Els volcans tenen una força hipnòtica i arravatadora, provinent d’un batec interior desconegut que prové de l’entranya mateixa de la Terra. Que fascina per com es mostra, amb rius de foc, amb gas i roques fetes projectils, per la bellesa, atractiva i terrible, per la potència de la imatge i de tot allò que ens situa, com a éssers humans, al lloc que ens pertoca. Som minúsculs, en l’espectacle de la natura. Aquest espectacle, incomparable i addictiu, pura màgia, és el que va unir els francesos Katia i Maurice Krafft, vulcanòlegs i aventurers, apassionats de la natura i de les erupcions. I parella enamorada.
Des que es van conèixer —en dues dècades de localitzacions i rodatges frenètics—, Katia i Maurice no van parar, d’un lloc a l’altre, convertits en estrelles icòniques i úniques en el seu àmbit, i també convertits en personatges que semblen trets d’un càsting per a un film de Werner Herzog o inspiradors avant la lettre d’una història de Wes Anderson, per honor i glòria de Steve Zissou. De Stromboli al Japó, decebuts per l’ésser humà, fascinats per la natura, pel refugi i la immensa meravella que aquesta suposa. Es van dedicar, fins a les darreres conseqüències —en cos, ànima i rodatge—, a perseguir volcans.
“Katia, jo i els volcans, som una història d’amor”, diu Maurice en un passatge d’aquest esplèndid documental que és Fire of love. És talment això. Ella en feia fotografies, ell rodava amb la càmera. I aquest material, més tot l’arxiu d’entrevistes i dietaris, és el que serveix a Sara Dosa per trenar un film molt inspirat i tan singular com ho són els dos protagonistes, narrat per la veu de Miranda July. Guardonat a Sundance amb el premi a Millor muntatge,la directoraposa l’arxiu al servei de la història, amb l’amor al centre, amb aires de western, d’aventura romàntica clàssica, de prodigi visual on la ciència brilla al centre, i un enlluernament que atrapa fins a la fi. Amb moments com quan sona Je me se sens vivre, interpretada per Dalida, i notem l’energia d’una passió extrema, malgrat el risc que comporta. O d’altres, delirants, com quan Maurice es fa un ou ferrat damunt la llengua de lava. Tot s’hi val, en l’amor i la passió.
Katia i Maurice toquen el volcà, el trepitgen, s’hi enfonsen, es cremen, l’observen esmaperduts, hi aprenen a viure. Sempre junts, també moren, a la falda d’un volcà imprevisible i geniüt. El dia abans del succés fatal, al mont Unzen del Japó —el 3 de juny de 1991—, ja és cèlebre la frase que Maurice va deixar per a la posteritat: “No tinc por mai, perquè he vist tantes erupcions en aquests anys que, encara que demà morís, no m’importaria”. Dit i fet, sense saber-ho, aquestes paraules significarien un testament, un llegat i una manera d’entendre la vida que els seria treta just un dia després.
Fire of love no és una història d’amor i prou. És la història d’una passió. Sobre què vol dir tenir una passió a la vida. I de com aquesta et pot portar a la fi, irracionalment. Però també parla de l’amor de compartir aquesta passió, volcànicament. De la sort que tenen —uns pocs escollits— de viure l’amor amb un objectiu comú i que t’uneix, eternament, a l’altre.
Fire of Love
Direcció: Sara Dosa
Estats Units, 2022
Durada: 93 minuts
Guió: Shane Boris, Erin Casper, Jocelyne Chaput i Sara Dosa
Música: Nicolas Godin
Fotografia: Pablo Álvarez-Mesa
Repartiment: Katia Krafft, Maurice Krafft i veu de Miranda July.
Documental