Va passar de ser una sèrie aplaudida i celebrada a ser abandonada paulatinament per gran part del seu públic, fins al punt que segurament hi ha més espectadors que han deixat en algun moment The Handmaid’s Tale que espectadors que encara la segueixen. És difícil establir els motius de la baixada d’interès en la sèrie,però n’apuntarem dos que posiblement s’han retroalimentat. Primer, la duresa de la història que explica la sèrie. El fet que estigui situada en un món autoritari, fa que el dia a dia de la sèrie impliqui mostrar en pantalla actes cruels, violents i vexatius cap a les dones que en formen part, especialment les “criades”, que són les protagonistes. És un món molt cru on, possiblement, no tots els espectadors estan disposats a passar-hi sis temporades. De fet, ja des de la primera temporada, la sèrie mostrava de tant en tant una escletxa on ens dea que hi havia esperança per la protagonista i que tard o d’hora hi hauria venjança. Per tant, prometia que després del patiment vindria la satisfacció de veure les dones revoltant-se contra Gilead.
A la primera temporada, The Handmaid’s Tale va aconseguir esdevenir un símbol popular del moviment per la lluita dels drets de la dona. Fins al punt que els vestits que es veien a la sèrie es van poder veure al carrer, en manifestacions feministes. Eren una imatge amb un missatge molt clar i contundent. Però la sèrie alçava el puny però no duïa enlloc, la qual cosa generava frustració. I aquí és on intervé el segon factor, que és l’allargament artificial de la història, que es buscava que durés diverses temporades (malgrat estar basada en una novel·la, de Margaret Atwood, i no dona per tant). Hi va haver un moment molt específic en què es va veure clarament que la sèrie evitava desembocar cap al final, i això va accelerar l’abandonament progressiu de l’audiència, que començava a percebre-la com a redundant. Malgrat això, la bona notícia és que, després de la pitjor temporada de totes, la quarta, la recent estrenada cinquena temporada, a HBO Max, per fi ha fet saltar els motlles on la sèrie estava encotillada (a partir d’aquí, spoilers inevitables de les trames de les últimes temporades).
Ha resultat que treure a la June de Gilead, un pas que la sèrie havia estat evitant intencionadament, ha estat el seu gran revulsiu. Ha permès fer evolucionar el personatge, que després de tot el que ha viscut és incapaç de tornar a ser la persona que era abans i viure una vida “normal”, servint com a figura que explora el trauma de qualsevol dona que ha patit una agressió sexual (no cal dir que Elisabeth Moss contina excel·lint en aquest paper). I també ha permès moure les peces configurant un cara a cara molt tens entre la June i la Serena. És cert que la sèrie encara comet els mateixos errors de sempre, anticipant moments que no s’acaben de produïr (al quart episodi ja han estat diversos els enfrontaments entre June i Serena que acaben en res, més enllà de sostenir-se la mirada), però la nova situació és molt més interessant i permet explorar amb més intencionalitat temes com ara el processament dels criminals de guerra o la posició de neutralitat davant d’un país autoritari. Fins i tot a Gilead es veuen canvis, a través de la trama de la Tia Lidia, un dels millors secundaris de la sèrie. Si sou dels que en algun moment la vau deixar, potser ara seria el moment de tornar-hi. Només li queden dues temporades i a la recta final promet recuperar el nivell dels inicis.
The Handmaid’s Tale
Creador: Bruce Miller (basant-se en la novel·la de Margaret Atwood).
Repartiment: Elisabeth Moss, Yvonne Strahovski.
Temporades: 5
Plataforma: HBO Max.