El Temps de les Arts

Només per als seus ulls: el retaule del Centenar de la Ploma

Londres, novembre de 1999. Els operaris del Victoria and Albert Museum estan traslladant amb molta cura un retaule de gairebé set metres d’alt. L’última restauració ha permés recuperar una part important dels colors d’aquella obra mestra amb 32 escenes, que com un còmic, ens conten la vida de Sant Jordi. És el retaule del Centenar de la Ploma. Una de les obres cabdals del nostre gòtic internacional. Una obra que combina estils artístics que procedien de Sena, Florència, Països Baixos, Pisa, Xipre…

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els operaris el canviaven de lloc: d’una sala discreta i amb poca llum, el traslladaven a la sala dels dibuixos de Rafaello Sanzio, un indret més visitat. El gran retaule el va pintar el 1405 el mestre Marçal de Sas per a la Companyia del Centenar de la Ploma, els nostres seals de l’època. A l’escena central el retaule ens conta un moment mític que segurament no va passar mai, però per això hi ha el mite: la seqüència ens conta com sant Jordi s’apareix a Jaume I… El mite és tan flexible que alguns erudits pensen que podria ser Pere el Gran, el seu fill, en una altra batalla. Però la primera versió ens situa en el famós xoc violent del Puig el 1238. Sant Jordi apareix amb la seua vesta blanca, amb la creu vermella, i al costat el rei abillat amb els quatre pals muntat en un cavall que mostra també els quatre gules. A la part inferior se’ns mostra l’exèrcit islàmic enemic vençut per les tropes del rei.

Si aquest fragment vol mostrar la batalla del Puig de Cebolla del 1238, no hauria d’existir el monarca, ja que la contesa es va produir sense ell. El rei Jaume anava aquells dies per Girona mirant de reclutar gent per a la Croada que estava portant a terme cap al sud. Erudits com Pere Maria Orts veuen en aquesta imatge una lliçó d’història, una imatge estàtica de consciència nacional, de mostrar una marca corporativa que és l’ensenya pròpia que exhibeix no només el rei al seu cos, sinó en tota la superfície del cavall. El client que encomana aquest immens i impressionant retaule no és ni un monarca, ni una família, ni l’Església, sinó la societat valenciana constituïda i germana de sang d’aquell projecte que Jaume I dissenyà per aquesta part del Xarq.

Fragment de la batalla.

En el moment de l’execució del retaule —1405— València comença a ser una de les joies de la Corona dels reialmes dels reis del Casal de Barcelona. De fet, molts plançons de la monarquia naixen ja a València, en una ciutat que en cent cinquanta anys ha canviat totalment de color: del verd islàmic al blau cristià.

Aquest retaule és la síntesi de la creació d’un poble, dels seus orígens: medieval, carolingi, europeu, cristià i de cultura i llengua catalana. I, per tant, cosmopolita. La ciutat de València el 1400 és una república de mercaders regida per un rei, i segons la seua Constitució —filla dels antics i venerables Usatges barcelonins i dels no menys útils i pràctics Costums de Lleida— es constitueix en territori, poble i projecte evolutiu.

Cosmopolita, líquida, de continus canvis i intercanvis humans i materials. De fet, Marçal de Sas —de provinença germànica— n’és un exemple de tot això: un dels representants de la pintura internacional als Estats de la Corona, aquell corrent plàstic que arriba dels artífexs que treballen als Països Baixos i que arriben als Països Catalans. Marçal treballa a València entre 1390 i 1410. Fa unes pintures extraordinàries per a la Casa de la Ciutat: aquell Judici Final, aquell infern espantós, aquell paradís han desaparegut juntament amb tot l’edifici físic i espiritual d’aquella societat. Patrimonis incendiats, malvenuts, oblidats…

Com és el cas d’aquest extraordinari retaule. El prevere de Sant Agustí tenia un greu problema: al temple li havien eixit goteres, i a finals del segle XIX el pobre home no tenia diners per eliminar-les. La casualitat va fer que passara per allí un “marxant” de la reina d’Anglaterra. Si ara els “vistaires” van als camps de futbol a descobrir joves promeses, fa més d’un segle, aquests “vistaires” cobraven per anar a pobles i oferir diners per retaules, custòdies, pintures, llibres, escultures, algun que altre “claustret”. Per als capellans totes aquestes andròmines no tenien cap valor, perquè la majoria d’objectes l’únic que feien era ocupar espai a les golfes i acumular pols. Aquell home va veure el retaule a dins del temple i li oferí una mínima però suficient suma de diners per l’obra. El capellà pensà que era un bon negoci: aquelles taules enormes acumulaven pols des que les havien dutes des del seu antic emplaçament i ell no les valorava. Venien del quarter general dels Cavallers del Centenar de la Ploma. Concretament, de la capella de la institució. No s’hi veia res, amb la sutja dels ciris i els continus deterioraments… Dit i fet. El retaule va viatjar a Londres, i es convertí en patrimoni privatiu de la Corona britànica. De fet, la seua ama era la desapareguda reina Isabel. El nou rei Carles la té “generosament” dipositada al Victòria and Albert Museum.

Detall del retaule mostrant Sant Jordi i el drac.

