En portada

El patiment alemany contagia l’economia europea

La indústria ha estat sempre el motor del benestar alemany, però l'augment astronòmic dels preus del gas i l'electricitat fa que part de la producció no sigui rendible. Es troba el país davant l'amenaça d'un èxode d'empreses i d’una forta desindustrialització?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A Alemanya, l'anomenat Dia dels Empresaris no és aliè a les protestes, que formen part del folklore: gent d'esquerres que es manifesta, ecologistes enfurismats... coses que ja no sorprenen ningú. Ara bé, fins i tot la policia va quedar-se parada per la colla que va exhibir el seu descontentament dimarts dia 13 de setembre. Una dotzena d'homes i dones amb vestits formals de negocis que es tracten de vostè i s'encaixen la mà per saludar-se, treuen sacs de carbó d'una furgoneta grisa i a continuació es manifesten? Quins temps tan esbojarrats!

Són membres de l'Associació Alemanya de Joves Emprenedors els qui es manifesten davant de l'antic aeroport berlinès de Tempelhof, just abans de la compareixença de Robert Habeck, ministre d'Economia, membre del partit d'Els Verds i per a ells, arxienemic. Els joves directius es posen màscares amb la cara de Habeck, agafen fardells de bitllets falsos de 50 € i s'agrupen al voltant d'una plata amb carbó vegetal. Tres, dos, u, i llencen els fardells a les flames mentre criden «Només amb el carbó i l'energia nuclear es pot pagar la nostra electricitat!». Alhora, agiten pancartes en què branden l'amenaça de la insolvència i exigeixen a Habeck que posi fi a l'«explosió de preus». Segons diuen, el ministre està cremant «el carbó que no toca»: el d'aquest grup i el dels consumidors.

Dins la sala, el president de la patronal, Rainer Dulger, afirma amb un to alarmista que només les ajudes estatals podrien evitar encara que les empreses facin fallida per l'augment estratosfèric dels preus del gas i l'electricitat, seguint així la línia imperant aquests últims dies de finals d'estiu. Col·lapse, èxode, desindustrialització: aquests són els mots amb què els representats de l'economia i els treballadors miren de posar la política contra les cordes.

De queixes, aquestes jornades en van sempre plenes, però enguany la por està fonamentada. Ja durant les darreres setmanes, Siegfried Russwurm, president de la Federació d'Indústries Alemanyes, anunciava problemes fonamentals que afectaven la seva parròquia. En una enquesta del sector, el 90 % de les empreses indicaven que l'alça de preus de l'energia i les matèries primeres els suposava un perill greu o fins i tot mortal. Segons l'enquesta, gairebé una de cada cinc empreses es plantejava un trasllat de la producció a l'estranger. Per la seva banda, Yasmin Fahimi, presidenta de la Federació Alemanya de Sindicats, hi afegia en una entrevista amb Der Spiegel que, si el Govern no hi intervé, plana sobre Alemanya l'amenaça d'una desindustrialització. El president de l'Associació Alemanya de Cambres de Comerç i Indústria va ser qui es va expressar en termes més contundents, afirmant que hi ha la possibilitat d'una crisi econòmica que pot durar anys i provocar «pèrdues de benestar d'una magnitud fins ara inimaginable».

El panorama esfereïdor que s'hi dibuixa no podria ser més alarmant, atès que l'economia no es trobaria simplement davant d'una recessió, sinó d'una fractura estructural que podria portar Alemanya i Europa a la vora del precipici econòmic. Hi ha sectors sencers amenaçats i possiblement l'eix d'allò que ha convertit Alemanya en un dels campions de la globalització durant els darrers anys: la seva indústria.

A hores d'ara, ningú no posa en dubte que aquesta ha de renovar-se, de fer-se una posada a punt per afrontar els nous temps, més independent de la Xina i d'altres autocràcies, impulsada per energies renovables i alliberada dels combustibles fòssils. Justament el Govern alemany i la Comissió Europea s'havien fixat com a objectiu la renovació d'Europa com a centre industrial. La idea és que, en el futur, el continent fabriqui semiconductors i cèl·lules de bateries per compte propi i que les ecotecnologies esdevinguin una de les seves exportacions més destacades. Alhora, el gas hauria de servir com a tecnologia de transició fins que el vent, el sol i l'hidrogen generin l'electricitat suficient per abastir totes les centrals elèctriques, les plantes químiques, els forns d'acer i els automòbils, els quals, fins avui dia, constitueixen la base de la indústria europea.

