La coneixíem prou bé, oi? Durant tota una vida, Elisabet Windsor fou una figura immutable i omnipresent: en portades i notícies, banquets d’estats, festivals de jardineria i cançons punk, en tasses de cafè, segells de correus, a Twitter i a Instagram. Abans de qualsevol partit que enfrontés la selecció nacional de futbol, l’esport rei, es rendia homenatge a la reina. Quan hi havia núpcies a la família Windsor —esdeveniments globals televisats—, les núvies, vestides en capes i capes de tul, havien de fer una genuflexió davant la monarca. Netflix li va dedicar una sèrie, The Crown, amb Olivia Colman en el paper principal. Qualsevol convidat oficial que visités la Gran Bretanya —ja fos el temible matrimoni Ceaușescu, la parella cool dels Obama o el fanfarró d’en Trump—, abans de res havia de passar pel moment estel·lar de la visita: estrènyer la mà d’Elisabet II.
Allò que semblava colpir la resta de la humanitat, a Elisabet II no li feia ni pessigolles. Alguns dels membres més joves de la família reial van provar de fugir d’aquesta vida d’admiració constant i van obrir el cor davant les càmeres i darrere dels micròfons de podcasts per explicar les seves penes i preocupacions. La reina, però, va romandre estoica, digna. La bellesa fotogènica dels seus anys de joventut amb el temps va adquirir una pàtina repetitiva; les últimes imatges que ens han arribat d’aquesta monarca centenària mostren una anciana que ens estova el cor vestida amb una faldilla escocesa, un jersei de punt de color gris, rínxols blancs com la neu i un somriure bondadós al rostre.
El món cada cop canviava més ràpidament i la reina, asseguda en un tron que cada cop perdia més rellevància, romania com sempre. Com podia ser? Elisabet II tenia tres qualitats que li van anar molt bé. Era modesta i poc imaginativa. I sabia callar. De molt petita ja va veure que ocupar el càrrec més elevat de tots no era cap conte de princeses. El seu pare, Jordi, esdevingué rei perquè el seu germà, Eduard VIII, va rentar-se’n les mans. Jordi era un tipus acomplexat i tímid per a qui ser rei era una llosa, pronunciar discursos en públic un malson (era tartamut), i que es va quedar al país durant la Segona Guerra Mundial quan es van haver d’enfrontar a l’Alemanya de Hitler.
Quan ella mateixa es va convertir en reina als 26 anys, el seu programa era similar: mantenir la casa dempeus, adornar un imperi mig esmicolat amb un toc de la brillantor d’antany i no fer cap merder. No ser cap intel·lectual, ni barrinar massa, ni tampoc tenir iniciativa li va facilitar la vida. Les declaracions de govern va deixar-les en mans dels primers ministres, es limitava a rebre a qui havia de rebre, a saludar, a fer un munt de paperassa i punt.
La dècada de 1980 fou decisiva per a la monarquia britànica, els anys de Diana de Gal·les, de Lady Di. Durant l’era més dura dels governs de Margaret Thatcher, l’alienació dels britànics respecte del clan que habitava el palau de Buckingham, cada cop més estirats, es feu visible. Justament era més evident davant del clamor popular que acompanyava la princesa. Els esforços que feu la reina en aquells temps per imitar en certa manera Diana eren patètics. Quan visitava un asil, mantenia la distància amb els malalts, i la bossa sempre penjant-li del braç com una arma. En aquella època, Elisabet II fins i tot va prendre el te amb els seus súbdits, però amb l’esquena recta com un pal d’escombra i amb un vestit roig brillant que, enmig d’aquella sala d’estar d’una família de classe mitjana, oferia una escena d’estupefacció i rigidesa.
Aleshores ens vam adonar que no la coneixíem en absolut. Com s’havia d’entendre una actitud tan reservada? Encaixava amb les seves passions, pròpies de la classe alta, com ara la cria de cavalls, la caça i el seu estimat iot? Mentre tants i tantes ploraven la mort de Diana i Elton John tocava les primeres notes amb el piano, molts van sentir-se gairebé ofesos que la reina continués essent la reina.
Els anys després de la mort de Diana, el príncep Carles va intentar apropar-se de nou al poble. Va contractar els millors estrategs en relacions públiques, cada any pel seu aniversari es publicaven fotos de la infantesa del futur rei a les xarxes socials. El missatge? Som com vosaltres! Per a un documental, Carles fins i tot va arrossegar la seva mare davant la càmera, on es miraven vídeos amateurs de quan ell era petit. A la pantalla es veia que Carles intentava entaular una conversa amb la reina, però les comissures dels llavis d’Elisabet no mostraven cap satisfacció. Quina necessitat i havia de parlar obertament de la seva vida privada?
I, tanmateix, aquesta resistència a seguir la inèrcia dels temps que corrien, de sobte va revelar-se com a actitud moderna durant els últims anys. Es va convertir en una famosa que no penjava tres selfiesdavant del mirall del lavabo abans d’haver esmorzat, ni tampoc feia la pilota a ningú, ni tampoc volia res de ningú. El que ens va desarmar del tot fou el seu humor. Sense que ningú s’ho esperés, va aparèixer en un curtmetratge retransmès durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres al costat de James Bond (l’actor Daniel Craig). La cirereta del pastís venia al final: la reina —un/a doble, és clar— es llançava en paracaigudes des d’un helicòpter directament a l’estadi olímpic.
Fou la mort, que ens posa a tots al mateix nivell, qui la va apropar finalment al seu poble. Durant la pandèmia de coronavirus va morir el seu marit, Felip d’Edimburg, i la reina, d’acord amb les normes sanitàries, s’estigué tota sola durant el funeral. Els mesos següents tenia un aspecte més apagat, va perdre pes. Semblava fràgil. Fou per celebrar el jubileu de platí al tron de la Gran Bretanya que va aparèixer en públic una última vegada. Era el deure, és clar. Aquesta era l’Elisabet II que coneixíem tots.
Traducció de Laura Obradors