L’històric Hotel Formentor (Pollença, Mallorca) no complirà el segle d’existència. Fou adquirit el 2021 pel fons d’inversió Emin Capital, que cedí la gestió a la internacional hotelera canadenca Four Seasons, especialitzada en establiments de gran luxe. Els nous propietaris demanaren una llicència de reforma. Però l’obra s’ha convertit en l’esbucament i la reconstrucció de l’edifici, enmig d’una polèmica que podria acabar en les sales dels tribunals. Hi haurà un altre Formentor, però no serà el que va fer construir l’argentí Adán Diehl, que es va inaugurar el 1929 i pel qual passaren grans noms de la política, la cultura i l’espectacle internacional.
L’Hotel Formentor. El cap de Formentor està situat a l’extrem septentrional de Mallorca. És la punta més al nord, on acaba abruptament la serra de Tramuntana, que recorre l’illa, com una espina dorsal, pel litoral nord des de l’altra punta, a Andratx. A l’extrem del cap es construí el 1863 un far, a una altura de 210 metres sobre la mar, visible des d’una distància de 21 milles marines –gairebé 39 quilòmetres– i que avui és una atracció turística; de fet, hi vol anar tanta gent durant l’estiu que a la temporada alta es restringeix l’accés a través de l’única carretera que permet accedir-hi, construïda el 1925 per evitar el camí de cabres que abans hi havia. És una carretera molt atractiva, estreta, plena de voltes, en molts de trams marcada per caigudes en el costat de la mar que arriben a superar els 300 metres. Durant les tempestes de l’hivern i la tardor fa feredat. No parlem ja del que suposava transitar-la quan es va fer, quan encara la tracció de sang continuava essent la norma. La dificultat de la via aconsellà que en els primers anys de l’hotel, construït davant d’una meravellosa platja emmarcada per un bosc mediterrani i penya-segats, els clients hi accedissin en barca des de Pollença.
Aquell indret verge fou durant segles propietat de l’ascendència familiar del poeta Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Quan morí Costa, els hereus decidiren dividir la propietat i vendre’n una part. En aquells moments pensar a vendre un terreny litoral no era una empresa fàcil. En general els mallorquins el consideraven d’escàs valor, perquè solien ser poc útils per a la pagesia. I encara menys atractius resultaven si, com era el cas, tenien un accés difícil.
En aquells anys existia una minoria empresarial que apostava pel tourisme –així, en francès, tal com s’hi referia la premsa a finals del XIX i principis del XX–, però els incipients hotels estaven en accessos fàcils, amb relativament bones carreteres. Res del que oferís la gran propietat –unes 1.200 hectàrees – de la família del poeta.
Adán Diehl (Buenos Aires, 1891-1952) havia nascut en una potentada família argentina. De ben jove es va traslladar a Europa, com era norma entre la distinció més adinerada de les famílies del país. El 1913 residia a París, un dels llocs d’obligada visita per als enamorats de l’art com ell, no debades la ciutat es considerava aleshores la capital mundial de la creació artística, a més de comptar, no cal dir-ho, amb una vida nocturna com poques altres ciutats tenien. A la vorera del Sena feu amistat amb el pintor català Hermenilgd Anglada Camarasa (Barcelona, 1871 - Pollença, 1959), que sovintejava el nord de Mallorca, en concret Pollença. L’illa s’havia començat a posar de moda entre una part de la selecció social –intel·lectuals, escriptors, pintors...– des de principis de segle, seguint el rastre dels primers visitants que ja cantaren les excel·lències paisatgístiques de la zona en l’últim terç del segle XIX, com fou el conegut cas de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Anglada parlà a Diehl de les meravelles de Pollença i l’encoratjà a visitar-la. Així ho va fer l’argentí i quan hi arribà quedà impressionat. El seu amic pintor no l’havia enganyat. Si de cas s’havia quedat curt. Quan va saber que una part de la gran propietat de Formentor estava en venda des de feia quatre anys, no s’ho podia creure. No ho dubtà. El 1926 adquirí l’enorme finca.
La seva idea inicial era construir-hi una gran casa, a la qual s’accediria en barca des de Pollença i que destinaria a fer-hi grans reunions artístiques, socials i culturals. Amb aquesta idea inicià les obres, les quals, com és bo d’imaginar, van ser de tot menys fàcils. Duraren més de dos anys, però quan finalitzaren el que s’havia fet era quelcom més que una gran casa. En algun moment del procés, Diehl i la seva esposa, Maria Elena Popolicio, van apostar perquè fos un selecte hotel que atragués a aquell indret de l’exòtica illa la societat més selecta, rica i culta d’Europa i del món.
