ELS CRÍTICS

Geles Mit: veus i ressons des de la Naturalesa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La fotografia contemporània és, quasi per definició, fronterera. Per descomptat, en els seus mitjans tècnics travessa tot tipus de possibilitats creatives, i la seua presència en les programacions expositives ha relegat definitivament els prejudicis sobre justificacions ancorades en les categories clàssiques per a la disciplina. Així, entre la juxtaposició i la porositat, el paper de la imatge fotogràfica no és anhelar tan sols la idea de representació, sinó reinventar, entre les narracions, allò quotidià, l’arxiu, la identitat o el paisatge, entre moltes altres tipologies genèriques des de les quals l’instant es recupera, i alhora queda detingut en l’actualitat.

Certament aquest últim joc de temps fotogràfics on l’espectador accedeix al locus intemporal de l’artista, és aquell sense el qual no és possible penetrar, amb pas ferm i pausat, en la subtil però contundent latència suscitada des de les diferents veus que la Naturalesa ha inclòs dins la càmera de Geles Mit, un món de paisatges llançats al cosmos de l’existència real i de la cultura visual, a l’univers que l’ésser humà habita, medita i recorda.

Així que, sense rastre d’una topofília que sostinga jocs edulcorats o fins i tot articulacions epicúries, l’artista valenciana no es retira a presenciar naturalment, sinó que adquireix el caràcter humanitzat dels seus enclavaments i el sentir habitat de tota forma oculta entre verds panoràmics, blaus marítims o grisos àrtics, tots situats, paradoxalment aixoplugats, en el tan bell com complicat espai de l’Almodí de València. Es tracta de fitar el subjecte en el seu mitjà, en l’ambient rousseaunià que l’acull, però també d’emplaçar-ho a partir del símbol o la metàfora en el receptacle natural que ell mateix ha modificat. Potser el paisatge de Geles Mit trosseja els múltiples estats de l’ànima, implica la llibertat encarnada de Schelling o irromp en la frondosa llunyania d’un crataegus que amb les seues fulles assenyala i contempla un home que alhora és contemplat. I tal vegada els seus treballs parlen del C.D. Friedrich més romàntic, es perfilen en la línia d’un fotògraf com Richard Misrach o fan emergir l’epopeia de Fridtjof Nansen, explorador i premi Nobel de la Pau. I fins i tot és possible que la cerca de Mnemosine haja de resoldre’s en la pintura o el cinema, tots dos, propagadors de noves experiències i fantasies. No obstant això, la mirada sobre la Naturalesa, com a paisatge i vida, descarta que l’altre no siga ja partir d’un mateix. La geografia ens constitueix tant com la imatge, perquè és ressò de l’exterior i proposta d’íntima.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.