits entre ells (des de la matèria primigènia d’aquell cos que es mou, passant per l’espiritualitat de la repetició); la dramatúrgia ha imposat la seva dictadura, de manera que és difícil gaudir d’experiències que parteixin del gaudi estètic, des de la mateixa naturalesa significativa del dibuix efímer. D’aquesta manera, tot resulta més comprensiu, és cert. Però infinitament més planer. Manca, en aquest sentit, gosadia creativa?
“Gran Bolero” és una bona manera d’encetar la temporada. Remet a un dels mites fundacionals de la dansa contemporània i és una peça que treballa amb brillantor interessos dels nostres temps: l’obstinació per ballar. Però pot resultar un parany si no mirem les coses des d’una perspectiva radicalment diferent. No hi ha un nexe d’unió, sinó una nova construcció d’imaginari, un públic que tindrà com a referència una ruptura amb allò que representava el Mercat de les Flors. Potser aquest és el nou i únic camí possible a transitar, això no se sabrà fins que no hi hagi perspectiva. Però espero que s’entengui fàcilment l’enyorança que pot arribar a generar.