Comença amb un noi que ven diaris al carrer subjectant un exemplar de L'Aurore, intentant cridar l'atenció dels possibles compradors que passen pel carrer. El reclam: el titular "Jo acuso...!" que encapçala la portada i que qualsevol estudiant de periodisme sap que inicia la carta oberta amb què l'escriptor Émile Zola va acusar el govern de l'aleshores president de la República Félix Faure d'haver empresonat il·legalment a Alfred Dreyfus, un oficial de l'Estat Major de l'exèrcit francès que havia estat condemnat per espionatge. L'escriptor, que va acabar acusat de difamació i havent de fugir a Anglaterra per evitar l'empresonament, assenyalava errors judicials i falta de proves, i sobretot posava èmfasi en l'antisemitisme que hi havia al darrere de la condemna a Dreyfus i l'exoneració de l'autèntic culpable, el general Esterhazy. Tot seguit, uns homes envolten al nen que ven els diaris i l'agredeixen a cops de bastó, deixant-lo ensangonat a terra. Tot seguit també agafen al seu pare, propietari del quiosc, al que també etziben una pallissa. El quiosc és incendiat. Els exemplars de L'Aurore es retorcen consumits per les flames. I d'aquesta manera tan contundent, la sèrie mostra com l'antisemitisme del què parlava Zola és ben real. Tant, que es mou lliurement pels carrers del París de l'any 1989. Tot això passa a la sèrie Paris Police 1900, que s'ha estrenat recentment al canal Cosmo (disponible a Movistar+ i altres serveis).
Aquesta introducció ja ens diu que aquesta no és una sèrie policíaca convencional, encara que després es presenti com a tal, amb el protagonista, un jove detectiu i el seu company, més veterà, entrant en un domicili on s'està cometent un delicte, i amb una clàssica escena d'assignació de casos a la comissaria que podria pertànyer sense problema a Canción triste de Hill Street, però en comptes de ser a la Nova York dels anys 80 és a la París del 1900. El cas que obre la sèrie és el d'una dona acusada pel seu marit d'haver estat infidel i ocupa narrativament gran part del primer episodi. Però aquesta mena de trama autoconclusiva, habitual en el gènere policíac, és només l'esquelet sobre el que es va construint una sèrie molt més ambiciosa que, lentament, va desenvolupant una trama política molt potent, teixida a través de diversos personatges i que descansa sobre l'ambient de divisió provocat pel cas Dreyfus. La tensió que es palpa als carrers i la mort sobtada del president Félix Faure porta el govern a prendre mesures per controlar la situació, que inclouen el retorn d'un antic prefecte de la policia.
Mentrestant, el jove protagonista s'adona que alguna cosa està passant de fons i acaba destapant un complot que el sobrepassa. Amb aquests ingredients, Paris Police 1900 aconsegueix hibridar el gènere policíac i històric amb molta habilitat, de manera que es retroalimenten mútuament: els casos serveixen per recórrer els carrers de la ciutat i entrar a les cases de ciutadans anònims i coneguts, descobrint personatges que tindran un paper en la trama principal, i el context històric genera per si sols casos interessants. Amb aquesta estructura, similar a la de Babylon Berlin, que interactua de la mateix manera amb el context històric, amb un estil visual proper a Peaky Blinders i amb una aproximació crua i gràfica a la violència, Paris Police 1900 és una sèrie per a sibarites que apreciïn especialment les sèries que cuiden el context històric, que és en última instància l'objectiu principal d'una proposta possiblement no apta per a tots els estómacs però que ha estat la sorpresa més agradable d'aquest inici de temporada serièfila.
Paris Police 1900
Creadors: Fabien Nury
Repartiment: Jérémie Laheurte, Évelyne Brochu
Temporades: 1
Canal: Cosmo