Per què Oriol Junqueras va canviar d'opinió –una opinió sostinguda i allargada durant vuit mesos– i va accedir a la proposta de llista “amb Mas”? Què va passar dilluns al Palau de la Generalitat, en la reunió entre el mateix president d'Esquerra i el de la Generalitat, sols, cara a cara, que va girar la situació? Com es va covar el clic més sorprenent de la història recent de Catalunya? Junqueras va eixir un moment del despatx, potser saturat, es va trobar de causalitat amb els dos vice-presidents d'Òmnium que havien portat la negociació –Jordi Cuixart i Quim Torra– i els va deixar anar: “Us donaré una bona notícia. Ara entraré i li diré al president Mas que accepto la seva condició. Hi haurà pacte i hi haurà llista amb polítics”. Cuixart i Torra se'n feien creus. Només cinc minuts abans donaven per perduts l'intent i la unitat. Encara ara no s'ho acaben de creure.
La història del tercer obstacle salvat comença quan se'n va salvar el segon. La primera tanca que va haver de salvar la unitat sobiranista va ser la pregunta i la data de la consulta. Tot havien estat càbales. No hi havia manera de sortir-se'n. Com aconseguir acontentar alhora el sobiranisme federalista d'Iniciativa i l'independentisme rampant de la CUP? Artur Mas ho va fer. La imatge concelebrada dels líders i els dirigents de Convergència, Unió, Esquerra, Iniciativa i la CUP van despertar l'eufòria de molts i les primeres reticències d'alguns. A la fotografia de família n'hi havia que somreien –Mas, sobretot–, qui ho intentaven –Junqueras– i qui ni tan sols dissimulaven la incomoditat –Joan Herrera–. Allà mateix van insinuar-se les primeres reticències.
Els recels i les discrepàncies es van anar acumulant. Les primeres reaccions de l'Estat i les més que previsibles sentències del Tribunal Constitucional van anar alterant l'entusiasme inicial. El president de la Generalitat anava apamant la dimensió de la jugada i calculant-ne els riscos. Les reunions amb Oriol Junqueras s'anaven enrarint. Fins i tot embrutant. Mas tenia la sensació que Junqueras no comprenia les dificultats de cada decisió. Junqueras va començar a intuir que Mas l'enredava i que acabaria arronsant-se. La història ha estat contada per bons cronistes i alguns narradors amb imaginació trobadoresca. El 7 d'agost de l'any passat una reunió entre els dos líders va acabar de la pitjor manera. El president de la Generalitat es va sentir decebut i disgustat. El president d'Esquerra, envescat i traït.
A partir d'aquell moment el carril per salvar el segon obstacle es va omplir d'espines. Convergència, Esquerra i Iniciativa van arribar al darrer tram alterats. Només la CUP semblava mantenir l'harmonia necessària. La consulta es va fer. Més de dos milions de persones es van saltar amb entusiasme les amenaces de l'Estat. L'èxit va ser esclatant. L'endemà, però, els ponts entre Convergència, Esquerra, Iniciativa i la CUP es trencaven definitivament. Artur Mas saludava eufòric un èxit que considerava propi. Oriol Junqueras amb prou faenes dissimulava la condició d'enganyat. Iniciativa i la CUP encara se'n distanciaven més. La conferència posterior del president de la Generalitat proposant una candidatura unitària per a unes eleccions immediates que havien de ser “plebiscitàries” va acabar d'allunyar les posicions i de constatar els divorcis.
A partir d'aquell moment la política va tornar al dia a dia, a la declaració i la contradeclaració, a l'anar-hi anant i a la mesquinesa convencional. Només la preocupació de les entitats independentistes dites civils va aconseguir doblegar el gest i la ira. Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència van forçar una reunió entre Artur Mas i Oriol Junqueras en què, a canvi d'ajornar les eleccions i guanyar temps, el president de la Generalitat accedia a convocar eleccions el dia 27 de setembre. Però en la imatge dels dirigents polítics i civils aquella vegada els absents sumaven més que els presents. Ni Iniciativa ni la CUP en van voler saber res.
El president de la Generalitat va fixar-ne la data barata el suport parlamentari que necessitava Convergència i Unió fins al 27 de setembre. Un suport que incloïa l'aprovació de pressupostos. Acceptar-los podia desgastar Esquerra Republicana, que ja es veia sotmesa al marcatge persistent d'Iniciativa, de la Cup i de la nova esquerra autoproclamada “rupturista”, liderada per Pablo Iglesias. A canvi, Artur Mas renunciava a la proposta de confluir en una candidatura unitària i començava a articular el que alguns, amb poca o molta mala fe, van començar a batejar “la llista del president”. Cada vegada que algú insistia en la necessitat que l'independentisme convergira en una candidatura comuna, les sensibilitats més pròximes a Esquerra i la CUP tallaven de sec la intervenció: “És una qüestió superada. Reobrir-la portarà més patiment”. Com una ferida.
