Al París de principis del segle XX, abans de fer els trenta anys, Pablo Picasso (1881-1973) ja havia aconseguit una fama merescuda de pintor brillant i, també, una de no menys merescuda de personatge excèntric.
Un dels seus costums més recordats d’aquella època –la cubista, concretament– és que sempre duia una pistola al damunt. El feia servir habitualment, disparant sense contemplacions a qui li preguntava pel significat dels seus quadres, qüestionava les seves idees estètiques, faltava a la memòria del pintor occità Paul Cézanne (Pau Cesana, 1839-1906)...
Per sort pels seus objectius, Picasso carregava la pistola amb bales de fogueig. A diferència de la seva obra plàstica, però, aquesta actitud no era original, i la pistola tampoc. Tots dos els havia estat adoptats d’un dels seus grans herois de joventut: l’escriptor Alfred Jarry, una de les figures més fascinants, esbojarrades, trencadors i influents del Montmartre del tombant del segle XX, que no és pas poc.
Nascut el 1873, era més gran que els joves talents que corrien per la ciutat i que, durant els anys i dècades següents, crearien les avantguardes. Per això, i per la seva manera de ser, Jarry va adquirir un estatus gairebé llegendari entre molts d’ells, que el tenien per un referent. A més de la pistola, Picasso tenia manuscrits i altres objectes que havien estat seus i també podia recitar de memòria fragments de les seves obres. No se sap del cert si es van arribar a trobar o si el malagueny només el coneixia –i l’admirava– pel que n’havia llegit pel què n’havia sentit a dir. Els qui sí que eren amics seus eren Guillaume Apollinaire, André Salmon o Max Jacob, entre d’altres, que fins i tot havien visitat el seu pis. Un punt com qualsevol altre per entrar en les circumstàncies vitals de Jarry que, com la seva obra, desafien la lògica establerta.
La característica física més destacada d’Alfred Jarry era la seva alçada. Amb prou feines arribava al metre i mig, cosa que el feia extraordinàriament baix fins i tot pels estàndards de l’època i que compartia amb el seu amic, el pintor i cartellista Henri de Toulouse-Lautrec. Això el va fer la diana de moltes burles quan va ser quintat a l’exèrcit perquè no hi havia uniformes de la seva talla, però també el lliurar de les desfilades –per evitar atacs de riure– i li va permetre tornar a casa abans d’hora per “raons mèdiques”.
Cap al final de la seva vida, això fins i tot li va proporcionar un habitatge barat al carrer Cassette, al costat de Sant Sulpici: un pis creat dividint-ne un de més gran en horitzontal, un “segon pis i mig” on Jarry podia caminar dret però on els seus amics, quan el visitaven, s’havien d’ajupir. Era un habitatge miserable, amb finestres trencades tapades amb diaris, una pila de llibres que arribava al sostre i, presidint-ho tot, un enorme penis de pedra, regal de l’il·lustrador belga Félicien Rops.
Pel que fa a la seva carrera literària, va començar als quinze anys. Juntament amb un amic, va escriure una obra de teatre anomenada Les Polonais (‘Els polonesos’) i que tenia com a protagonista una paròdia del seu professor de física, un home obès i incompetent a qui va descriure amb tres dents –una de pedra, una de ferro i una de fusta– i una orella retràctil. Va ser el naixement del Pare Ubú, capità de l’exèrcit polonès, antic rei d’Aragó i personatge principal de les obres de Jarry més conegudes pel gran públic: Ubú rei, Ubú encadenat i Ubú cornut, inacabada i publicada pòstumament.
Amb la publicació i l’estrena d’Ubú rei el 1896, un Alfred Jarry de només 23 anys donava el tret de sortida del teatre d’avantguarda –com a mínim– amb una obra tan salvatge, grotesca i absurda com divertida. En aquell moment, com és de suposar, el públic no la va entendre i, després d’una funció plena de crits, xiulets i insults, no es va tornar a representar fins després de la mort de l’autor.
No obstant això, Ubú rei va fer conegut Jarry entre els cercles artístics i és considerada antecessora directa d’alguns dels moviments avantguardistes més importants del segle XX, com el Dada, el surrealisme o el futurisme, a què es va avançar més de dues dècades. Jarry, de fet, fins i tot és considerat un dels pioners de la filosofia postmoderna, especialment pels seus assaigs absurds i els seus articles de periodisme especulatiu.