Però justament en els punts més febles de la transformació, durant els anys més delicats d'aquesta transició, en els quals s'han d'invertir milers i milers de milions d'euros per bastir aquest sector econòmic flamant, cau de cop la pedra cantonera de l'èxit: l'energia a baix preu.

Que Alemanya es dirigeix cap a una recessió, no cal dubtar-ne gens. Comencen a aparèixer les primeres notícies funestes i són només el principi: Hakle, fabricant de paper higiènic; Görtz, empresa de calçat; i Dr. Schneider, especialistes en sistemes per a vehicles, es declaren insolvents. Empreses de sectors amb un gran consum d'energia, com ara el químic, el del paper i el de l'acer, limiten la seva producció o l'aturen del tot, com és el cas d'SKW Piesteritz, fabricants de fertilitzants. «En lloc de la recuperació econòmica esperada, Alemanya viurà una recessió profunda», afirma Stefan Kooths, vicepresident de l'Institut Kiel per a l'Economia Mundial.

Les preguntes que a hores d'ara es plantegen els directius d'arreu del país són completament de supervivència: fins quan serem capaços de suportar els costos elevats de l'energia? Com podrem estalviar? Encara val la pena seguir produint a Alemanya? O és que ja ha arribat el moment de tocar el dos i marxar allà on l'energia no sigui tan extremadament cara?

Les respostes a totes aquestes preguntes depenen de quant es mantinguin les enormes oscil·lacions en el mercat del gas i l'electricitat i de quan tornaran els preus —si és que mai hi tornen— als nivells anteriors a la crisi. Un hivern es pot resistir. Un any. Però dos? O tres?

Alemanya és, amb diferència, el país amb més consum d'Europa amb 94 000 milions de metres cúbics de gas, un bon terç dels quals corresponen al sector industrial. Torsten Henzelmann, expert en energia de la consultora Roland Berger, creu que, com a mínim, s'ha allunyat el risc que certes empreses es trobin completament desproveïdes de gas d'un dia per l'altre. En paraules seves: «Previsiblement, passarem l'hivern en el tercer nivell del pla nacional d'emergència sobre el gas, sense racionament». Tanmateix, els preus també podrien augmentar a nivells exorbitants i, del gas, en depèn fins ara el preu de l'electricitat, encara més important per a l'economia i que va superant rècords l'un rere l'altre. Qui hauria d'assumir-ne els costos? L'Estat?

L'economista Clemens Fuest reclama paquets d'ajuda per a l'economia, semblants als de la pandèmia. Segons el president de l'Institut Leibniz d'Investigació Econòmica de la Universitat de Munich, durant les crisis greus s'hauria de donar suport als models empresarials funcionals mitjançant ajudes estatals. Alhora, l'Estat i l'economia haurien de remodelar la infraestructura energètica, construir terminals de GNL i ampliar les energies renovables. Altrament dit: atenir-se als plans per a la reorientació de l'economia. Si aquesta transformació arriba a port, no hi ha motius per pensar que els preus de l'energia hagin de situar-se forçosament per sobre dels nivells actuals. El missatge de Clemens Fuest és doble: hi ha el perill d'una desindustrialització, però ara per ara és massa aviat per proclamar-lo.

Ara bé, què passa si les empreses opten per desistir d'aquest esforç doble —és a dir, combatre la crisi energètica i reestructurar l'economia—, si decideixen que tot plegat els resulta massa car?

El grup Kirchhoff produeix des del 1785 a la seva seu alemanya, prop de Düsseldorf. És un dels principals proveïdors de la indústria automobilística del país i subministra carcasses d'alumini per a les bateries per a cotxes elèctrics de Volkswagen o sistemes de gestió de col·lisions per a models de BMW. El negoci els va sobre rodes.

El sector de l'automòbil es podria veure encara més afectat si empreses com Kirchhoff passessin penes. «En els propers mesos veurem si encara hi ha qui es pot permetre seguir fabricant a Alemanya», assenyala Arndt Kirchhoff, de 67 anys, president del Consell de Socis d'aquesta empresa familiar. Abans, els preus de l'electricitat i el gas representaven entre un 3 i un 4% dels costos per als proveïdors. Des de l'esclat de la guerra a Ucraïna, aquesta proporció s'ha incrementat fins a representar el 12%. «En un context així, ja no val la pena invertir a Alemanya», comenta.

Kirchhoff és un actor global amb un volum de negoci de 2.200 milions d'euros que, a més a més, disposa de fàbriques als Estats Units, Mèxic i la Xina. Allà, l'energia és barata i abundant. Per tant, Kirchhoff té capacitat per reduir els riscos vinculats a la seva seu d'Alemanya i, de fet, és que el fa. Al seu país d'origen, únicament conserva la maquinària, però no té previst instal·lar-ne cap de nova, atès que ara no resulta viable.

