En un catàleg de plataformes plenes de thrillers que semblen clons els uns dels altres, aquests dies m'ha cridat l'atenció positivament a Netflix la sèrie Santo, que té uns quants elements que la converteixen en un entreteniment més estimulant que la mitjana. Es tracta d'una coproducció espanyola i brasilera que divideix l'acció entre els dos països respectius, amb dos agents situats a Madrid i Salvador i les vides dels quals queden unides per les accions d'un narcotraficant a qui no ha vist mai ningú i que anomenen Santo. En el moment en què aquest criminal, perseguit inicialment pel detectiu brasiler, abandona el seu país per viatjar a Madrid, serà un cas on també hi intervindrà el detectiu espanyol. Tots dos agents tenen motivacions diferents però comparteixen el mateix objectiu. Aquesta premissa que permet la integració del talent de tots dos països coproductors i també de les dues llengües, portuguès i espanyol (sempre que seleccionem la versió original subtitulada) que recorda a altres coproduccions criminals com ara la sueco-danesa Bron/Broen. En l'execució, no tenen res a veure. Santo imprimeix un ritme de thriller ràpidament i el principal interès de la sèrie rau en la intriga principal, trobar el narcotraficant. És fonamentalment una sèrie d'acció, sense les lectures socials que són habituals en les sèries escandinaves del gènere.
Les escenes d'acció són vibrants i estan dirigides amb nervi. Tant és si és una persecució pels terrats de la ciutat o un assalt en un vehicle. En general la sèrie aconsegueix donar vigor i testosterona a aquestes escenes, que es beneficien d'una bona factura (de nou, superior a la mitjana dels thrillers). Però la clau de la sèrie, per bé i per mal, és la seva estructura en forma de trencaclosques. Durant els tres primers episodis, es fa un fart de fer salts en el temps i també geogràfics, saltant d'un país a l'altre i del passat al present, i deixant moltes explicacions a l'aire. És feina de l'espectador agafar les peces del trencaclosques i mirar de fer-les encaixar. Aquesta proposta és més estimulant que l'estructura lineal que sovinteja en la majoria de thrillers, però cal que l'espectador faci l'esforç i també que assumeixi que els guionistes dosifiquen deliberadament la informació: és a dir, que hi ha peces que no mostren, de manera que estàs constantment creant una idea incompleta del misteri. Així, pot ser frustrant per partida doble però amb una mica de paciència, si arribes al quart episodi, tot queda ben aclarit.
La sensació d'estar en mans de guionistes que estan jugant amb avantatge també es compensa per les interpretacions, particularment les de Raúl Arévalo i Greta Fernández, que funcionen molt bé com a tàndem i per separat. Per contra, tot el misteri que envolta la figura de Santo hi ha un moment en què entra en territoris grotescos que fins i tot tenen un punt ridícul. Per mantenir l'interès sobre un personatge que no és visible se l'envolta d'una aura mística, amb els seus acòlits disposats a fer el que sigui per ell, i es recorre a escenes d'una violència molt gràfica i de naturalesa extrema que més que horroritzar, de tant exagerades, queden fora de lloc i alienes al conjunt. Però fins i tot tenint en compte aquestes febleses, Santo s'acaba erigint com un thriller sòlid on totes les peces acaben caient al seu lloc i que té un gir final que, quan es fa l'exercici de revisar cap enrere tot el que ha explicat la sèrie, encaixa correctament. Pot semblar un mínim, però és molt més del que ofereixen sovint les sèries d'aquest estil.
Santo
Creador: Carlos López
Repartiment: Raúl Arévalo, Bruno Gagliasso
Temporades: 1
Plataforma: Netflix