De manera més immediata, però, aquesta obra fins i tot va dotar-lo d’alguns dels aspectes característics de la seva personalitat pública. Mimetitzant-se amb la interpretació d’Ubú que va fer l’actor Firmin Gémier, Jarry va adoptar-ne la manera de parlar, referint-se a ell mateix en plural majestàtic. També va ser aleshores que va adquirir la seva cèlebre pistola Browning, que sempre duia carregat; i una bicicleta de curses Clément Luxe 96 que li va costar més de 500 francs, una petita fortuna, i a qui es dirigia com “la que roda”. La va comprar a crèdit i, deu anys més tard, va morir sense haver-la pagat. Un altre dels seus trets característics, el desfici per l’alcohol, havia nascut poc abans. Gran amant de l’absenta, havia arribat a passejar en “la que roda” completament begut i amb la cara pintada de verd, en honor a qui anomenava “la deessa verda”.
Durant la seva curta vida, Jarry va ser el representant més complet de la tradició bohèmia: enginyós, imprevisible, absurd, amant de la festa i la conversa, escriptor incansable, promiscu sense etiquetes. Una vegada, una veïna es va queixar que les seves pràctiques de tir amb la pistola posaven en perill els seus fills. La seva resposta va ser aquesta: “si això arribés a passar, madame, estaríem contents de fer-ne de nous amb vós”.
La bohèmia, però, normalment només acaba bé si s’és de bona casa i Jarry, a banda d’una petita herència que va malgastar ràpidament, no tenia més recursos que els que aconseguia amb la seva feina. Es diu que, quan no podia pagar-se l’alcohol, havia arribat a consumir èter, un producte que aleshores era emprat com a anestèsic però també com a droga recreativa. Fidel a sí mateix, va viure segons la seva idea que “l’ús, i encara més l’abús, de les begudes fermentades és el que distingeix els homes de les bèsties”.
Pobre i afeblit, Jarry va morir de tuberculosi el primer de novembre de 1907. Guillaume Apollinaire, que va assistir al funeral, el descrivia així: “Les cares no estaven gaire tristes i només Fagus, Thadée Natanson i Octave Mirbeau tenien un aire fúnebre molt lleuger. No obstant això, tothom sentia vivament la desaparició del gran escriptor i del noi encantador que fou Jarry. Però hi ha morts que es lamenten d’una altra manera que per les llàgrimes. No hi havia gaires ploramorts a l’enterrament de Folengo, ni al de Rabelais, ni al de Swift. Tampoc no calien al de Jarry. Aquests morts no han tingut mai res en comú amb el dolor. Els seus patiments no han estat mai barrejats amb la tristesa. Per a aquests funerals cal que cadascú doni mostres d’un orgull feliç per haver conegut un home que no ha sentit mai la necessitat de preocupar-se de les misèries que l’aclaparen tant a ell com als altres. No, ningú no plorava darrere del cotxe fúnebre del Pare Ubú. I com que era diumenge, el dia després dels Morts, tots els qui havien estat al cementiri de Bagneux, quan va arribar la tarda havien entrat als restaurantets del voltant. Eren curulls de gent. Es cantava, es bevia, es menjava embotit: un quadre que era com una descripció imaginada per aquell a qui havíem dat sepultura”. La seva tomba, al cementiri de Bagneux, a prop de París, va quedar pagada durant cinc anys. Després el seu cos va anar a parar, probablement, a una fossa comuna.
La influència de Jarry no es va limitar al seu cercle de joves admiradors sinó que es va projectar cap al futur, arribant als nostres dies. A més de la seva trilogia teatral, l’altra obra cabdal, escrita el 1898 però publicada després de la seva mort, són les Gestes et opinions du docteur Faustroll, pataphysicien (‘Gestes i opinions del doctor Faustroll, patafísic’), on aprofundeix en la ciència de què són especialistes tant el seu protagonista com el mateix Pare Ubú.
