Interpretar Isabel II ha estat molt rendible per a les tres magnífiques actrius. Hellen Mirren li deu al seu paper com a reina el seu únic Oscar de Hollywood —en quatre nominacions— i un dels seus tres Globus d’Or. Per als amants del cinema, el seu estatus com a actriu ja estava fora de qualsevol dubte, independentment d’haver interpretat o no el transcendental personatge històric que ens acaba de deixar. Però ens hauríem perdut una pel·lícula fantàstica. I per a Mirren de segur que és un paper emblemàtic de la seua carrera.
Per a Claire Foy, la «reina jove» de The Crown, aquest ha estat —fins ara— el paper de la seua vida, la descomunal porta d’entrada a l’estrellat segellada en els Globus d’Or i els Premis Emmy. Com la banderola d’eixida d’una trajectòria que ja no podem considerar prometedora, perquè ja és una de les millors actrius britàniques de la seua generació.
Pel que fa a Olivia Colman, tal vegada el seu estatus seria semblant perquè la seua participació en la tercera i quarta temporada de la sèrie —estrenades el novembre de 2019 i 2020— és posterior a l’apoteòsica confirmació com a actriu que va suposar la seua participació en l’aclamada La favorita (2018) interpretant una altra reina, Anna Estuard, amb la qual va guanyar la Copa Volpi de la Mostra de Venècia, el Bafta i l’Oscar, un triumvirat a l’abast únicament d’una de les més grans. Indubtablement, però, The Crown va suposar perllongar l’estat de gràcia. I li va permetre fer el mateix recorregut de guardons que la seua predecessora en el paper. Per cert, no penseu que el molt eficient equip de càsting de la sèrie va incorporar Colman arran de l’èxit de La favorita: la nova reina Isabel es va decidir l’octubre de 2017.
El cicle de The Crown, amb les dues darreres temporades (la cinquena arribarà al novembre, de manera molt oportuna) el tancarà Imelda Staunton, interpretant la Isabel II contemporània. Una altra magnífica actriu que haurà d’enfrontar-se al vertigen del llistó deixat per Foy i Colman més la llarga ombra de Mirren. Aquella serà, per descomptat, una altra història. Però ara tractem d’albirar quina de les Isabel II de la pantalla conté la interpretació més meritòria.
El dia del cérvol
De manera intel·ligent, The Queen, el film de Stephen Frears, agafa un moment molt concret (i crític) del regnat, la mort de Lady Diana, el sotrac que suposa per a la monarquia l’impacte en la societat britànica i mundial, la sensació enorme de pèrdua. La resposta de la reina serà hieràtica i freda, fruit d’una mala entesa responsabilitat institucional i també de la complexa relació amb la nora rebel. Hi ha una brutal incapacitat de descodificar el que està passant que es gira en contra seua i posa en perill la viabilitat de la monarquia. La Helen Mirren tibada però continguda posa els pèls com a estaques.
Qui ha dit que una pel·lícula, en contrast amb l’extensió d’una sèrie, no permet fer evolucionar el personatge? La Isabel II acaçada per les circumstàncies i que, a poc a poc, va cedint davant el pes de la realitat, és meravellosament humanitzada per Mirren, capaç amb la mirada profundíssima i amb lleus gestos de representar l’explosió emocional que s’està produint en el seu intern. I que acaba plasmant-se en una emocionant escena, quan la reina cedeix i surt de palau per contemplar les postals, cartes, fotografies i objectes de tota mena que els seguidors de Diana han dipositat en l’enreixat. També per saludar la gentada que hi és. Molt subtilment, Mirren ens mostra la reina caiguda del cavall, ferida, que ha entés el missatge després de la pressió dels mitjans i del mateix Tony Blair (magnífic Michael Sheen).
El guió de Peter Morgan i la direcció de Frears, tanmateix, ens proporcionen un moment encara més antològic, història del cinema, la trobada de la reina a Balmoral amb un majestuós cérvol que la contempla altiu però pesarós, com sabent que el seu destí de ser caçat està proper. La mirada de pressa acaçada que li retorna Helen Mirren, la sensació de vulnerabilitat, és d’una potència descomunal.