El gran cost de la construcció –els materials havien d’arribar per barca, igual que els treballadors, la feina in situ era complicada per la roca i per la dificultat de portar-hi maquinària pesant...– no fou un problema. Demanà un crèdit a la Banca Rocquist de Buenos Aires i un altre al Banc de Crèdit Balear per fer l’hotel de la més alta gamma que ell i sa dona foren capaços d’imaginar. El matrimoni dibuixà els plànols, feren de promotors i decidiren fins al més mínim detall de l’exquisida decoració.
El maig de 1929 va ser inaugurat. Ben aviat va córrer entre la distinció europea l’existència d’aquell tan especial establiment en un lloc incomparable, situat en una aleshores desconeguda illa del Mediterrani occidental. A més, Diehl i la seva esposa, sempre compromesos amb l’activitat cultural, volgueren donar aquest plus a l’hotel des de just la seva obertura. Així, ben aviat s’hi organitzà la Setmana de la Saviesa, amb presència internacional com la del comte i filòsof alemany Hermann von Keyserling –un dels intel·lectuals de referència europea durant el primer terç del segle XX–, el periodista i escriptor nascut a Argentina –i posteriorment nacionalitzat francès– Joseph Kessel i, entre d’altres, el també escriptor francès Francis de Miomandre, pseudònim de François Félicien Durand.
Reunions com aquesta era el que Diehl i Popolicio volien com a segell distintiu de l’hotel. Rere d’intel·lectuals i pintors, aparegueren polítics, magnats, empresaris, actors, científics... Però una cosa era el glamur que destil·lava l’Hotel Formentor, que en qüestió de molt pocs anys es convertí en sinònim de luxe, distinció i selecció internacional, i una altra prou diferent era el negoci. La parella argentina era somiadora, però no empresària. Els crèdits s’havien de tornar, és clar. I se suposava que, al respecte, els beneficis de l’hotel bastarien i sobrarien. Però la realitat fou que no cobrien ni una mínima part. Amb el resultat que és fàcil de suposar. Nervis i advertències a Niehl per part de la banca creditora. Intentà arreglar la situació amb l’entitat financera argentina, però deixà la mallorquina a banda. El Banc de Crèdit Balear es convertí en el principal creditor, amb diferència sobre la resta. El 1934 Diehl optà per desaparèixer de l’illa i tornà a Buenos Aires. El banc es quedà amb la propietat de l’hotel.
L’establiment no tancà les portes. La nova propietat buscà altres vies de negoci, com obrir una mena de casino format bàsicament per una ruleta elèctrica que els oferí una parella de pocavergonyes simpàtics formada per un neerlandès i un italià, de llinatges Strauss i Perlowitz, respectivament. L’acrònim entre Stra i Perlo donà nom a una pràctica –durant la Guerra Civil i la postguerra– que quasi ni cal explicar: el frau, el comerç il·legal, l’estraperlo. La ruleta va ser una gran estafa –adoptada també pel casino de Sant Sebastià– i durà només una setmana a l’Hotel Formentor. L’escàndol va ser tan gran que tingué ramificacions polítiques, no debades alguns importants càrrecs del Partir Radical d’Alejando Lerroux van cobrar sota mà importants quantitats per donar els permisos per instal·lar-hi la ruleta estafadora.
El Banc de Crèdit Balear, arran de l’escàndol, va vendre la propietat al Banc de València, que era el titular quan començà la Guerra Civil. Just després fou adquirit per la companyia catalana Hotels de Muntanya, però tampoc degué ser un bon negoci per a aquesta empresa, que a la fi el va vendre el 1954 a un grup d’empresaris mallorquins encapçalats per Joan Buadas Salas. En aquells moments s’estaven posant les bases del que seria el boom del turisme dels anys seixanta.
Els nous senyors de l’hotel, fidels a l’origen cultural de l’establiment, hi celebraren l’any següent, el 1955, el I Congrés Lul·lístic Internacional. El 1959, de la mà de Camilo José Cela, que aleshores residia a Palma, s’hi començaren les Converses Poètiques de Formentor. L’any següent s’hi organitzà el Col·loqui Internacional de Novel·la i es va convocar el Premi Formentor i el Prix International des Éditeurs, dotats amb 10.000 dòlars, una fortuna, una quantitat mai no vista per a un premi literari. Així, a l’Hotel Formentor es reunien cada any les editorials més importants del món, com Gallimard, de París; Einadui, de Torí; Weidenfeld & Nicholson, de Londres; Rowolhlt Verlag, d’Hamburg; Grove Press, de Nova York, i, entre d’altres, Seix Barral de Barcelona. Aquella finestra de llibertat intel·lectual no agradà gens a les autoritats franquistes, que acabaren per prohibir-la i l’esdeveniment es traslladà a Corfú.