Els qui es troben en una situació molt més precària són els proveïdors que no compten amb una xarxa de producció a escala mundial. En una enquesta de l'Associació Alemanya de la Indústria Automobilística, un 10% del sector afirmava patir problemes de liquiditat, mentre que un altre 32% preveia afrontar dificultats econòmiques durant els propers mesos. Segons les 103 empreses enquestades, la càrrega més important que suporten és el preu de l'electricitat. Això fa que més de la meitat estiguin posposant o cancel·lant les inversions previstes. D'acord amb la presidenta de l'associació, Hildegard Müller, la situació de les mitjanes empreses és «cada cop més dramàtica».

Fins i tot el grup Volkswagen, que l'any 2021 assolia encara xifres rècord de beneficis, dona la veu d'alarma. «Subsistim perquè ens recolzem en una xarxa de proveïdors forta», afirma Hans Dieter Pötsch, president del Consell de Supervisió. Si Europa perd aquest teixit industrial, «perd també la seva competitivitat». Són unes paraules inusitadament dràstiques d'un home poderós que no acostuma a fer declaracions públiques i que assenyala també que algunes empreses ja es veuen obligades pels seus proveïdors de fons a invertir fora del continent per culpa de la crisi de l'energia. En un cas extrem, es podria arribar a posar en perill fins i tot la milionària transició cap a la mobilitat elèctrica. Al cap i a la fi, segons Hans Dieter Pötsch, «els conductors de vehicles elèctrics han de disposar d'electricitat assequible i en quantitats suficients».

Tot plegat podria desencadenar un vendaval perillós. Precisament el sector automobilístic haurà de fer front a inversions astronòmiques durant els propers anys. Així, doncs, per què no aprofitar l'avinentesa per abandonar el país i instal·lar-se allà on l'energia ja és més barata o allà on properament es disposarà d'energies renovables més abundoses?

I és que no estem parlant d'un o dos anys d'estretors, sinó de les fonts del benestar futur del país, que haurà d'alimentar-se amb tecnologies amb necessitats ingents d'energia, com ara les cèl·lules de bateries. Ja només el grup Volkswagen vol invertir 20 000 milions d'euros en el continent per a la producció de bateries i fins i tot la companyia xinesa CATL, líder del mercat a nivell mundial, té previst instal·lar una gigafactoria a Turíngia. Aquests plans es podrien «replantejar i recalcular», adverteix Ferdinand Dudenhöffer, director de l'organització Center for Automotive Research, el qual assenyala que la guerra energètica de Vladímir Putin pot estar destruint «la pedra cantonera més important de la nova indústria automobilística» d'Alemanya.

El passat dimecres, el sector es va veure trasbalsat per un article del Wall Street Journal, segons el qual Tesla ha interromput els seus plans de construir una fàbrica de bateries a la localitat de Grünheide, a l'estat de Brandenburg, per produir-les als Estats Units. Podem dir, doncs, que el futur d'Alemanya ja forma part del passat?

El sector encara té esperances que no hàgim d'arribar a aquest punt. El grup Volkswagen insisteix que mantindrà els seus plans d'inversions. «Ens calen fàbriques de bateries pròpies per a la transició energètica i de mobilitat a Europa», assenyala Hans Dieter Pötsch. Alhora, reclama una actuació política urgent perquè Europa no perdi la seva competitivitat: en aquest sentit, caldria posar un límit màxim als preus de l'energia en els propers dos o tres anys.

Una petició poc habitual per a un directiu amb una clara orientació envers l'economia de mercat que planteja immediatament la pregunta de quins són els errors que han comès la política i les empreses mateix en els últims anys. Com és possible que el país hagi acabat en una posició tan vulnerable. Si tothom havia subestimat fins a quin punt seria delicada aquesta fase de transformació.

L'economista Clemens Fuest troba que l'error fonamental rau en el fet que Alemanya hagi desmantellat el sistema antic, basat en l'energia nuclear, el gas i el carbó, abans d'acabar de bastir el nou, sustentat en les energies renovables. I aquest és l'origen de la gran incertesa que regna en el sector industrial, agreujada per la terrible crisi en els preus del gas i l'electricitat.

Val a dir també que la transformació va anar avançant a passos comptats, de manera que ningú no sap quan acabarà la dependència dels combustibles fòssils. Així, doncs, ningú no pot pronosticar amb coneixement de causa com seran els preus del gas i l'electricitat d'aquí a uns anys. En paraules de Torsten Henzelmann: «Les empreses fan bé de pensar en termes de crisi. I en un context de crisi no es pot fugir corrents».

