La mutació dels nostres cossos, l’adaptació a l’artificial, organismes tumorals tatuats que són objecte d’art, la necessitat performativa, la subjectivitat del plaer i una estrambòtica concepció del sexe. Amb aquests ingredients cuina —i cus— David Cronenberg la seva darrera i comentada pel·lícula, estrenada al festival de Canes en la secció oficial i anunciada a ritme de hype, però concebuda com una sèrie B conscient i amb totes les lletres, des dels hams autoreferencials (entre d’altres, i de manera evident, Crash, en la manera lasciva de xuclar cicatrius de Caprice, Léa Seydoux) als decorats escarits, plens d'artilugis estranys, amb l’acció centrada en pocs personatges i diàlegs amb reflexions a mig camí de la gran idea filosòfica i la frase més tronada.
Cronenberg tanca un cercle, formal i ètic, relligant aquest film en forma de rèquiem amb allò que va proposar als inicis (el títol és un calc d’una de les seves primeres pel·lícules, amb la qual no té res a veure). Aquí, l’espècie humana s’ha adaptat a un entorn artificial i el cos comença a patir canvis i mutacions, que Saul Tenser (crepuscular i fantàstic, un cop més, Viggo Mortensen) converteix en body art. Obrir els cossos per extirpar la nova carn sobrant. Mostrar-ho al públic i ser una estrella, amb la víscera com a fruit i la cicatriu com a premi glorificat. Saul és ajudat, en aquests quefers “artístics” de metamorfosi per Caprice (Seydoux), que té l’ambició de ser part del gaudi d’aquest espectacle impúdicament obscè i fascinant. Completen la festa de perversions Timlin (Kristen Stewart), una investigadora de l’anomenada Oficina del Registre Nacional d’Òrgans, i un pare que vol portar l’espectacle un pas més enllà, fent ús del Sark, un sarcòfag-altar on practicar autòpsies.
Sexe, desviacions i la mort de la carn tal com la coneixem. Una obra que mostra el bo i millor d’una manera d’entendre la narrativa i el corpus filosòfic del cinema de Cronenberg, amb situacions d’impacte en primer pla, a mig camí de la repulsió i l’atracció; pamfletària i hermètica, amb el toc poètic de les obres de cambra, que aprofiten els recursos més exigus per créixer i atrapar-nos; la cirurgia com el nou sexe; amb el cos, el nostre cos, com a darrer reducte del vell ordre, com a primera baula del nou paradigma evolutiu; amb un futur que adopta el dolor com a nou dogma de fe. Taciturna, teatral, impostadament cerebral. Amb el cos com a única realitat, latent encara en un món mig esfondrat i ple de dubtes, en trànsit cap a ves a saber on.
Crimes of the future és una història que fascina en tot moment, desconcertant i poc contundent en les idees més contundents, amb diàlegs marcians i als quals se’ls veu tant el llautó com a les pròtesis d’un maquillatge vintage. De difícil digestió, però allunyat de la provocació dels moments més afilats d’una filmografia indiscutible, Cronenberg furga en el trau d’un cinema que arriba a la fi. Com diu, en una escena del film, “fem art de l'anarquia, creem a partir del buit." "Segur? no creus que interfereixes en un procés natural fantàstic?” I aquí és on trobem la natura d’aquesta obra, naturalment antinatural.
Crimes of the Future
Direcció i guió: David Cronenberg
Canadà, 2022
Durada: 107 minuts
Música: Howard Shore
Fotografia: Douglas Koch
Repartiment: Viggo Mortensen, Léa Seydoux, Kristen Stewart, Scott Speedman, Welket Bungué, Don McKellar, Lihi Kornowski, Tanaya Beatty.
Ciència-ficció.