Però la roda no acabava de rodar amb tranquil·litat. Almenys la bola del president. Artur Mas es mirava amb neguit les enquestes. Els resultats de les eleccions municipals i la victòria d'Ada Colau a Barcelona el van acabar d'inquietar. Amb llistes separades l'independentisme sumava per pèls. Una majoria magra, en el millor dels casos, no convencia Mas. El líder de Convergència es veia guanyador de les eleccions la nit del 27 de setembre amb trenta pocs diputats i amb la sensació angoixosa d'haver de continuar arrossegant l'albarda incòmoda d'Esquerra i la CUP. No s'hi veia amb cor.
La ruptura amb Unió deixava anar el darrer ròssec molest i permetia fixar la llista definitiva “del president” amb el seu partit i els independents que s'hi prestaren. El matí de diumenge 20 de juny la primera línia de Convergència l'esperava a Molins de Rei amb la idea que Mas dispararia el tret d'eixida. Una vegada més, la finta del seu líder els va deixar estupefactes. Ningú –ni tan sols el seu cercle més íntim de col·laboradors– n'havia estat informat. Mas tornava a renunciar a la llista de partit i demanava a Òmnium i l'Assemblea que atiaren una candidatura unitària. Al darrere, diuen, hi havia hagut una llarga conversa amb David Madí, el seu ex-col·laborador.
La història de les tensions que han viscut aquestes dues entitats s'escriurà en els pròxims anys. La goma no era tan elàstica i dins es van encendre les tensions. Entre els partidaris de la proposta del president i els de les tres candidatures per separat. Al final va ser a Òmnium on es va covar la solució. Jordi Cuixart i Quim Torra van portar als dirigents de Convergència, Esquerra i la CUP una proposta de “llista civil sense polítics en exercici”. Josep Rull, Marta Rovira i David Fernàndez la van acceptar d'entrada.
Dilluns dia 13 de juny amb aquesta acceptació prèvia, Muriel Casals, Jordi Sánchez i Josep Maria Vila d'Abadal es van reunir a primera hora del matí al Palau de la Generalitat amb el president. Poc després havien citat Oriol Junqueras i David Fernàndez. Consternats, van constatar que Artur Mas no acceptava la proposta. Els va exposar tot de problemes per no accedir a una llista “civil”. Després del primer contacte, en una segona reunió s'hi van afegir Josep Rull i Lluís Coromines, de Convergència; Oriol Junqueras i Marta Rovira, d'Esquerra; David Fernàndez i Xavi Generó, de la CUP. Hi havia també, per part de les entitats civils, Jordi Cuixart i Quim Torra, d'Òmnium; Rosa Alentorn, Txell Serret i Jordi Vilarasau, de l'Assemblea, i Carles Puigdemont i Pep Andreu, de l'AMI. No hi havia manera. Artur Mas no acceptava la proposta d'Òmnium.
Com que no hi havia el consens que Òmnium considerava indispensable, la mateixa entitat va retirar la proposta. Les entitats ho veien magre i van demanar a Mas i Junqueras que intentaren desbloquejar-ho ells. Es van quedar sols. I aquí arriba el miracle. Oriol Junqueras va acceptar el que havia rebutjat durant mesos: una llista unitària “amb polítics”. El tercer obstacle estava salvat. La resta ha vingut rodada. Incloent-hi una llista que frega el cel: Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras i Eduardo Reyes.
I què va passar? La reunió del consell nacional d'Esquerra que va confirmar l'acord no va ser tranquil·la. Hi van aflorar moltes opinions contràries. El diputat Jordi Tardà va sentenciar: “Tornem a ser els camàlics de Mas”. Per què el canvi? Què explica el clic de Junqueras? Ho il·lustra, amb resignació, algú molt pròxim al líder d'Esquerra: “Ens vam trobar amb algú que amenaçava de trencar la criatura. De no convocar eleccions. És fàcil entendre-ho. Hem fet de mare bona de Salomó. Això, que és una virtut, també pot ser llegit com una feblesa. Però, sigui com sigui, hem salvat el soldat”. El soldat Mas. No només a ell. Lloat siga el Vell Testament.