El que és segur és que aquesta crisi sacseja els fonaments del país. Mentre que, durant la pandèmia, els sectors més afectats eren el de la cultura i la gastronomia, aquest cop són els gegants de l'economia alemanya, les empreses enormes amb processos complexos. Els restaurants s'obren i es tanquen amb relativa facilitat. Una fàbrica de productes químics, no.

Markus Steilemann és el director del grup químic Covestro, una antiga filial de Bayer que, a partir de materials derivats del petroli, fabrica productes de plàstic que acaben als fars dels automòbils, als matalassos d'espuma o a l'aïllament d'edificis. Poques empreses depenen tant del gas i el petroli com Covestro. La companyia utilitza cada cop més matèries primeres provinents de la biomassa i no del petroli, investiga el reciclatge dels matalassos d'espuma i captura quantitats de CO2 per fabricar-ne plàstic de nou. Tanmateix, la majoria de la seva producció continua depenent del petroli i la majoria de l'electricitat i el vapor utilitzats provenen encara de centrals de gas.

Markus Steilemann oscil·la entre el catastrofisme i l'optimisme i assenyala que, encara que la fi del subministrament de gas de Rússia podria comportar la pèrdua de competitivitat de les fàbriques alemanyes, d'altra banda l'augment de preus del gas no ha de significar forçosament l'extinció de qualsevol indústria alemanya amb un gran consum d'energia. I que, si bé alguns preus, com per exemple els de les entrades dels fertilitzants químics, depenen en un 80% dels costos del gas, en el cas dels productes químics d'especialitat, aquest percentatge és ínfim, o fins i tot de tant per mil, en funció del producte.

Per tant, aquests gegants del sector no emigraran pas: els processos són massa complexos, les empreses estan massa intricades entre si.

Fins i tot BASF, com a líder del mercat mundial, no s'ho planteja seriosament, encara que no hi hagi cap planta industrial del país que consumeixi tant de gas com aquest consorci químic situat a la localitat de Ludwigshafen. BASF ha frenat la producció d'amoníac i en compra als mercats mundials. Ara bé, tenint en compte que la fabricació d'una infinitat de productes químics està altament connectada i, per tant, resulta molt eficient, no té gaire sentit desmantellar passos concrets d'un procés amb un gran consum d'energia i ressituar-los a l'estranger, diuen a Ludwigshafen.

En qualsevol cas, BASF, com la resta d'empreses, fabrica a cada continent el que hi ven. Si l'economia europea continua debilitada durant molt de temps, és possible que els grups químics tendeixin més a crear noves capacitats en altres països. BASF, per exemple, està aixecant la seva propera seu a la Xina, amb una inversió de 10.000 milions d'euros. En cas de deslocalització, el procés seria progressiu, més que no pas com una centella.

Assistim, per tant, al lent cant de cigne del model econòmic alemany, que s'estendrà durant anys? A un darrer sospir industrial a terminis?

Precisament és un representant d'aquestes indústries velles i amb grans necessitats energètiques el qui ens dona esperances: «Hem d'entendre la crisi com a oportunitat i veure-hi un accelerador per a la transformació», afirma Gunnar Groebler, director de Salzgitter AG, el segon grup empresarial més gran del país dedicat a la fabricació d'acer.

Groebler acaba de fer un tomb pel recinte firal de Munich, on KHS, filial de Salzgitter AG, presenta sistemes d'embotellament en el marc de la fira Drinktec. L'ambient que hi regna és bo, i no només perquè, com és tradició, la fira s'esdevingui simultàniament a l'Oktoberfest. L'ocasió sempre convida a beure, però és que fins i tot el negoci principal de Groebler, la producció d'acer, ha aconseguit beneficis gens menyspreables per l'augment de preus d'aquest material. Té sort, perquè fins ara alimenta els seus forns principalment amb carbó i coc i no pas amb gas. No obstant això, es troba davant d'un dilema: la seva intenció és que, abans del 2033, el negoci funcioni íntegrament amb electricitat, i més concretament electricitat verda.

«L'acer verd és l'única oportunitat que tenim de mantenir la producció d'aquest material a Europa», assenyala el directiu. Al darrere d'aquesta afirmació hi ha un càlcul objectiu: en el marc del seu pla «Objectiu 55» relatiu al canvi climàtic, la Comissió Europea inflarà el preu del carboni. Ja avui dia, segons estimacions de Groebler, la fabricació d'una tona d'acer suposa costos de CO2 de més de 160 € i això, a la llarga, és insostenible. Si el sector no es passa a les fonts d'energia renovables, Europa podria perdre, efectivament, «una de les indústries de materials bàsics més importants del continent».

