El MidCat, contemplat com un canal per a transportar hidrogen verd en el futur i com a solució a mitjà termini per fer arribar gas des de la península ibèrica fins el centre d’Europa, és un projecte ressuscitat arran la crisi que pateix Europa pels elevadíssims preus d’aquesta matèria primera. Els governs català i espanyol no han deixat d’insistir en aquesta alternativa que pretén transportar gas procedent d’Algèria –tot i la crisi diplomàtica que aquest país manté amb l’Estat espanyol– fins França i més enllà. No és estrany que el canceller Olaf Scholz haja beneït el projecte i que tant ell com Pedro Sánchez, ambdós socialdemòcrates, miren d’engegar-lo quant abans per posar remei, encara que siga de manera parcial, a l’enorme crisi energètica que sacseja el motor econòmic d’Europa, i per tant perjudica a tot el continent.
Però Emmanuel Macron s’hi ha negat de manera reiterada. Al projecte li queden per construir i habilitar 220 quilòmetres de canonada entre Hostalric (Selva) i Barbaira, Occitània. La major part d’aquesta distància, els 130 quilòmetres que distancien aquesta última localitat del Pertús (Vallespir), se situa a l’Estat francès, i el seu govern hauria de fer una inversió important en temps rècord que el Ministeri de Transició Energètica d’aquest país, liderat per la parisenca Agnes Pannier-Runacher, xifra en 3.000 milions d’euros i pretén que, en tot cas, els invertisca la Unió Europea, que ja ha rebutjat el suggeriment.
Les raons per les quals el Govern francès rebutja aquest projecte són, d’una banda, el temps que tardaria a culminar la infraestructura, que consideren massa llarg –la previsió més optimista és la del Govern espanyol, que en calcula uns vuit mesos– com per executar la inversió; i d’altra banda el fet que, segons expressen des d’aquest executiu, els gasoductes existents entre l’Estat espanyol i el francès, connectats a través del País Basc, estan lluny de treballar al màxim rendiment. Alhora, segons diversos mitjans francesos, una nova infraestructura de gas amb l’Estat espanyol generaria oposició interna, atès que els instruments vigents adreçats a aquesta finalitat no es poden aprofitar al màxim.
La premsa francesa ha justificat aquest posicionament. El diari Ouest France, editat a Rennes, per exemple, posa el focus en el fet que el MidCat seria una infraestructura dedicada a un combustible fòssil “que Europa vol desplaçar”. El mitjà econòmic La Tribune posa en dubte el termini calculat pel Govern espanyol per acabar el projecte, i dona credibilitat al fet que podria tardar anys fins que finalitze. Le Figaro, pel seu compte, vincula l’interès en aquesta obra amb les aspiracions energètiques d’Alemanya, i suggereix dubtes pel fet que el MidCat porta paralitzat des del 2010, cosa que qüestionaria la seua rendibilitat. L’Observateur, mitjà especialitzat en premsa internacional, insisteix en el llarg termini del projecte i en la capacitat limitada d’Algèria per a compensar l’encariment del gas rus. Molts d’aquests mitjans també recorden el deteriorament de les relacions diplomàtiques entre Algèria i l’Estat espanyol arran el reconeixement d’aquest últim de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental.
El cert és que el Govern francès no es troba sol en la seua postura. Des de les institucions europees no es vol finançar un projecte sobre el qual, diuen des de la Comissió, encara els falten dades com per valorar-lo en la seua totalitat. Alhora, els sectors ecologistes tendeixen a considerar que aquesta alternativa és un pegat que es distancia de la solució definitiva, el canvi de model energètic anhelat des de fa dècades, la urgència del qual s’ha evidenciat encara més en el context actual.
Però hi ha altres raons de la negativa que, tot i que menys expressades, serien fonamentals a l’hora d’explicar la negativa francesa. Hi ha, d’una banda, la sensació que l’interès d’Estat, prioritzat tradicionalment per França, és directament proporcional a la intenció que l’Estat espanyol disminuisca la seua capacitat exportadora. El MidCat, en canvi, amb el gas procedent de les infraestructures catalanes, oferiria a França la capacitat de diversificar la seua importació i de reforçar la seua pròpia xarxa de distribució perquè aquest bé arribe a Alemanya, així com podria enfortir, també, la pròpia garantia de subministrament. La possibilitat que el MidCat incorpore també la canalització de l’hidrogen verd perquè arribe al cor d’Europa seria un altre dels seus avantatges. Al seu torn, per a altres experts, aquesta infraestructura seria una nova oportunitat per a dissenyar un mercat energètic únic a Europa, o com a mínim per a trobar una manera de començar a engegar-lo a través d’una xarxa d’abastiment compartida entre dos estats i que garantiria la distribució de gas entre molts altres.
En una situació de normalitat, l’arribada de més gas tot just quan es treballa per canviar el model d’abastiment i garantir els nivells adequats de sostenibilitat podria resultar obsolet. En canvi, en un període excepcional com l’actual, amb la invasió russa contra Ucraïna fent-ho saltar tot pels aires, molts experts consideren que Europa es veu forçada a buscar noves alternatives d’abastiment que no són les que es contemplaven a llarg termini. De moment, la resposta europea a l’acció militar de Putin ha trobat unanimitat en els principals països a l’hora de rebutjar-la i a l’hora de sancionar Rússia. En canvi, les discrepàncies i les divisions es fan evidents quan es plantegen alternatives econòmiques que tenen la vocació de compensar la crisi derivada de la invasió contra Ucraïna.