Friedrich Nietzsche deia que “tota convicció és una presó”, una paradoxa en plena comunió amb la ‘Patafísica, una paròdia del coneixement científic que l’antagonitza i que posa la fantasia, l’excepció i la contradicció al centre de l’univers. La ‘Patafísica és la "ciència de les solucions imaginàries, que uneix simbòlicament les seves accions, les propietats dels objectes descrits per la seva virtualitat". El seu objectiu és estudiar les lleis que regeixen les excepcions i postula que “tot fenomen és individual, defectuós i inesgotable” i que “tot saber és sempre personal i vàlid per a un instant”, frases que ressonen poderosament pel pensament postmodern que sovint, tornant a Nietzsche, s’ha pres com una veritat absoluta que tot és mentida.
Jarry afirmava que “l’essència del món és l’al·lucinació”, que és la nostra vida la que s’adapta al nostre sistema de pensament i de valors i no al revés. Així doncs, vivim una enorme mentida feta a mida que interpreta i deforma la realitat, cosa que assenyala directament els metarelats, les grans narracions que ho expliquen tot, com a solucions imaginàries totals, una sistematització de la realitat d’origen patafísic que ha caigut en l’heretgia de voler convertir les excepcions en normes: “si deixes caure una moneda i cau, la vegada següent serà una coincidència infinita que caigui igual; centenars d’altres monedes en altres mans seguiran aquest patró d’una manera infinitament inimaginable”.
L’artista danès Asger Jorn (1914-1973), fundador de la Internacional Situacionista, deia que el mèrit de la ‘Patafísica era “haver confirmat que no hi ha cap justificació metafísica per obligar a totes les persones a que creguin en el mateix absurd”. És, doncs, una càrrega de profunditat als fonaments de la condició humana i una exhortació a trencar les cotilles del que s’ha après per mirar la realitat d’una altra manera. De fet, no hi ha cap manera millor de llegir Jarry que fer un esforç per deixar que les paraules se t’enduguin, fer un pont que passi per sobre del filtre de la raó, dels sistemes d’interpretació de la realitat imposats, i enderrocar els murs que ens empresonen la imaginació. Si s’aconsegueix, els seus textos són un torrent on tot és exactament el que ha de ser perquè no n’esperem cap altra cosa.
Tot plegat pot semblar estrany però, si ens hi fixem bé, els esclats jarrynians són arreu i la seva influència és extraordinàriament present. Per celebrar el cinquanta aniversari del Faustroll, el 1948, es va fundar a París el Col·legi de Patafísica. Entre els qui n’han estat membres hi trobem Marcel Duchamp, Boris Vian, Joan Miró, Umberto Eco, Fernando Arrabal, Man Ray o els germans Groucho, Harpo i Chico Marx. Asger Jorn, per la seva banda, va ser nomenat Comendador Exquis de l'Ordre de la Gran Gidouille per la seva tasca com a fundador de l'Institut Escandinau de Vandalisme Comparat. De Col·legis de Patafísica, a més, n’hi ha per tot el món.
Moltíssims lectors d’Alfred Jarry han estat tocats d’alguna manera per la ‘Patafísica, influenciant la seva manera de veure i viure el món. Si s’aplica al dia a dia, sistemàticament, es pot sortir del racionalisme i de l’opressió política i cultural i canviar les formes d’expressió i els sistemes de relació amb els altres individus i amb la realitat. És per això que, malgrat la pressió uniformitzadora, sempre queden mons mutables, excepcionals i imaginaris, compartits per petits grups de patafísics conscients o inconscients que saben que les regles, com a excepcions de les excepcions, són extraordinàriament anormals.
Des d’una òptica més política –si és que no ho és tot, de política–, aquests mons es poden equiparar a les Zones Temporalment Autònomes que descrivia l’escriptor, assagista i poeta nord-americà Hakim Bey (1945-2022), autoanomenat “anarquista ontològic” i seguidor del sufisme, una tradició esotèrica musulmana. I des d’un punt intermig, el de la política de l’art, podem concloure que. sense imaginació, les propostes iguals es multipliquen sense aturador i tot esdevenen homenatges, remakes, remixos i samples, que no només perden força a cada ús sinó que empetiteixen progressivament el món o, si més no, l’al·lucinació compartida que en tenim. L’art esdevé cultura i la cultura, entreteniment.