Si els antics ideòlegs soviètics van fer seua la frase marxista del “fantasma del comunisme que recorre Europa”, ara hi ha un altre fantasma, procedent del mateix punt geogràfic, que torna a inquietar el continent Europeu. Es tracta del fantasma del desabastiment del gas, que amenaça l’economia europea amb una nova crisi –l’enèsima en els últims anys– i que obliga els estats de la Unió Europea a buscar fórmules per fer-hi front.
La del gas és una de les cartes que millor ha sabut jugar la Rússia de Putin. Aquest país ha sigut capaç de crear tot un sistema de dependència que gira al seu entorn. La fórmula era molt senzilla: un bé imprescindible ofert a un preu ben assequible que acomodava la gran potència europea, Alemanya, que va poder desenvolupar tot el seu sistema econòmic a velocitat vertiginosa gràcies, en bona part, a aquest avantatge, del qual també es van beneficiar molts dels països de l’antiga Unió Soviètica que avui integren la UE.
Bona part dels gasoductes que abasteixen diversos països de gas rus van ser construïts durant la Guerra Freda, tot i que el gas hi va començar a arribar a partir dels noranta i del 2000, amb la desintegració de la Unió Soviètica. L’accés al gas a preus tan competitius permetia desenvolupar una indústria als països compradors molt més pròspera que si no hagueren comptat amb aquest avantatge. La lògica d’aquell temps, dominat per la globalització, era la d’aprofitar les oportunitats econòmiques per obtenir les mercaderies al preu més barat possible. Però amb el pas del temps s’ha pogut veure l’altra cara d’aquell neoliberalisme disfressat de prosperitat. L’any 2014, quan es van produir les revoltes de l’Euromaidan i va caure el govern ucraïnès liderat per Viktor Ianukovitx, el problema que Rússia podia generar amb el gas es començava a contemplar, atès que els preus van pujar sobtadament. Putin es va fer amb el control de Crimea i la Unió Europea s’adonava que els beneficis generats per la condició assequible del gas rus es podien convertir, sobtadament, en un problema. Antonio Turiel, investigador científic del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques), recorda que en aquell moment es va decidir implantar un pla de xoc per a reduir aquesta dependència. “Aleshores, un 40% del gas que importava Europa ho feia des de Rússia. I en canvi vuit anys més tard, quan ha començat la guerra actual, Europa importa un 45% del gas des de Rússia. Què ha passat? Que s’ha prioritzat l’interès econòmic per sobre d’altres consideracions, i ara mateix ha quedat tot en mans d’un país com Rússia, que no és democràtic ni fiable, però que oferia matèries primeres a preus molt atractius”.
És l’exemple d’una manca d’estratègia evidenciada des d’Europa a l’hora d’adquirir gas. “Des del punt de vista econòmic tenia lògica, però des de l’estratègic era molt arriscat”, valora Vicente Pallardó, investigador sènior a l’Institut del Corredor Internacional i director de la càtedra d’Economia Portuària a la Universitat de València. Pallardó és molt crític amb el paper desenvolupat per Europa en aquest sentit durant les últimes dècades. “És decebedor que la Unió Europea no haja tingut una estratègia energètica global des de fa dècades que anara en la direcció de reduir aquesta dependència, perquè era una qüestió necessària en termes estratègics i també en termes mediambientals. Ara ho estem pagant”, sentencia aquest acadèmic, que assegura que a curt termini és “molt complicat” substituir l’energia. De fet, Pallardó lamenta que una de les alternatives més immediates és “plenament devastadora”. Es refereix a l’increment de la crema de carbó, un recurs garantit a Alemanya –on el megawatt per hora ha arribat a costar 500 euros, mentre que a l’Estat espanyol gira al voltant dels 120–, a Polònia i a altres països de l’est d’Europa que resultarà ben contraproduent des del punt de vista ecologista. Pallardó proposa una segona idea: accelerar les importacions de gas natural liquat, una mesura que s’està duent a terme però que “no deixa de ser un pegat”, atès que “substituir nivells de dependència d’entre el 30% i el 60% que es tenen del gas rus, lògicament, no és factible a curt termini”.