L’efecte sorpresa
Que Hellen Mirren construïsca una gran Isabel II no és cap sorpresa. Que una jove actriu britànica faça una bona reina de joventut, tampoc, atesa la brutal pedrera del cinema de les illes. Però el que va fer Claire Foy (en diàleg amb la resta del repartiment) va aconseguir deixar-nos bocabadats. Un dels grans fils argumental és la tensió entre les dues germanes, la que no volia ser reina (Isabel) tot i estar més dotada per als rigors de la monarquia i la d’una xiqueta (Margarita) nascuda per ser l’atracció de tothom.
Foy transmet credibilitat a un personatge que va assolint a poc a poc la motxilla del càrrec, que ha de posar a lloc la germana (encarnada per una volcànica Vanessa Kirby) i ha de fer equilibris amb les ànsies de protagonisme del seu marit (esplèndid, Matt Smith, però no tant com per cobrar més diners que la seua partenaire). Gràcies al tremp de Foy i les bondats del guió, som capaços d’assistir en directe a la increïble tensió que les circumstàncies del regnat i de l’entorn familiar generen, les proves que s’ha de superar. La interpretació de la jove actriu és sòbria, continguda i farcida de petits matisos.
Però l’autèntica prova del cotó és una altra, haver de compartir escenes amb una bèstia com John Lithgow (en la pell de Winston Churhill), un actor que està a punt d’apoderar-se de la primera temporada (antològic el capítol del retrat), però que troba en Foy un contrapunt sensacional. Les trobades de la reina amb el seu imponent primer ministre són delicioses, pura química interpretativa. El trajecte de la jove aclaparada a la reina determinada i que és capaç de posar la corona al davant dels seus dilemes ètics i familiars resulta portentós. I l’efecte sorpresa sols val per a la primera temporada.
Dones en peu de guerra
Reconec la meua preferència per la sobrietat british el i valor documental (fets històrics més llunyans en el temps i menys coneguts) de les dues primeres temporades de The Crown, però l’actriu superdotada que és Olivia Colman (més la tasca dels guionistes i el treball general de l’elenc) dota a les fases tres i quatre d’indubtable vigor. El fil de Margarita (ara encarnada per Helena Bonham Carter) guanya en capacitat de colpir per la decadència personal de la princesa. Però en la sèrie irrompen amb força els conflictes amb el príncep Carles o amb la joveníssima Lady Diana.
I Colman, que representa una reina més gran, més experta, però també més sensible als problemes familiars (ara, a més de germana, és mare), mostra també un grau extra de vulnerabilitat. Sense abandonar en cap moment el que ella creu que ha de ser el paper institucional (i en alguns punts rígid i inflexible) d’una reina. Tensió de nou representada amb subtilesa i, a vegades, amb el punt sorneguer que Colman integra en les seues interpretacions.
Per a l’espectador més tombat a l’esquerra, en tot cas, crida l’atenció l’empatia amb alguns dels seus ministres laboristes i, sobretot, el xoc sideral que va suposar l’arribada a Downing Street de Margaret Thatcher, interpretada de manera devastadora per Gilliam Anderson. En contrast amb la Thatcher més o menys humanitzada de Meryl Streep en The Iron Lady (2011), Anderson construeix un personatge decididament repel·lent, maldestre i amb un punt sociòpata que, evidentment, va provocar no poques controvèrsies.
Però per al cas que ens ocupa, aquesta Thatcher ironitzada (en un sentit literal i com a impossible anglicisme) facilita la tasca del guió de mostrar la irremissible manca d’empatia entre ambdues dones. I per sobre de tot, però, proporciona impagables trobades en Buckingham Palace i, el meu fragment preferit, la sensacional estada de la primera ministra a Balmoral, escenes que desperten la Colman més sardònica i despietada, marca de fàbrica. Inenarrable, literalment.
El veredicte?
Ho deixarem així… I sí, hi ha una qüestió pendent. El lector sagaç tal vegada ja ha detectat per on podrien anar els trets, perquè, sovint, el judici és una qüestió d’expectatives i, en aquest cas, l’impacte de la interpretació de Foy en aquest cronista va ser superior tot just per això. Així les coses és, segurament, la més meritòria, tenint en compte les circumstàncies. Sense detraure el mèrit indubtable de Mirren de posar-se per primera vegada el vestit d’Isabel II o de Colman per dotar de nous matisos el personatge. En puritat, tres interpretacions majestuoses, aclamades i premiades, que ens van captivar.
Llarga vida a les reines… de la pantalla.