Mi vacío y yo, d’Adrián Silvestre, comença de manera directa: la passió d’una trobada furtiva, escapçada per un plor sobtat. El dolor de no encaixar, de tenir dubtes i pors, de sentir-se immensament perdut en un món que no sembla fet per a tu. La següent escena, immediatament, ens fa testimonis de la visita a una doctora. “Tens un nom femení?”, li pregunta a Raphi, la protagonista. “No.” “Si en tinguessis un, quin seria?” “No he pensat mai en això.” “Una cosa és el que ets i l’altra com et sents. Tu, com et sents?” “No entenc aquestes preguntes.”
L’inici va al gra, sense contemplacions. S’hi exposa clarament el conflicte del film i la fortalesa d’una protagonista impressionat, Raphaëlle Pérez, que s’oferirà a nosaltres en cos i ànima, artísticament i literal. Li veurem els dubtes i les ferides, les angoixes i les fortaleses, en la pròpia pell i veu, gràcies a un guió molt ben treballat, on brillen la naturalitat dels diàlegs i algunes situacions a les quals s’ha procurat treure la càrrega alliçonadora, i que signen una tríada de guionistes formada per director, actriu i Carlos Marqués-Marcet. La bona conjunció entre guió i protagonista és el gran èxit d’aquest film modest, pulcre i diàfan, necessari encara per difondre tantes realitats ocultes i silenciades.
Raphaëlle Pérez (Raphi) aguanta amb una fortalesa que impressiona el pes dramàtic de la història i dels fets, d’una vida que coneix de primera mà. Sense estridències, però amb el pols necessari per entrar-hi i entendre-ho tot. És una persona jove, que escriu poemes i fa fotografies de parelles que ella no podrà ser. És francesa i viu a Barcelona, on se li diagnostica disfòria de gènere. I aquí començarà el recorregut per omplir el buit que l’acompanya i donar sentit a la seva identitat. Per entendre la sensació de no tenir un espai assignat en un món que rebutja els “bitxos raros”, com ella mateixa diu. Metges, companyes, xerrades i encontres sexuals diversos aniran completant la imatge d’aquest buit, la incomprensió i la constant revisió a la qual són sotmeses les persones que no encaixen en la pretesa “normalitat”.
Entremig, moltes preguntes i complicitats: la companya que li ensenya el seu nou sexe, operat; les catacumbes insalubres de Tinder; l’amant que l’entén per com és, sense gaire preguntes; les xerrades on equilibrar d’altres mirades i experiències; el dubte de si operar-se o no, de si és necessari tenir òrgans femenins per sentir-se dona; les múltiples sensibilitats i maneres de fer el trànsit. I que sempre hi ha alguna cosa més enllà de la qüestió física: “Una cosa és sentir-me còmoda, i una altra sentir-me completa. I jo no em sento completa.”
Guanyadora d’una Bisnaga de Plata al darrer Festival de Màlaga, Mi vacio y yo completa el viatge de Raphi en una festa, després d’haver-se pogut mostrar dalt d’un escenari. Un últim pla d’ella mirant-se al mirall, fixament i potser acceptant-se sense haver de qüestionar res més. Amb contradiccions i imperfeccions, sabent que encara hi ha l’abisme de la incomprensió, però més convençuda de no caure-hi. Una pel·lícula fresca, fràgil, bella i senzilla en la complexitat dels temes que aborda.
Mi vacío y yo
Original en francès: Tourment sur les îles
Direcció: Adrián Silvestre
Espanya, 2022
Durada: 98 minuts
Guió: Carlos Marqués-Marcet, Raphaëlle Pérez, Adrián Silvestre
Fotografia: Laura Herrero Garvín
Repartiment: Raphaëlle Pérez, Alberto Díaz, Carles Fernández Giua, Carmen Moreno, Marc Ribera, Isabel Rocatti.
Transexualitat.