Per això, molts entenen que l’alternativa, fonamentalment, és intentar consumir el mínim gas possible. Així ho han decretat diversos governs europeus davant la previsió d’un hivern convuls. Antonio Turiel pronostica fins i tot talls de llum perllongats en països com ara Alemanya, França o el Regne Unit, “amb problemes d’abastiment d’aliments i amb revoltes i protestes alterades”. A curt termini, per pal·liar aquesta situació, una de les alternatives tècniques podria ser el transport de gas a través de plantes de regasificació de construcció ràpida. És el que proposa Natàlia Fabra, catedràtica de Fonaments de l’Anàlisi Econòmica a la Universidad Carlos III de Madrid i consellera d’Enagàs, qui a mitjà termini planteja “reforçar les interconnexions amb territoris com ara Espanya, capaços de diversificar les seues fonts de subministrament i portar gas natural liquat per a regasificar-lo a través de les seues pròpies plantes”. Pedro Fresco, director general de Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, també proposa canviar de combustible en els casos que siga possible o “traslladar el gas en vaixell i desplaçar, a través de regasificadores flotants, el gas que no es puga transportar per canonada”.
En tot cas, Fresco considera que Europa es podrà sobreposar al pròxim hivern. “Tenim sistemes per a dosificar el gas en cas de molt mala situació, i si en moments puntuals no tenim el gas suficient es podran aturar determinades indústries durant un temps concret perquè la gent dispose de gas”. Per a ell, el gran risc és que l’hivern d’enguany siga molt fred, “però a Europa les reserves de gas i els magatzematges estan plens. La vulnerabilitat depèn del país, i a la península ibèrica no existeix aquesta vulnerabilitat, que és directament proporcional al grau de relacions de cada país amb Rússia en aquest sentit”.
Aquests països són, principalment, els de l’est d’Europa, on plana l’amenaça de restriccions significatives, tot i que encara estan per determinar. “No serà un hivern sense gas, sinó una situació convulsa pels preus, que ja ho és, i si l’hivern és dur, a més de preus molt elevats es produiran restriccions significatives, cosa que tindrà repercussió en l’estructura productiva: estem coneixent determinades interrupcions parcials en la producció de determinats països perquè l’energia, o no arriba en volum suficient o arriba a preus no assumibles com per a poder continuar produint”, diu Vicente Pallardó.
Un altre dels grans problemes serà el que depararà el llarg termini si no es prenen decisions dràstiques que canvien el model comercial del gas imperant fins ara. Segons indica Antonio Turiel, Europa podria passar tot l’hivern amb reserves, “però en març les d’alguns països podrien estar a zero, la vida continuarà i el context que vindrà serà, inevitablement, de més penúria”. Tot i que l’hivern pròxim podria ser superat gràcies a les reserves, per a la catedràtica Natalia Fabra “la preparació és indispensable per poder aplicar mesures que garantisquen l’abastiment de la demanda, tant de gas com d’electricitat”.
La preocupació és més present al centre, nord i est d’Europa que no al sud, on la situació d’estats com ara Espanya o Portugal és millor en comparació amb els seus socis. Turiel destaca que a l’Estat espanyol s’han mantingut refineries de gas, “a diferència d’altres països d’Europa, on s’han tancat el 40% de les que tenien”. “Ací hi ha una cartera molt diversificada de països als quals s’exporta gas, i alhora s’hi produeix més dièsel del que es consumeix”, diu l’investigador del CSIC, que recorda com arreu d’Europa es mirava amb estranyesa el fet que mentre alguns països aconseguien dièsel barat procedent de Rússia, a l’Estat espanyol “es venia molt més car”. Segons Turiel, aquest fet dona la raó a la ministra espanyola per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, “que va dir que nosaltres no hem viscut per sobre de els nostres possibilitats energètiques, tal com es demostra amb una sèrie d’instal·lacions que garanteixen que al sud d’Europa hi haja una situació molt millor”.