Durant les dècades següents l’Hotel Formentor, a pesar de la dictadura, continuà atraient els noms més importants de l’escenari internacional. La llista que s'hi ha allotjat des de l'obertura és una bona representació de les estrelles mundials de diversos àmbits i d'èpoques diferents: el xa de Pèrsia, el dalai-lama, Winston Churchill, Charlie Chaplin, Audrey Hepburn, Laurence Olivier, Gary Cooper, Peter Ustinov, Vicente Aleixandre, Octavio Paz, Severo Ochoa, Rainier i Grace de Mònaco –que hi passaren uns dies del seu viatge de noces–, John Wayne o Agatha Cristie, que també hi passà uns dies i qualificà l'hotel com «un bon escenari de la plutocràcia» mundial.
Polèmic nou hotel. Durant més de mig segle la propietat no canvià. Fins que l’any 2006 el grup mallorquí hoteler Barceló l’adquirí per 36 milions d’euros. Els seus plans eren, segons van explicar aleshores, convertir el Formentor en «la nau insígnia» de l’empresa i referent «de màxima qualitat» turística internacional. També apostà per la recuperació de les jornades literàries de les quals s’ocupà l’anomenada Fundación Formentor, creada el 2011, que comptà amb el patrocini de Barceló i de la família Buadas.
Barceló intentà ampliar l’establiment, però després de diversos intents, davant l’evidència que no obtindria els permisos pertinents, va vendre l’hotel catorze anys després d’haver-lo comprat. El 2019 s’anuncià el principi d’acord amb el fons d’inversió Emin Capital, el qual ha cedit la gestió a la cadena internacional hotelera amb seu a Toronto, al Canadà, Four Seasons, especialitzada en gran luxe. La compravenda es va efectuar finalment el desembre de 2020 per 156 milions d’euros.
Els nous propietaris i gerents anunciaren una reforma de l’hotel per reduir-ne el nombre d’habitacions –de 122 a 110– amb la intenció de fer encara més exclusiva l’oferta. Segons explicaren, serà «un 5 estrelles Gran Luxe».
L’Ajuntament de Pollença atorgà la llicència de reformes per iniciar les obres, enmig de les crítiques dels ecologistes que no veien clara la intencionalitat de la reforma. Tanmateix, el procés burocràtic continuà endavant i les obres s’iniciaren. La relativa polèmica s’oblidà, fins que recentment, el passat 14 de setembre, un reportatge del diari Última Hora deixà en evidència fotogràfica que la «reforma» en realitat ha consistit a deixar només l’esquelet de l’edifici que formen les façanes i –a partir d’ara– reconstruir del tot l’hotel.
La majoria municipal, formada per dues formacions independents localistes de dreta, Tots per Pollença i Unió Mollera Pollencina, que compten amb el suport del PP i del PI, defensa la legalitat de tot el procés. Però l’oposició d’esquerres no ho té tan clar.
L’exbatlle progressista (2015-2019), Miquel Àngel March –que durant molts d’anys fou portaveu del GOB–, líder de la formació local Junts Avançam, explicà al diari esmentat que «cap de les llicències (n’hi ha dues) empara» derruir i reconstruir l’hotel (...) És clar que el propòsit de l’empresa era des del principi la demolició, cosa que han fet d’amagat i amb la complicitat de l’Ajuntament (...) L’hotel històric ja és història (...) Estem davant d’un frau de llei i hem posat en mans d’un advocat el possible incompliment de les llicències».
Del mateix parer és Tonina Amer, d’Alternativa per Pollença: «No es preveia la demolició (a la llicència de reforma), però la demolició s’ha fet». I des d’Unides Podem, Michael Muller manifestava «sospites» sobre la legalitat de tot el procés.
La nova propietat té previst reinaugurar l’Hotel Formentor dins de l’any que ve, el 2023. Caldrà veure, però, si l’assumpte de la demolició no acaba en els tribunals i, si fos el cas, què decideix la justícia al respecte.
De moment, el que és segur és que les jornades literàries Formentor es fan en un hotel de luxe de les Canàries, alhora que l’Hotel Formentor ha desaparegut. Potser n’hi haurà un altre calcat en el mateix lloc i amb el mateix nom, però no serà el mateix on la llarga llista de personatges excepcionals passaren uns dies o unes setmanes. No serà el mateix, tampoc, que pensà, dissenyà i feu construir Adán Diehl i la seva esposa Maria Elena Popolicio. No serà el mateix, en fi, que hauria complert un segle el maig de 2029.