La majoria de monarques i polítics del món, especialment la reina Elisabet II del Regne Unit, han tractat sovint amb menyspreu algun dels seus criats o han comprovat sense immutar-se com un membre de la seva guàrdia es desmaiava després de romandre a peu dret durant hores custodiant el seu dormitori. Però a pesar de ser una grandíssima aficionada a la gravació d’imatges i a la fotografia, i de viure en primera persona la irrupció de la imatge televisiva com a notària de l’actualitat mundial, la mare de Carles III ha pogut viatjar a la tomba estalviant-se la hipervisualització expositiva d’un món assedegat de fotografies i curtmetratges continus com els que he citat i que el seu fill ja ha començat a patir de valent. Primer fou el gest enfastijat del monarca en veure com un dels seus patges no apartava el tinter d’una taula, després el vídeo que ha caçat la desídia del cap d’estat mentre signava un (absurd, com tots) llibre de visites i, finalment, la caiguda del dissortat guardià dels volts del taüt de la reina, una sèrie d’imatges amb la clara intenció de pintar el vell/nou monarca com un malcriat amb grans dosis d’amargor a la sang.
Paral·lelament, aquesta hipervisualització del món es contraposa a una nova set de narrativa mitològica i d’històries amb una certa mística. En un entorn de líders funcionarials com Pere Aragonès, el comú dels bípedes mundials viu amb una nostàlgia tremenda els exemples de longevitat sacrificials i grandesa política com el d’Elisabet II. De fet, la majoria de la població planetària no ha plorat la mort d’una monarca amb pretensions d’eternitat. La penya ha somicat pel decés d’algú molt diferent: la “prota” de The Crown. De nou, i malgrat l’aparent contradicció, el poder de la imatge (per molt narrativa que sigui) enfosqueix la realitat i l’acaba substituint de forma inexorable. Diria que Carles III està poc programat per un món on la fotografia i el mem tindran un poder de decisió molt més alt que les instantànies de l’època daurada en les revistes del cor. Però podem escarnir tant com vulguem l’esperit vetust d’aquest bon home; la seva incomoditat aristocràtica és un correlat a la progressiva angoixa que experimentarem en veure com la nostra història i la valoració moral aliena sobre la persona mateixa s’acaba filtrant necessàriament en imatges que no controlem.
En aquest sentit, el monarca podria acabar convertint-se en apologeta i ídol d’una contrareforma contra la imatge que tornés el poder a invents empolsegats (però ancestrals i persistents durant segles) com ara la paraula o, fins i tot, el silenci. Si és així, Déu salvi el Rei, i per molts anys.