Com una muralla de fitxes de dòmino, els impagaments en el mercat immobiliari xinès estan generant una sensació de caos les conseqüències del qual ben aviat podrien notar-se a la resta del planeta.
Ni la crisi de 2008 no va impactar de manera tan severa sobre el sector de l’habitatge com ho està fent l’actual. Els pitjors pronòstics han quedat ridiculitzats per les dades que arriben del gegant asiàtic, on la caiguda de les vendes de pisos amenaça de superar el 30%. En 2008, aquest retrocés va ser del 20%.
Efectivament, es tracta d’una gran filera de fitxes que van caient una rere l’altra. Molts compradors han deixat d’abonar el préstec hipotecari que van subscriure abans de l’inici de les obres, i ara tots aquests impagaments estan provocant una aturada en sec de les construccions. Sense els ingressos previstos, els agents urbanitzadors no tenen prou múscul per tirar endavant.
Setmanes enrere, Standard & Poor’s (S&P) precisava la mida del forat causat per l’onada d’impagaments: 144.000 milions d’euros. I la manca de liquiditat repercuteix, òbviament, en la continuïtat de centenars de projectes urbanístics que es trobaven en marxa, cosa que encara incrementa els impagaments: com que les obres no avancen, els propietaris es neguen a satisfer les quotes periòdiques de la seua hipoteca. Una crisi en cadena que no sembla tenir final.
Les promocions congelades, uns esquelets de formigó que ningú no sap quan es reactivaran, ja s’han convertit en un paisatge habitual de cap a cap del país. I això representa un autèntic drama per a una economia molt més depenent del totxo que no aparenta; si fa no fa, una quarta un part del PIB estatal gira al voltant de la construcció. S’hi suma el fet que les vendes anticipades són la tònica general, una circumstància que encara dificulta més la progressió de les obres en casos de col·lapse com el que es viu ara mateix.
Els indicadors fa temps que no conviden a l’optimisme. Preocupa especialment la paràlisi de les vendes entre la població més jove, és a dir, la que s’incorpora a l’adquisició del seu habitatge un cop ja ha aconseguit una estabilitat laboral mínima. La inseguretat s’està estenent com una taca d’oli i espanta els nous possibles compradors.
Molts dels que ja s’han embrancat en un crèdit i no estan pagant-lo podrien fer-ho sense problemes, però han decidit revoltar-se davant l’aturada de les obres. Ja es parla, ras i curt, de “boicot hipotecari”. Una figura inimaginable fins no fa gaire en un país com el xinès, en què sobretot preval l’obediència.
Evergrande com a símptoma
És, de lluny, el principal promotor de pisos del país. Per això, quan va córrer el rumor que Evergrande seria incapaç de satisfer el seu deute de més de 300.000 milions d’euros, les borses de tot el món van tremolar de valent. Era el 20 de setembre de 2021.
Fins aleshores, era sinònim de solvència demostrada. Però l’agència Fitch va reduir a les cendres aquella imatge impol·luta en qualificar de “molt elevat” el risc d’impagament d’Evergrande.
“El risc creditici és alt per la liquiditat tan escassa de l’empresa, el declivi de les vendes contractades, la pressió per resoldre el retard dels pagaments als seus proveïdors i els progressos limitats en la liquidació d’actius”, sostenia Fitch en el seu informe.
Per tal de salvar Evergrande, el president de la companyia, Xu Jiayin, va afanyar-se a traspassar el 51% del negoci immobiliari a Hopson Development, una altra empresa del sector. El missatge que s’enviava era clar: Evergrande era un gegant amb peus de fang.
El llum d’alarma de l’economia xinesa va encendre’s llavors, i en 12 mesos la sirena ha sonat cada cop amb més força. La sacsejada de setembre de 2021 va tenir rèpliques a les borses de la resta de continents. Si un pilar mestre de l’economia xinesa estava constipat, el perill de contagi era enorme. I no hi ha res més poregós que els diners.
Amb l’ai al cor
Les especulacions sobre les derivades que tindrà la crisi immobiliària xinesa van in crescendo. I algunes mesures impulsades per les autoritats no contribueixen a apaivagar els ànims.
Així, el diari Financial Times ha explicat que el Govern xinès ha posat a disposició dels promotors préstecs per un valor global de 148.000 milions d’euros amb la intenció de reactivar el sector. No obstant això, l’Oxford Economics ha advertit que la mesura podria ser interessant de manera immediata, però contraproduent a mitjà i llarg termini. “No és convenient per al creixement de la Xina, perquè el Govern i el sector financer es veuen obligats a donar suport i a sostenir una indústria immobiliària del tot improductiva, fallida”, ha apuntat el reputat organisme d’anàlisi econòmica.