Salzgitter haurà d'invertir un import mitjà d'uns pocs milers de milions d'euros en la descarbonització fins l'any 2033. Si al final surten o no els números dependrà del preu de l'electricitat i de si dels clients estan disposats a pagar un suplement per disposar d'acer ecològic.

Groebler està convençut que serà el cas: «Volem produir l'acer verd a Alemanya i mantenir aquí tota la cadena de creació de valor. I això és el que volen també els nostres propietaris». Ara bé, assenyala que, per a això, el mercat de l'electricitat ha d'estar organitzat de tal manera que l'ampliació de les renovables porti a llarg termini a una baixada dels preus.

El Govern federal alemany ha entès la magnitud del problema. I és que hi ha una xifra que hi ressona per tot arreu: ben aviat, es podria arribar a destinar una desena part del producte interior brut a l'adquisició de gas al país. Una quantitat exorbitant.

El Dia dels Empresaris, el ministre d'Economia, Robert Habeck, va demanar «confiança en la capacitat de l'Estat», només per afirmar tot seguit que aquest no por compensar totes les pèrdues provocades per l'augment dels costos de l'energia. Immediatament després de la seva compareixença, va presentar a representats de petites i mitjanes empreses els seus plans per oferir subsidis als negocis especialment afectats: es pretén ajudar tots aquells que hagin de destinar més d'un 3% del seu total del balanç a sufragar els costos de l'energia, independentment de si tenen beneficis o no. En cas necessari, aquest mínim es podria reduir fins al 2%.

L'import de les ajudes està encara per determinar i les empreses farien bé de no comptar que es prenguin decisions ràpidament. Habeck vol donar-se temps per al seu «programa de control dels costos de l'energia». No hi ha res que el faci tremolar més que una altra desfeta com la del gas. La idea és que els subsidis comencin a repartir-se a partir del setembre i amb efectes retroactius. El que és clar és que, si no arriben a les empreses, no seran pas d'ajuda.

Malgrat tot, aquestes injeccions de capital no erradiquen la causa del patiment. Per a això, Europa necessitaria una estratègia comuna en matèria d'energia que abordi dos problemes simultàniament: ha de protegir les empreses perquè no se'n vagin en orris per culpa dels preus astronòmics de l'energia i, alhora, ha d'aconseguir que el continent esdevingui el bressol de la indústria verda.

Aquest pla de futur ja el va traçar la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en el seu Pacte Verd l'any 2021. Per tal que la Unió Europea sigui climàticament neutra a mitjans de segle, cal desplegar massivament l'energia eòlica i solar i complementar-la amb centrals nuclears i de gas per a la càrrega bàsica.

La invasió d'Ucraïna ha desballestat aquest pla. Si les coses van malament, és més probable que les empreses químiques i de l'acer d'Europa acabin més aviat emigrant que no pas descarbonitzades. Perquè no arribem a aquest punt, Von der Leyen ha posat en marxa un «programa d'intervenció del mercat d'emergència», segons el qual els governs han de limitar els beneficis extraordinaris de les productores d'electricitat i les empreses de petroli i gas, recolzar les llars més desafavorides i reduir el consum. Tot plegat, segons la presidenta de la Comissió, suposarà uns ingressos de 140 000 milions d'euros. De debò s'aconseguiran reunir tots aquests diners?

En els darrers mesos, els governs ja han cremat més de 230.000 milions d'euros en concepte d'ajudes per a l'energia. Un 15% de les mesures eren «concretes i temporals», tal com va remarcar la Comissió internament.

Mentrestant, els estats membres van bloquejant-se mútuament. França s'oposa a la construcció d'un gasoducte amb Catalunya amb l'objectiu de protegir el seu mercat nacional de l'energia. D'altra banda, Alemanya vol desconnectar les tres centrals nuclears que li queden, malgrat que els estats veïns de la UE insisteixen que continuïn funcionant. Els Països Baixos s'oposen a seguir extraient gas a la regió que envolta Groningen pels terratrèmols que provoca. Cadascú fa la seva.

El que caldria, segons els experts de Bruegel, una fàbrica d'idees de Brussel·les, seria una «gran permuta europea» en què els governs pensessin primer en Europa i, després, en els seus interessos nacionals i partidistes. Ara bé, són pocs els estats que hi estan disposats. Al cap i a la fi, segons argumenten, la política energètica és una competència nacional.

I aquesta mentalitat de taifes només beneficia Putin mentre la indústria europea va perdent bous i esquelles.

Traducció d'Aitor Martínez Bastidas

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.