Per cert, és una de les joies del museu. Aquell retaule –estimades i estimats companys de viatge- també vol tornar a casa. Mai una gotera costà tant de reparar. A més, nostre Senyor deu tenir el capellà que el va vendre reparant canonades tota l’eternitat per tal de redimir el seu pecat. Va ser tanta la influència i l’impacte del retaule que Lleonard Crespi, l’autor del llibre d’Hores d’Alfons el Magnànim, copia models d’aquest retaule per a les il·lustracions de la seua obra, que es troba actualment al British Museum

El conjunt del retaule és producte de la col·laboració de diferents artistes que treballaven en equip sota la supervisió de Marçal. Un d’ells, Lluís Alcanyís. De fet, els diferents sant Jordis tenen cares diferents perquè són models diferents. Perquè és un retaule que et conta desenes d’episodis de la vida de sant Jordi, que com ja hem dit, estava col·locat a l’edifici dels guerrers del Centenar de la Ploma, un petit exèrcit d’elit destinat a defensar immediatament la ciutat o allí on feren falta. Entrenats durament, format per ballesters molt competents… Els Ballesters va ser un cos fundat per Jaume I, que va acabar per encarregar-se per acompanyar l’ensenya del rei, i, per tant, del Regne. Una senyera d’or i gules, sense additius ni conservants. Una senyera –els quatre pals- que representava el poble lliure adscrit al rei davant dels senyors de la guerra, en decadència davant de societats cada cop menys feudals i més urbanes, més modernes i més justes. Pere el Cerimoniós afegí als ballesters una força de cavalleria per tal de fer més operativa la unitat de xoc. Quan les tropes castellanes assetjaven Sagunt el 1365, el rei Pere i els seus assessors pensaren en la creació d’un cos d’elit militar d’intervenció ràpida, eficaç i eficient.

Ja hem dit que eren una mena de seals del segle XIV, amb seu a l’església de Sant Jordi, enderrocada al segle XIX. En una situació de perill imminent, el Consell ordenava una militarització urgent dels ciutadans: “tothom a peu e a cavall stia aparellat”El Justícia clamava “tothom de cavall e de peu, apte per a portar armes de qualque llei, condició o estament siga aparellat”. Actualment, és la plaça de Rodrigo Botet, molt pròxima al carrer la Pau i a l’antic Call de València. Aquestes milícies urbanes del Centenar de la Ploma van ser fulminades quan Felip V abolí els Furs, que convenientment revisats, millorats i ampliats- ens havien regit durant més de cinc-cents anys… En certa manera, una tropa transversal, ja que la integraven artesans, nobles, 30 ciutadans de la mà major, 30 de la mitjana i 30 de la menor. Comandava la força d’elit el Justícia i s’entrenaven al costat del convent de Santa Úrsula, darrere de les portes de Quart. El seu uniforme era una dalmàtica blanca amb una creu roja de Sant Jordi al pit i a l’esquena. El mateix uniforme que porta el sant al retaule. Cosa que vol dir, que el 1410 no només hi veien sant Jordi: tots hi veien els guerrers de la ploma de garsa, els ballesters en acció. El seu elm acabava en una ploma i va ser Jaume I que nomenà sant Jordi patró de la confraria.

La creació d’aquest exèrcit d’elit tenia com a objectiu posseir un cos de ràpida intervenció ben preparat per a qualsevol missió militar o d’ordre. Protegien el rei, el seu símbol, l’ordre, la defensa dels Furs i privilegis de la ciutat i la Cosa Pública. Però al final, aquesta tropa era més d’exhibició que un cos d’exèrcit útil i operatiu. Alfons el Magnànim la convertí en una tropa d’exhibició quan el 1458 acompanyava la senyera de Sant Jordi i la de la ciutat en la desfilada del 9 d’octubre. La milícia era un grup de 100 ballesters i 100 cavallers. D’aquests 100 “carros de combat”, 70 eren pesants, ben armats. Serien els Leopards o els Abrams actuals. Del centenar de ballesters, 10 eren cavallers, 30 ciutadans majors, 30 mitjans i 30 menors. Podien desplaçar-se a qualsevol lloc dels territoris de la Corona. Si hi havia alguna guerra, el Consell de la Res Pública de València sabia que podia armar 100 cavallers. I aportar-los a altres tropes urbanes.

Les places per a pertànyer als Cavallers de Sant Jordi estaven molt cobejades, ja que al currículum comptava molt haver pertangut a aquest cos d’elit. Sobretot els llinatges més poderosos consideraven un valor afegit fer aquesta mena de cursus honorum, de mili “aristocràtica”.

Un altre detall, en aquest cas del martiri.

Durant l’any vivien en les seues cases, però es preparaven en totes les arts de la guerra fent exercicis regulars durant l’any. Mantenir aquest cos era molt car, ja que costava a l’erari públic unes 2.350 lliures anuals. La desfilada dels cavallers de Sant Jordi es produïa dos dies a l’any: el dia de Sant Jordi i el dia de sant Dionís, el dia 9 d’octubre, dia també de Sant Jaume.

Al guardapols del retaule –a la part alta de la gran estructura- hi ha una ballesta i una creu de sant Jordi. El nom real era el Centenar del Gloriós Sant Jordi. L’arma era la ballesta. Es va fer per a la capella de l’església de sant Jordi. En una de les taules centrals, podem apreciar sant Jordi matant el drac. A Dalt, nostra Senyora de la Victòria envoltada d’àngels i més amunt, Crist en majestat acompanyat per Elies i Moisès. Als carrers laterals, 16 escenes que conten la vida i martiri de Sant Jordi. I enmig, la famosa escena de la batalla del Puig.

En tot el conjunt, s’hi domina la composició, la capacitat plàstica de relatar: Jaume I en primer terme, com un heroi cavalcant sobre un cavall amb la seua marca corporativa: els quatre pals, la senyera de sant Jordi i el drap d’or i gules onejant com a centre compositiu. Encara que semble mentida, Marçal de Sas es va quedar sense treball, se li van acabar els estalvis i molt malalt, va estar a punt de morir. Les institucions li donaren una casa al costat de l’Almodí. I és que els creatius sembla que ho tenien pelut en uns col·lectius ciutadans mediocres on la societat era “massa” i no poble conscient i crític. Ai… els artistes…

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.