L’empresa londinenca Capital Economics, tanmateix, ha precisat que caldrien 444.000 milions per poder enllestir les obres detingudes per la manca de liquiditat. Els bancs no se’n refien gens ni mica i el salvavides governamental pot resultar insuficient.
I és que el panorama, en general, no pot ser més descoratjador. Els intents desesperats de rescatar el sector transmeten tot just el contrari: temences en augment, si no pànic. Per exemple, el diari The Paper, que compta amb la simpatia inestimable del Govern xinès, ha informat d’una tàctica innovadora per tal de fer repuntar la venda d’habitatges.
Es tracta de compres col·lectives gràcies a les quals els compradors poden beneficiar-se d’un descompte del 3% com a mínim. El digital Business Insider n’ha fet la comprovació in situ, a la ciutat de Huanggang, a la província de Hubei: efectivament, era possible accedir a aquest descompte si 20 compradors es posaven d’acord i es mostraven interessats en una mateixa promoció.
Al sud, a la província de Hunan, Deng Bibo, el secretari del Partit Comunista Xinès, va enregistrar un vídeo ad hoc per a la fira immobiliària local: “Si n’has comprat un, compra’n dos. Si n’has comprat dos, compra’n tres. Si ja n’has comprat tres, compra’n quatre”. La meta és acumular com més pisos millor per tal que l’economia xinesa no afluixe. O que no afluixe encara més, vaja.
No és un cas esporàdic. Com també ha reportat Yicai, un mitjà especialitzat en informació econòmica, alguns funcionaris de Sixian —una petita població situada a l’est del país— han rebut l’encàrrec de vendre propietats als seus amics i familiars. “Els funcionaris han de motivar els seus amics i familiars”, ha emfasitzat explícitament el govern local.
El Govern estatal avala qualsevol estratègia de persuasió. N’hi ha per a això i per a molt més. En juliol de 2022 les vendes dels 100 promotors de capçalera van caure el 39,7% en relació amb el juliol de 2021, subratlla el China Real State Information Corp (CRIC), l’organisme que fa un seguiment més acurat del sector.
Així doncs, benvingudes siguen les compres massives amb descomptes suculents, la supressió o devolució temporal d’impostos als compradors de vivendes, les ajudes directes als promotors perquè no deixen de construir-ne més i més.
Uns braços oberts que contrasten, i de quina manera, amb les “línies roges” establertes pel Govern comunista l’any 2020. Les pors a una fallida bancària a recer de la pandèmia va provocar la limitació estricta del finançament a les empreses promotores. No és possible excedir-se’n ni un iuan.
Els més pessimistes diuen que el mal ja està fet i que no té solució. Ni el pagament íntegre de les hipoteques per part dels compradors —diuen— serà suficient per capgirar aquesta situació. El grau d’endeutament a què han arribat les empreses promotores és massa gran per fer-hi front.
La imatge de les grues immòbils s’ha fet normal en un bon nombre de ciutats xineses. La severitat de la crisi és tal que fins i tot compromet la continuïtat de Xi Jinping en el poder. El congrés que el Partit Comunista Xinès celebrarà el 16 d’octubre esvairà aquesta incògnita.
En principi, la modificació constitucional de 2018 —aprovada pels 3.000 delegats d’aquell conclave, amb només dos vots en contra i tres abstencions— donava via lliure a Jinping per optar a un tercer mandat, però la situació econòmica ha qüestionat la validesa del president en una conjuntura tan adversa.
La dependència extrema de la construcció amenaça el domini econòmic de la Xina. Sense la benzina que representa aquest sector —l’accés a l’habitatge propi és força estès a partir dels 20 anys—, serà complicat que el gegant oriental puga mantenir intacta la seua hegemonia.
El creixement tan veloç que ha experimentat la Xina pot veure’s contra les cordes. Fins i tot una millora de les vendes produïda per un descens notable dels preus redundarà negativament en el conjunt de l’economia xinesa. A la fi de 2022, es calcula que els preus s’hauran rebaixat entre el 6% i el 7% en relació amb les acaballes de l’any anterior.
D’ací que el Govern multiplique els estímuls als promotors. Volen que acaben les seues cases i que no reduisquen els preus de manera notable. Volen, en definitiva, una quadratura del cercle que molts ja veuen impossible.
Només han de mirar cap a Europa i observar què va suposar a estats com l’espanyol, ara fa 15 anys, la frenada en sec de la construcció.