Aquests darrers anys han estat bons i fructífers per a Meritxell Cucurella-Jorba, una de les creadores més expansives de la literatura catalana. A més a més de consagrar-se a la traducció d’obres cabdals d’Alda Merini, Natalia Ginzburg, Roberto Camurri o Silvio d’Arzo, ha publicat una corrua de títols que multipliquen la seva biobibliografia. Verticalitat i delinqüència va arribar gràcies a l’Editorial Fonoll i es llegeix com un llibre de llibres que persegueix diferents tècniques literàries així com estratègies discursives. L’encertat epíleg de Biel Mesquida sap trobar, en aquesta energia desbordada, una subversió elèctrica i una festa verbal farcida de suggeriments. És un volum que enrampa des de la provocació contínua, una proposta verament vivificant, perquè llegir Cucurella-Jorba és un festival que lliga molt bé amb la pràctica mesquidiana.
Aquest alè cosmogònic, gairebé operístic, i ple de variacions es confirma amb Rareses i cares B, una delicada plagueta a cura de l’Aula de Poesia Jordi Jové a les Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida i amb precioses il·lustracions de Maria Masfret. Aquí torna la força volcànica, magmàtica, del dígraf del desitx i ho fa per donar solució a un conflicte intern: què fer amb aquells materials que han anat sorgint al llarg del temps i, tanmateix, mai no han trobat el seu lloc en cap llibre, en cap arquitectura literària concreta? Així Meritxell Cucurella-Jorba rescata peces mítiques, o poc conegudes, i les redimensiona. Aquest és en efecte un altíssim risc, però és en els abismes on la literatura creix. Hi trobareu una variació palimpsest d’un poema de Josep Palau i Fabre o un poema sensacional com “Santa Maria in Trastevere”.
Tanmateix, la literatura abismada de Meritxell Cucurella-Jorba arriba a un apogeu en un poemari encara més destacat: La volumetria del neguit, a Pagès Editors, després d’haver-se erigit amb un dels guardons més prestigiosos de les nostres lletres, el Premi Màrius Torres de Poesia. En aquest cim l’acompanya Jaume Pont amb un postfaci canònic, com els que sol oferir aquest tità nostrat de les lletres catalanes. El poeta de Lleida fa una anàlisi detallada dels trets més característics del treball de Meritxell Cucurella-Jorba. Parla de la seva escriptura abismada i que “no hi ha realitat sense perill”. Elogia l’excés de l’autora i el considera una arma per combatre la nostra societat cada cop més políticament correcta, i, per tant, adormida. En aquest sentit, els versos de Cucurella-Jorba farien les delícies de Pier Paolo Pasolini, que odiava contemplar com el seu món perdia el caràcter genuí i s’abocava a un consumisme massiu, acrític. Pont també destaca que l’excés de Cucurella-Jorba es fonamenta en un eixamplament de l’Eros: “el principi eròtic entès com a epifania i il·luminació”. Aquests mots fan pensar en el filòsof Escot Eriúgena, que considerava el coit com un vehicle per arribar a l’epifania i al desvetllament, a la connexió amb la naturalesa divina del món.
Jaume Pont cita André Breton i Antonin Artaud per exaltar la poètica de Meritxell Cucurella-Jorba, la lliga amb la convulsió del vers i amb la paraula poètica pronunciada amb la carn sexual de la glotis. I és que La volumetria del neguit no és només un llibre, és un huracà, un remolí, un bellíssim desbordament que usa recursos literaris com les hipèrboles, les exageracions, formes d’extremisme lingüístic i imatges estratosfèriques. El resultat és una lecura que mena al vertigen i al sadollament: la paraula convertida en èxtasi: “Sadollàvem la lascívia abraçats de la fe.” I rere el poder de desmesura de l’autora s’amaga una persona d’una sensibilitat extrema i una capacitat oral fora mida. És aquesta capacitat la que ha portat l’escriptora a configurar altres artefactes com el també recent volum teatral Mascançà, a Arola Editors. Com que no coneix topalls ni fronteres, Meritxell Cucurella-Jorba alimenta la fam de passions i ofereix obres potentíssimes que faran les delícies de les persones amants del sobreiximent. Com ella mateixa confessa en un dels seus versos més clarividents: “sóc extralímit”.
