Món

«No donarem treva»

Des de la mort de Mahsa Amini, la noia de 22 anys detinguda per la policia moral a Teheran per dur «roba inapropiada», les iranianes d'arreu del país han decidit sortir als carrers. Quatre d'aquestes dones ens expliquen la seva ràbia, que podria arribar a ser perillosa per al règim islàmic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Nasima, 36, periodista, originària d'una gran ciutat

«Masha Amini va morir per una fractura de crani que li havia provocat la policia moral. Va morir perquè la van portar massa tard a l'hospital, que es troba a quatre minuts de la comissaria. A l'hospital, cap esment de la detenció ni del maltractament. Els policies van declarar que l'havien trobat al carrer!

La injustícia envers les dones a la república islàmica es fa palesa per tot arreu. Des de fa més de quatre dècades, la policia moral ens empaita perquè, segons diuen, no duem el hijab posat com cal. Van patrullant les zones concorregudes de la ciutat amb furgonetes verdes, ens detenen amb violència i se'ns emporten a comissaries especials.

A mi també em van arrestar un cop i dos policies van intentar ficar-me al seu cotxe a la força. Jo em vaig defensar i els transeünts els esbroncaven. Ens insulten i ens humilien sempre que poden. L'any 2014, a Isfahan, un grup de fanàtics van començar a llençar àcid a la cara a les dones perquè no anaven correctament tapades amb el vel. No van identificar mai els autors. Per què no?

De tota manera, no només són els homes els qui exerceixen violència: al nostre país també hi ha dones que s'enfronten a altres dones. Fa no gaire, una dona amb vel va renyar-ne una altra que no el duia perquè se'l posés. Quan s'hi va negar, la primera va gravar un vídeo i el va enviar a la Guàrdia Revolucionària, que va arrestar la que no anava coberta. Van obligar-la a confessar públicament a la televisió. Se li apreciaven perfectament els hematomes que li havien provocat torturant-la.

L'existència de la policia religiosa permet cometre actes de repressió a qualsevol persona que tingui connexions amb el poder polític. Aquesta violència sempre present és el que ha provocat que aquests dies les dones estiguin descarregant la seva ràbia de forma tan vehement.»

Afra Hassan Pour, 29, assistent de galeria, Teheran

«Aquí a Teheran, ara hi ha tant homes com dones i fins i tot nens i nenes que estan sortint als carrers. Es manifesten per poder dur la roba que vulguin i també la vida que vulguin. Estan farts de tot el que passa al país; però, per primer cop, aquest alçament el protagonitzen les dones.

Mahsa Amini va haver de morir perquè no era el que esperaven: una dona bona i manyaga. Es va defensar. Per això la van baldar a cops, per fer por a les altres. Perquè aquest és l'objectiu de la policia moral: el que volen és acoquinar les dones. Si no fos tan tràgic, faria riure, perquè és que ni tan sols hi ha una llei clara que determini la manera correcta de posar-se el hijab. Ho fan només per fotre.

Aquí els poderosos ho són perquè saben exercir violència. Poden detenir i assassinar qualsevol que opini de forma diferent. No els interessa que hi hagi persones en aquest país que pensin diferent. Des que va arribar al poder el nou govern encapçalat pel president Ebrahim Raisi, hem fet encara més passos enrere pel que fa als drets humans i de les dones en particular. L'espai públic està molt més controlat que abans.

Les nostres dones han aconseguit ben poc, malgrat que fa molt de temps que lluiten. Però no es donen per vençudes. Ningú no sap com acabaran aquest cop les protestes. El que sí que sabem és que els poderosos hi reaccionaran amb molta violència si acaben sent perilloses per al Govern.»

Roja Rezaei (nom inventat), 45, Teheran

«Fa uns pocs dies, al bulevard de Keshavarz, on es manifesten ara les dones contra el règim, vaig veure una senyora gran de 90 anys que es va dirigir a la policia moral i els va dir que, el 1979, l'any de la revolució, estava a favor d'un govern islàmic, però que ara —els deia a la cara—, com que estaven matant els nostres fills, havia vingut per recolzar les dones que protestaven. Crec que si aquesta dona ha pogut canviar, també ho poden fer els membres més joves de la policia, alguns dels quals són estudiants de 22 o 23 anys, l'edat que tenia la malaguanyada Mahsa Amini. Són els qui han de sortir al carrer i quan els parles veus que tremolen.

Jo he vist amb els meus propis ulls com colpejaven els manifestants al cap amb les porres. Només Déu sap quants cranis deuen haver rebentat ja. Això sí, les policies no es comporten com bèsties salvatges, sinó que empatitzen més amb les dones que estem enfurismades i actuen gairebé amb solidaritat. És un bon senyal i em va reconfortar quan ho vaig veure.

Crec que les dones que ens sentim maltractades a l'Iran no donarem treva fins que aconseguim el que desitgem: que es protegeixin els nostres drets fonamentals, que els nostres cossos ens tornin a pertànyer a nosaltres. No volem que ens imposin com hem de vestir-nos o de viure! No ens cal cap tutor ni cap germà que vetlli pel nostre honor. I tenim dret a l'educació. La ciència no és monopoli dels homes. Però fins aleshores, a nosaltres, les dones iranianes, ens tornaran a matar dia rere dia.»

Shahed Saffari, 37, galerista, Teheran

«Mahsa Amini ens representa a totes. La van apallissar en un dels centres de la policia moral de Teheran, un centre al qual podem anar a parar cadascú i cadascuna de nosaltres. Allà, no existeixen els drets. Aquests policies es fan dir guardians dels bons costums, ens empaiten, els tenim por en el nostre dia a dia. A mi també em van detenir perquè anava conduint sense cobrir-me els cabells. La quantitat de ràbia i de tristesa que hem de suportar aquí és inimaginable. La gent està demostrant el seu descontentament a les xarxes socials i convida la resta a unir-se a les manifestacions. Encara no en són tants, però cada cop més.

Mahsa Amini és la cara més visible d'una revolució encapçalada per primer cop per dones. Veig vídeos de joves d'uns vint anys que s'enfronten al Govern amb valentia! Però he de reconèixer que tinc por. Aquestes manifestacions són el tercer cop que veig protestes contra la república islàmica a l'Iran. El primer cop va ser el 2009 però ara que tinc 37 anys he d'admetre que tinc poques esperances.»

Traducció d'Aitor Martínez Bastidas

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.