Sí que és cert, alhora, que determinats sectors, com ara el del taulell, ja noten els efectes d’aquesta crisi per culpa de l’augment del preu del gas i de la llum, fins al punt que Pedro Sánchez es va veure forçat a abaratir el gas per a garantir la supervivència del sector a les comarques valencianes del nord. I hi ha la seguretat que la recessió econòmica en països del centre d’Europa afectarà negativament l’economia del sud, tal com s’ha vist en altres episodis recents de crisi. “Si la locomotora alemanya s’atura a nosaltres ens afectarà: a Europa ens va malament a tots si a algú li va malament. Això és així, tot i que aquesta crisi, en teoria, hauria d’afectar menys al sud”.
Davant aquesta situació, quina seria la política més intel·ligent? Natalia Fabra parla de limitar “els enormes beneficis de les empreses elèctriques, guanys amb els quals mai no van somniar, tal com va dir Ursula Von der Leyen”, argumenta en referència a les paraules de la presidenta de la Comissió Europea. La catedràtica es mostra crítica pel fet que alguns països han proposat un límit de preu del gas en els 180 megawatts per hora. “Sembla que així mitiguen una mica el problema, però està lluny de ser resolt: confien que la inflació siga aturada pel Banc Central Europeu a través de pujades de tipus d’interès, però aquest és un problema que s’origina en el sector energètic, i és des d’aquest sector des d’on ha de sorgir la solució”.
El també catedràtic Vicente Pallardó diu que la política més intel·ligent s’hauria d’haver aplicat en el passat “amb una estratègia política basada en tres pilars: renovables, nuclear i estalvi energètic. Com que no ha anat així, ara caldrà implementar, en la mesura del que siga possible, mesures d’estalvi per part de ciutadans, d’empreses i administracions que puguen permetre un menor consum, cosa que s’està fent, a més d’accentuar acords internacionals amb subministradors, sobretot de gas natural liquat, tal com també s’està fent”. Pallardó lamenta que “caldrà utilitzar carbó, tot i que mediambientalment no siga un recurs en absolut recomanable; i caldrà també prescindir del tancament d’alguna central nuclear que estava prevista de ser tancada”. Reconeix que són mesures d’emergència, “pegats”, però que “és el més raonable quan no s’ha fet el que és lògic: preveure una situació com aquesta”.
Mentre s’apliquen mesures d’urgència, Pedro Fresco fa una mirada més a llarg termini i diu que “caldrà implantar les energies renovables amb tota la velocitat possible tenint en compte que a tot arreu hi ha milers de projectes que estan en procés d’autorització i que es poden construir amb relativa rapidesa, no per a aquest hivern però sí per als següents”. El director general de Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana insisteix que el que cal és “un canvi estructural per a no dependre del gas, però aquest canvi no es pot fer de manera immediata”.
En un sentit similar s’expressa Antonio Turiel, qui demana que Europa “reconegui la veritat”. “S’ha d’explicar”, diu, “que hem topat amb els límits del planeta i que aquesta situació no es deu només a la guerra d’Ucraïna, que la producció de petroli cau, que la d’urani també cau fortament, que la de carboni segurament ha començat a caure i que la de gas aviat començarà a fer-ho. Hem topat amb els límits de la capacitat de subministrament de matèries primeres energètiques i de matèries primeres en general, i el que hem de fer és reduir el metabolisme de la nostra societat fent adaptacions que impliquen un canvi molt profund, perquè el sistema socioeconòmic no pot continuar orientat al consum i al sobreconsum, sinó a satisfer les necessitats de la gent”. Turiel matisa que “no hi ha cap font d’energia màgica, però hi ha estudis que demostren que podem mantenir un ritme de vida similar a l’actual consumint una desena part de l’energia i els matèries primeres que estem consumint actualment. Crec que s’ha d’anar per aquí”, conclou Turiel, però admet que “això implica un canvi de paradigma enorme en un sistema socioeconòmic que no ha d’estar orientat a ser infinit en un planeta finit, sinó a satisfer les necessitats de les persones”.
L’analista i economista Jorge Tamames té clar que “qualsevol política a l’alçada de la situació haurà de partir de la constatació que s’ha de fer una resposta integral”. Una resposta que haurà de ser oposada a la que es va fer als anys noranta, quan el context de la globalització convidava a traure rèdits dels acords comercials sense no calcular unes conseqüències que, anys més tard, han esclatat en una Europa que s’aproxima a una nova crisi –l’enèsima els últims anys– que encara no ha mostrat la seua cara més fosca.